El record d’aquells anys d’universitat esplendorosa, dinàmica, expansiva i plena d’activitat, en un entorn favorable, i la sintonia amb els temps de progrés que es vivien, també es va notar, i molt, en l’àmbit del creixement del parc immobiliari de la nostra universitat. Es van construir un nombre important d’edificis, tant al Campus de Bellaterra com a Sabadell i a les diferents Unitats Docents.

Com deia, el record d’aquells temps evoquen una pràctica que es va convertir en habitual en cada moment que es decidia la construcció d’un nou edifici i, fins i tot, de vegades en l’ampliació —rellevant— d’un edifici existent: la col·locació de les primeres pedres.

Tot i que podria semblar el contrari, darrere d’aquest fet no es movien interessos personals ni interès de protagonisme, sinó, més aviat, un acte participatiu, festiu, obert i plural per compartir una voluntat comuna de satisfacció per assolir nous reptes, en aquest cas, nous mitjans materials: edificis moderns.

Si no m’erra la memòria, se’n van realitzar més de deu en menys de vuit anys. El període d’esplendor va ser del 1991 al 1998: començant per la Torre de Química, l’edifici de Sabadell, el CREAF, el Centre d’Estudis Demogràfics i d’Estudis Europeus (aleshores), la Biblioteca d’Humanitats, la Plaça Cívica, l’Edifici G6, la FTI, la Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General, l’Escola de Doctorat i de Formació Continuada, l’Escola d’Enginyeria, la Casa de Convalescència i l’edifici CESTIC a Sabadell. I aquest són només els més rellevants.

Dirigit des del Rectorat i conduït per l’equip de Protocol, l’acte de la primera pedra era un acte festiu i de celebració. Les autoritats dels centres implicats en el seu edifici i, per tant, en l’acte de la primera pedra, s’encarregaven de fer-nos arribar un conjunt de documentació i d’objectes: la premsa del dia, algunes monedes de curs legal, xips que emetien un senyal radioelèctric, escrits per a l’ocasió, alguna publicació o algun llibre i, fins i tot, algun sobre tancat amb un contingut que no se sabia ben be quin era. Misteri!

Tot plegat s’introduïa, davant l’audiència congregada per a l’acte, dins d’un cilindre d’acer inoxidable i es tancava amb una tapa hermètica. Alhora, aquest cilindre metàl·lic es ficava dins d’un bloc de formigó (que ja tenia l’espai preparat per encabir-lo i que se segellava amb morter), situat al costat dels fonaments del futur edifici i que seria enterrat en el procés d’edificació…. pels segles dels segles.

No deixava de sorprendre’ns, de tant en tant, algun comentari dels assistents, els quals, de vegades, afirmaven que aquell mateix cilindre ja l’havien vist en actes de anteriors i expressaven la seva incredulitat quan els dèiem que se’n van fabricar uns quants tots iguals. 
Ja se sap aquella tendència tan improvada, com natural, de la condició humana a malpensar!

Però potser la resposta la trobaran les futures generacions, vés a saber si llicenciats en arqueologia —postmoderna— dels propers lustres o segles quan en les seves troballes apareguin aquests testimonis que no fa pas tant de temps vam enterrar per a la posteritat… O potser no.

Josep Boldú

A començaments dels anys 90, en l’àmbit de manteniment, era molt usual rebre notificacions i comunicats d’embossament dels lavabos dels edificis, alguns provocats de forma natural, per les arrels d’arbres que buscaven humitat, endinsant-se dins les canonades i transformant-se en denses espirals, obstruint-les.

La petita plantilla de paletes i manobres, que tan abnegadament treballaven al Campus, eren els que solucionaven aquests maldecaps, i entre tots sobresortia, per la seva petita alçada i la seva gran entrega, el Felipe. Recordo com si fos ara com inspeccionava amb la ma, calçada amb un guant de goma, tota mena de forats.

El cas es que s’havia obturat la sortida del desguàs del petit edifici on s’ubicava la sala de necròpsies de la facultat de Veterinària, paralitzant la seva activitat. Nosaltres com a tècnics, no ens vam esperar i ràpidament vaig buscar aquell plànol fet de paper vegetal, quasi transparent, on estaven dibuixades les arquetes de la sala, ara amagades sota el paviment, per mirar d’obrir-les.

Aixídoncs, acompanyat del Felipe, vam prendre les distàncies referides al pilar més proper, i vam marcar el paviment amb una creu el lloc on havia de ser el centre de l’arqueta.

El Felipe ja venia ben armat, amb el pic i pala, el cabasset, la gorra ben calada i preparat per a tot. Jo li vaig donar una instrucció clara com l’aigua: “Felipe, allí debajo està la arqueta, levanta el pavimento, la solera y la tierra hasta que salga”. El vaig deixar picant i vaig marxar a ocupar-me d’altres qüestions no menys importants.

L’endemà, a mig matí, amb un sobresalt, em va venir al cap la imatge del Felipe, i ràpidament vaig anar a l’edifici, per veure que se’n havia fet. En obrir la porta de la sala, no se’l veia, sols una muntanyeta de terra, que creixia rítmicament amb la sortida de la punta d’una pala amb terra.

Al apropar-me al forat, el vaig veure: allà al fons estava el pobre Felipe excavant terra i més terra, sense que la maleïda arqueta tragués el cap. Això no podia ser! Llavors vaig adonar-me’n: el plànol estava invertit ! Al ser quasi transparent el paper vegetal, m’havia equivocat de cara i el vaig fotocopiar a l’inrevés, és a dir, va aparèixer una imatge emmirallada de la situació de l’arqueta… Pobre Felipe, quasi el faig desaparèixer a les catacumbes de l’edifici. Un cop corregida l’errada d’ubicació, en poques hores va quedar l’avaria arreglada.

Com la majoria de treballadors (paletes, fusters, serrallers…, i gent d’ofici), el Felipe s’havia lliurat a treballar per l’Autònoma gran part de la seva vida professional, sentint-la tant seva com nosaltres, i n’estava molt orgullós. Gracies, doncs, a gent com ell s’ha fet possible el nostre Campus.

efo