La florida dels arbres fruiters
Tot aprofitant aquests dies benignes he donat uns quants tombs pel jardí. Els refilets dels ocells, amagats al bosc llindant, comencen a fer-se sentir.
És l’acme de joia dels arbres fruiters, els quals revesteixen les seves branques seques amb les millors gales plurals encara no aombrades per les fulles. La florida sembla estar programada d’acord amb uns criteris misteriosos i indesxifrables d’estètica floral, segons els quals els diferents arbres s’enfloren per ordre successiu, la qual cosa ocasiona que, per una banda, s’allargui la temporada florent i, per l’altra, s’evitin rivalitats inútils. Amb harmonia i ordre ben calculat l’ametller encetarà la temporada. 
Els seus delicats pètals amplis, esbadellats i nacrats, prefereixen, abans de pansir-se, de voletejar com borralls de neu i esparpallar-se pel terra, bo i formant una catifa de blonda. El segueix aviat el presseguer, envanit i cofoi del carmesí incomparable de les seves flors, que, si no en mida, excel·leixen pel seu color delitós que anuncia uns fruits saborosos i sucosos; dissortadament, en aquesta latitud no se sap mai si arribaran a esdevenir realitat; l’enigma no s’aclarirà amb certesa fins ben entrada la tardor. 
Els pit-roigs saltironegen dins d’aquest gran niu de flors carmesines i, per uns instants, ofereixen la impressió que els pètals de les flors s’hagin metamorfosat en un plomatge suau i palpitant que, de cop i volta, comença a volar. Els pètals, però, continuen aferrats a contracor a les branques; hauran d’esperar encara alguns dies fins a emprendre una volada, que per a ells serà l’única de la seva vida efímera. 
Com cada any, els cirerers prefereixen una florida alba i innocent de flors modestes apomades; sota aquesta virginal castedat s’amaguen murris els futurs robins sanguinis de polpa carnosa, tova i cruixent alhora, que sobreeixiran d’un suc gormand, àcid i dolç. Davant d’aquest esclat incontestable de nívia magnificència, les flors de la prunera, senzilles i humils, confonen avergonyides els seus pètals blancs verdolencs amb les petites fulles verdes i esblaimades. 
Els perers esperen mansuets que passi la glòria fugissera de la primera tongada fluorescent dels altres arbres fruiters per tal de fer ressaltar més la seva; aquesta precaució és de tota manera supèrflua, ja que les seves flors fruiteres ullprenen d’una manera incontestable sense rival.
Cauts i assenyats, 
pomers i codonyers prefereixen de gaudir primer de la bella cascada de les flors del perer, que llueix com un canelobre de l’antiga religió jueva en la grisor perla mat dels capvespres primaverals. Si s’atalaien de lluny, a besllum, els arbres fruiters donen la impressió d’estar recoberts per un borrissol frement de blonda blanca i maradigna, transparent, pàl·lida.
En un lloc preferent, solitari, aïllat a fi de posar en relleu l’aura majestuosa del seu comport exuberant, les magnòlies, ocells immòbils estilitzats, engalanen les branques encara nues que s’estenen cordials i obertes per donar suport a les seves enormes flors.
Entre dos foscants, les branques, amb els contorns difuminats s’esvaneixen; només llueixen les immenses flors nacrades, orgulloses i envanides, que es metamorfosen en vaixells o avions de seda, que suren sense moure’s de lloc enmig d’un magma agrisat. En aquesta simfonia vernal de flors fruiteres, la florescència de les vinyes 
i de les figueres queda relegada a un segon pla, gairebé arcà; les seves floretes humils i imperceptibles sorprendran per això molt més amb l’esplet dels seus fruits tardorencs. 
L’avet blau torreja, immutable i indiferent, al pas de les estacions, mentre que les canyoques balmades de la bistorta borda s’enlairen joioses tot mostrant orgulloses petites fulles rogenques encara aponcellades.
Les rieres i els rierols fan sentir les seves veus dringadisses, suaus, relaxants; estan contents d’haver prosperat el seu cabal amb l’ajuda de les aigües de la pluja i del desguàs de la neu dels pujols i tossals de les rodalies. A les seves ribes sorgeixen amb esplet modestes violetes boscanes, les quals amb les seves petites flors blanques i morades clapegen el fons encara ocrós del paisatge.
Després d’haver donat un parell de tombs i haver passat revista al jardí, m’he arraulit a un racó arrecerat sota la magnoliera per prendre els raigs agradables del sol.
Del jardí estant (fragment pàg. 96-98), Maria Lourdes Soler i Marcet, Alemanya, 1990
No Responses to “ La florida dels arbres fruiters”