Jo vaig començar a treballar el setembre de 1969 a la Secretaria de la Facultat de Ciències ubicada a la Casa de Convalescència de l’Hospital de Sant Pau com a auxiliar administrativa. Els Serveis centrals de la Universitat (Rectorat, nòmines, etc.) eren al carrer Egipcíaques.Doncs bé, l’últim dia de mes plegàvem una mica abans per anar fins el carrer Egipcíaques a cobrar la nostra nòmina que ens pagaven en metàl·lic, dins d’un sobre marró. El meu primer sou van ser 7500 pessetes (és a dir, 45€ avui).

La meva primera màquina d’escriure era una IBM amb capçal esfèric, capçal que havíem de canviar en funció del tipus de lletra utilitzat (o altres signes d’escriptura, com signes matemàtics). Jo que soc aficionada a les sèries televisives vaig veure que a la sèrie Mad Men, ambientada als anys 60-70, sortien les mateixes màquines d’escriure que nosaltres utilitzàvem en aquella època. En aquella època eren les màquines d’escriure més sofisticades que existien.

Totes les llistes de classe, actes, ets, és feien, evidentment, a màquina amb paper carbó per tenir diverses còpies, ja que no hi havia cap fotocopiadora. De fet, no recordo exactament quan vam tenir la primera màquina de fotocòpies a la Facultat, però ja portàvem un temps al Campus (recordo que era una Rank Xerox). El fet de fer les llistes manualment feia que ens sabéssim tots els noms dels alumnes de memòria, de tants cops que les repetíem al llarg d’un curs acadèmic. Encara recordo alguns noms que m’han quedat gravats a la memòria i ja han passat 49 anys. Sort que el primer any tant sols hi havia uns 250 alumnes matriculats, aproximadament.

Tots els exàmens també es mecanografiaven a la Secretaria i les còpies es feien amb una màquina de ciclostil. El dia que tocava fer còpies d’exàmens ens tacàvem de tinta fins dalt, ja que era un sistema molt rudimentari. El clixé era d’un paper especial que es foradava al picar la lletra. Si t’equivocaves havies de rectificar aplicant una mena d’esmalt d’ungles, esperar que s’assequés i tornar a picar la lletra. Desprès, aquest clixé es posava a la màquina ciclostil. La tinta passava a través dels forats de cada un dels caràcters i d’aquí als fulls. No cal dir que, habitualment, els fulls quedaven amb taques de tinta, i esborralls. Nosaltres dúiem bates i guants de plàstic. Les bates quedaven totes tacades, com es pot imaginar, i nosaltres també. Avui ens sembla impossible poder treballar amb aquests mitjans però era el que hi havia.

Quan estàvem a la casa de Convalescència, els laboratoris de la Facultat de Ciències on es feien les pràctiques dels alumnes es trobaven a la planta baixa, i no era estrany trobar-se algun cop amb algun ratolí blanc corrent pels passadissos o el hall. De fet, jo un cop me’n vaig endur un a casa, perquè un cop es treien per fer pràctiques ja no es podien tornar i s’havien de sacrificar.

Quan ja una part de l’edifici de la Facultat de Ciències estava construït ens vam traslladar al Campus de Bellaterra. La Universitat va habilitar un autobús per els treballadors. Aquest autobús sortia de la Plaça Urquinaona a les 8 del matí i anava recollint gent en diverses parades, al llarg del seu recorregut. En aquell autobús anàvem tan personal de l’administració i serveis com docents. En aquell moment seríem, més o menys, una trentena de persones les que utilitzàvem diàriament aquest mitjà de transport que facilitava la UAB. A les 5 de la tarda un altre bus que sortia de l’eix central ens duia fins a Barcelona fent el mateix recorregut, a la inversa.

A l’inici de la nostra arribada al Campus tan sols hi havia una part molt petita de l’actual edifici de la Facultat de Ciències. A l’inici, l’administració de la Facultat estava ubicada a l’actual torre de Matemàtiques i a mesura que anaven prosperant les obres ens anàvem canviant de lloc fins a ubicar-nos a la zona on es troba actualment la Gestió Acadèmica i el Deganat. A l’entrada principal de la Facultat, on actualment es troba una de les Consergeries, hi havia la impremta de la UAB.

L’edifici que durant molts anys va ser la seu de la guarderia Gespa era la caseta on es canviaven i guardaven les eines els treballadors de l’empresa constructora.

A l’inici no existia cap carretera que unís el Campus amb Cerdanyola del Vallés. Tan sols un camí de carro a través de vinyes i camps conreats. Com que en aquella època eren freqüents els bancs de boira a Cerdanyola i rodalia, molt sovint sorties del camí i anaves a parar amb el cotxe contra les vinyes. El trajecte més utilitzat era anar fins el poble de Bellaterra i des d’allà al Campus. De fet, el que ara és tan sols un pas de vianants que passa sota les vies dels Ferrocarrils Catalans era una carretera per vehicles, que havien de travessar les vies del tren.

L’autovia B30 no existia i es podia anar caminant, a través d’un bosquet i un rierol, al castell de Cerdanyola. De fet, sovint fèiem en aquelles contrades un pícnic a l’hora de dinar.

A través de tot l’eix central, passant pels pàrquings de la Plaça Cívica, de la Facultat d’Econòmiques i de la Facultat de Ciències, hi havia una riera amb un cabal d’aigua considerable i on hi havia granotes i molta vegetació autòctona.

Des de la creació de la Facultat de Ciències (1969) i durant els primers anys de la dècada dels anys 70, tot el personal administratiu de la Facultat estava ubicat a la Secretaria. No existia ni la Gestió Econòmica, ni la Biblioteca, ni les secretàries de departament, ni la secretària del Degà. Per tant, qualsevol feina administrativa era feta pel personal de la secretaria i, a banda de les tasques pròpies d’una gestió acadèmica, es feien les comandes de tot tipus de material o el registre de llibres que custodiava el professorat dels diferents departaments. Les fitxes dels llibres que arribaven a la Facultat es feien i es guardaven a la Secretaria, fins que es va crear la Biblioteca de la Facultat. Recordo aquells fitxers de fusta amb diversos calaixets on s’arxivaven les fitxes de cada un dels llibres adquirits i que es guardaven a la Secretaria.

Els primers anys de la UAB formàvem una gran família, on tothom es coneixia, personal, professorat i alumnes. Acostumaven a dinar als mateixos llocs, la majoria utilitzàvem el mateix mitjà de transport i manteníem una relació molt cordial, fins i tot diria que familiar.

Més endavant, no recordo l’any, van arribar al Campus la Facultat de Lletres i la de Medicina. Aquesta última va compartir espai amb la Facultat de Ciències. Les secretaries i els deganats d’ambdues facultats estaven una al costat de l’altra. Posteriorment es va construir l’edifici del Rectorat on es va instal·lar el rector i el seu gabinet i els serveis centrals de la universitat.

Durant els anys 1974 i 1975, arran de la Revolució dels Clavells a Portugal, es van produir molts aldarulls estudiantils a les tres universitats catalanes (en aquell moment només eren tres: la Universitat de Barcelona, la Universitat Politècnica i la UAB). Va ser en una d’aquestes revoltes que una dotació important de la policia franquista (llavors anomenada “els grisos”) va entrar al Campus (a través de l’eix central) i van fer càrregues contra els estudiants que els llençaven el que trobaven des dels ponts de les facultats de Ciències i d’Econòmiques, o de les finestretes dels passadissos d’ambdós edificis. Aquest va ser el primer aldarull estudiantil al campus, que jo recordi.

Un temps desprès (no recordo l’any) la Facultat de Medicina ja tenia el seu propi edifici i s’hi van traslladar, deixant lliure una part important dels espais de la Facultat de Ciències que anava creixent, tant en nombre d’alumnes com de professorat.

Però poc després (ho sento, però no recordo la data) una part del sostre de l’edifici del Rectorat va caure i tot el personal que es trobava en aquest edifici (equip del Rector, Departament de Personal, Departament d’Alumnes —el que ara anomenem Àrea d’Alumnes—, Consergeria, etc.) es va traslladar a la Facultat de Ciències, als espais que anteriorment havien ocupat l’administració i el deganat de Medicina, fins que es van reparar els desperfectes.

Tinc entès que la Universitat va comprar (o això és el que es deia) diversos autobusos a l’Ajuntament de Barcelona per 1 pesseta. Aquests autobusos eren molt vells i a les hores d’entrada i sortida de les classes, anaven plens de gent, de gom a gom. Aquests autobusos feien el trajecte del Campus a Cerdanyola, per aquells alumnes o personal que viatjaven amb la Renfe o fins a l’estació dels Ferrocarrils Catalans de Bellaterra, pels que pujaven amb els ferrocates. En un dels seus viatges a Cerdanyola, un dels busos es va quedar sense frens al mig d’una pendent i se’n va anar costera avall. Per sort no va passar res, tot va quedar en un ensurt. De fet aquests autobusos eren tan vells i anaven tan plens que, amb prou feina, agafaven els 30 km/h.

Era ja ben entrada la dècada dels anys 80 quan va entrar un ordinador a la Secretaria (en aquella època treballava a l’Escola d’Empresarials de Sabadell). Fins aleshores totes les tasques es feien amb màquines elèctriques (Olivetti o IBM) i els càlculs amb calculadores convencionals. Doncs bé, ens van deixar un ordinador damunt una taula de la Secretaria sense cap mena de formació, ni llibre d’instruccions, ni res semblant. Per tant durant una bona temporada no li vam donar cap mena d’utilitat.

Aquests primers ordinadors eren IBM i anaven amb el sistema operatiu MS-DOS. Treballar amb ells era molt feixuc, gens àgil, ni pràctic. Havíem d’utilitzar un filtre davant de la pantalla ja que els caràcters eren de color verd brillant o blanc sobre fons gris, per la qual cosa cansaven molt la vista i també deien (no sé si amb gaire fonament científic) que podien produir certes malalties.

Va ser als inicis de la incorporació dels ordinadors a la nostra feina diària quan un sector de la Universitat va apostar pels IBM i un altre pels Macintosh (Apple), la pantalla dels quals era molt més intuïtiva (amb finestres, més semblant al sistema operatiu Microsoft). Generalment, l’Administració utilitzava IBMs i molts docents Macintosh. La impremta també va optar per aquest últim sistema. Van passar bastants anys sense una aplicació que facilités la feina de l’àrea acadèmica o econòmica, per la qual cosa les tasques administratives encara es feien de forma molt manual.

Posteriorment vaig treballar a l’Administració del Centre de Càlcul de la Universitat (actualment anomenat Serveis Informàtics) que es trobava als baixos de la Facultat de Ciències. Els primers anys, el Centre de Càlcul distribuïa, a la major part dels departaments de la Universitat, disquets de 5¼, anomenats floppis, i posteriorment els de 3½, que van substituir als anteriors. Possiblement quasi bé ningú recordi la seva existència tot i que els vam utilitzar uns quants anys per conservar els nostres arxius i documents de treball.

L’octubre de 1989 es van lliurar les Cases Sert a aquells docents i treballadors que ho van sol·licitar i tenien els punts suficients per obtenir-les, ja que es van assignar per concurs, en funció d’una sèrie de barems (antiguitat, nombre de fills o, també, si ambdós membres de la parella treballaven a la UAB). L’assignació de cada una de les cases es va fer per sorteig. El més de novembre, la gran majoria dels veïns ja hi estàvem instal·lats. Avui dia encara hi vivim una bona colla des de l’inici. Els primers anys vam patir la novetat de viure al Campus ja que sovint ens tallaven l’aigua: quan hi havia una fruita d’aigua en alguna de les facultats de l’eix central, i es tallava el subministrament, també ens afectava a nosaltres, ja que era el mateix ramal. Recordo que més d’un cop havia de venir un camió amb una cisterna per subministrar aigua als veïns per a l’ús domèstic ja que podíem estar tot un cap de setmana sense. També vam trigar molt temps a tenir telèfon (i en aquells anys encara no teníem mòbils).

Malgrat tot això, els primers anys ens ho vam passar molt bé. Hi havia molta relació entre els veïns i, com que la majoria teníem canalla petita, solíem trobar-nos al carrer i fer petar la xerrada en acabar la jornada de treball.

Per la revetlla de Sant Joan fèiem una foguera (s’encarregaven els fills dels veïns de fer-la) i la celebràvem tots plegats amb petards i un sopar al carrer on cadascú portava el que creia convenient i ho compartíem. Compràvem coques per a tothom, llogàvem un equip de música i fèiem ball. De matinada, un parell de veïns anaven a Cerdanyola a comprar xocolata desfeta i xurros, i així acomiadàvem la festa.

Sovint també organitzàvem gimcanes pels petits i joves del veïnat o sopars de germanor, on cada veí (n’hi havia de xinesos, colombians, mexicans, bascos, americans, etc.) aportava un plat típic del seu país o contrada. També celebràvem Halloween i els nens anaven casa per casa a demanar caramels.

L’any 1992 va finalitzar la primera fase de les obres de Vila Universitària. Els primers que van ocupar els apartaments van ser agents de la policia nacional que amb motiu de les Olimpíades de Barcelona d’aquell mateix any, van venir d’arreu de l’Estat Espanyol. Això va crear una certa polèmica entre la comunitat universitària que no volia que els cossos policials ocupessin aquests habitatges però finalment no hi va haver cap mena d’enrenou, perquè quan van venir ja era període de vacances (estiu del 92).

A les primeres oposicions d’Auxiliar Administratiu que es van celebrar a la UAB hi havia una prova de mecanografia (crec que era la primera prova que es feia i era eliminatòria). I dic de mecanografia perquè es feia, evidentment, amb màquina d’escriure. En aquesta prova es tenien molt en compte les pulsacions per minut que havien de ser, com a mínim, de 80 i també les errades ortogràfiques. Aquesta prova era bastant temuda pels opositors, ja que quan totes les màquines funcionaven alhora el soroll que feien era considerable i feia la impressió subjectiva que un anava molt més a poc a poc que la resta de participants.

Les primeres oposicions d’administratiu es van celebrar l’estiu de 1980. Part del tribunal era de fora de la UAB, cosa que preocupava els que les fèiem. Per cert, hi havia una prova de Dret Administratiu, una prova de la Constitució (del primer a l’últim article), acabada de votar, i una prova de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. La mecànica era la següent: hi havia un saquet amb tants paperets com temes i havies de treure’n dos, d’entre els quals n’havies de triar un. Et deixaven un temps per preparar-te’l i desprès l’havies de desenvolupar oralment davant del tribunal. Aquesta era la prova que més temíem. A les següents oposicions d’administratiu aquesta prova ja es va eliminar i es va substituir per unes altres més adequades a la feina de cada dia.

Des de l’inici de la UAB fins ben entrada la dècada dels anys 80, tots els escrits i documents que es generaven eren en castellà. La major part de nosaltres no en sabíem ni un borrall d’escriure’l. Cal tenir en compte que, fins la mort del dictador, a l’escola no es que no ensenyessin el català, és que ni tan sols estava permès parlar-lo. Les oposicions, evidentment, també es realitzaven en espanyol. Va ser arran de la política de Normalització Lingüística que es van començar a impartir cursos de Català al personal de l’administració per tal que, de mica en mica, s’anessin fent tots els documents en català. Estic convençuda que si ara féssim un repàs dels documents i escrits generats en aquella època ens adonaríem que estaven farcits d’errades ortogràfiques.

És evident que el Campus ha canviat moltíssim des dels seus inicis. Tot el terreny que ara ocupa la Vila Universitària eren camps de conreu i diverses masies. Una de les darreres en desaparèixer estava al lloc que ara ocupa l’Escola de Postgrau. L’estació del FGC, per exemple, va estar en funcionament l’any 1996, és a dir, fa tan sols 22 anys. Abans, la major part dels alumnes, professors i personal que utilitzava els mitjans públics de transport venia amb la Renfe i baixaven a l’estació de Cerdanyola del Vallès, i des d’allà amb els busos de la UAB els duia fins al Campus (cal recordar que la construcció de l’estació actual de la Renfe encara és molt més recent que la dels Ferrocarrils Catalans). Els que venien amb els FGC baixaven a l’estació de Bellaterra i des d’allà la majoria utilitzaven un camí a través del bosc, anomenat pels alumnes “ruta Ho Chi Mihn”. que anava des de l’estació fins on actualment es troben les Cases Sert.

També recordo que quan plovia fort, baixaven autentiques rierades d’aigua dels turons que hi ha a una de les bandes de l’eix central (el cantó edificat). També calia treure els cotxes dels pàrquings de Ciències i d’Econòmiques per si pujava molt el nivell de l’aigua de la riera que els creuava.

Durant aquests anys, no tan sols ha canviat la fesomia del Campus si no també la dels municipis de la rodalia, gràcies, en part, a la UAB. Per exemple, a Sant Quirze del Vallès (abans San Quirico de Tarrasa) han passat de poc més de 4000 habitants el 1970 als més de 19000 que te en l’actualitat (molts d’ells personal i professorat de la UAB). Badia del Vallès (abans anomenada Ciutat Badia) es va començar a construir a inicis de 1970 (de fet, també alguns dels treballadors de la UAB van sol·licitar un habitatge en aquesta localitat). És a dir, quan la UAB es va instal·lar a Bellaterra, Ciutat Badia encara no existia, com tampoc no existia el Baricentro (inaugurat el 1980) o l’Alcampo de Sant Quirze del Valles (2001), els quals ara sembla que hagin existit tota la vida. Cerdanyola del Vallés (abans Sardanyola) és un altre dels municipis que ha augmentat considerablement amb l’arribada de la universitat, en un inici (i també posteriorment) amb l’arribada d’altres empreses al Vallès: de 10000 (al 1970) a prop de 60000 (que té actualment).

La primera gran nevada al Campus va ser a principi dels anys 80. Recordo que vam anar a casa a dinar (jo ja vivia a les Cases Sert) i ja no vam poder tornar a la feina perquè els carrers havien quedat totalment intransitables. Anar a recollir els nens a l’escoleta va ser tota una odissea. Les cues de cotxes i el col·lapse que es va produir al migdia, ja que tothom va decidir marxar, va ser d’antologia.

María Rosa Ramos

Facultat de Filosofia i Lletres (1985)

Encara recordo la primera persona que vaig atendre quan vaig fer el meu primer dia de finestreta a la Gestió acadèmica de la Facultat de Filosofia i Lletres al setembre de 1985. Era una alumna que volia cursar estudis de Filologia Francesa, però havia fet cinquè curs de Medicina i no volia acabar els estudis, a falta de cursar el seu darrer any. Li vaig preguntar per què no finalitzava els estudis de Medicina i desprès iniciava els de Filologia Francesa, i em va dir que no podia més, que va cursar Medicina fins aquell moment per tal de seguir la tradició familiar, però que no volia continuar. La veritat és que em va sorprendre, ja que fer cinc cursos de Medicina i llançar la tovallola a falta de fer el darrer curs devia haver estat molt dur per a ella. I jo encara li havia recomanat acabar i després iniciar Filologia Francesa…

Facultat de Dret (1987)

A la Gestió acadèmica de la Facultat de Dret vaig viure diverses anècdotes. El juliol d’aquell any havia finalitzat el meu servei militar i durant el procés de matrícula del curs 1987-1988 (mes de setembre) vaig viure un parell de situacions curioses. Es va presentar un senyor que volia demanar el trasllat d’una matrícula viva (ja que la seva filla s’havia matriculat ja a la Facultat) i, mentre el senyor m’explicava això, va treure la seva cartera i va mostrar la seva identificació com a tinent de la Guardia Civil. Jo li vaig dir que no calia que s’identifiqués, però ell insistia que calia fer-ho, argumentant que el trasllat de la seva filla estava motivat per un canvi del seu destí professional. Una altra experiència de caire militar va ser quan, al cap d’uns dies, dins del període de matriculació es va presentar una persona d’uns cinquanta anys que, només apropar-se a la finestreta, va dir “soc capità de farmàcia i vinc a matricular al meu fill”. Jo vaig pensar, em podria quadrar i dir-li, “a sus órdenes mi capitán!” Evidentment, no ho vaig fer, però pensava que no calia revelar la seva graduació. En el cas del trasllat de matrícula viva sí que es cert que només es podia fer amb supòsits argumentats, com era el cas de la filla del tinent de la Guardia Civil, però en el cas del capità de farmàcia…

Una altra anècdota va tenir lloc un matí. Ve a la Gestió acadèmica un company, que malauradament ja no és entre nosaltres, i em diu “José, has esmorzat aquest matí?” Jo li dic, que sí, com sempre, i em diu, que una estudiant s’ha quedat tancada al lavabo i no pot sortir. Anem els dos cap allà i intentem obrir la porta i no podem. Decidim que jo saltaria per la part de dalt de la porta per tal de mirar si des de dintre es podria obrir o no la porta. Tot això acompanyats per altres estudiants, amigues de la que estava tancada, ja que estaven a punt d’entrar a un examen. En veure que no es pot obrir la porta, passem un tamboret per dalt i faig que la noia hi pugi i que, des d’allà, s’enfili a la porta per tal de sortir amb un salt. La noia salta cap a fora i, una vegada fora, ens comenta que té un examen i, com que no sap si arriba tard, ens demana si li podríem explicar al professor el motiu del retard, per tal de que la deixi examinar-se, ja que si ho explica ella probablement no la creuria.

Un altre matí ve a la Gestió Acadèmica una professora (que havia estat Vicerectora), i em comenta que té un problema amb un alumne. El problema era que l’alumne li havia insinuat que si no aprovava la seva assignatura faria una bestiesa i la professora, tota amoïnada, no sabia què fer: aprovar l’alumne per la cara no li semblava ètic i si tornava a suspendre no volia tenir sobre la seva consciència el que pogués fer l’alumne. Jo li vaig recomanar que li proposés, per exemple, que li lliurés un treball sobre un tema concret o, en el seu defecte, examinar-lo per temes, per tal que ella estigués una mica tranquil·la davant d’aquest fet.

Un altre dia, mentre era a la finestreta amb un alumne (d’aquests que tenen tot matrícula d’honor), em comenta que un professor li havia suspès una assignatura i que, a l’hora de reclamar, el seu examen no va aparèixer i volia saber què es podia fer en un cas així. No va ser l’única cosa rara que vaig veure relacionada amb aquesta assignatura: el setembre de 1987, quan em vaig incorporar a la Gestió Acadèmica, just al moment de les matrícules, una alumna va quedar sorpresa quan va aparèixer al seu imprès de matrícula una assignatura (a la qual ella no s’havia presentat) que, per art de màgia, el professor, segurament per error, li va aprovar!

També recordo els alumnes de primer de Dret que venien a la Gestió Acadèmica a deixar-nos els radiocassets dels seus cotxes. Un d’aquests alumnes va arribar a tenir un càrrec important a la Generalitat de Catalunya.

Unitat de Seguretat Social. Gener i febrer de 1989 i (suposem) juny de 1990

Un professor que acabava de guanyar la seva titularitat es presenta a la Unitat de Seguretat Social per recollir el seu document d’assistència sanitària de Muface. En lliurar-li i veure el seu nom en castellà es va indignar, disconforme perquè no s’havia posat en català. Jo, de manera correcta i educada, vaig parar el xàfec com vaig poder, ja que va arribar a dir (amb perdó de l’expressió) que la universitat era una casa de barrets i el rector la seva mestressa. (Ups!) En veure el seu estat, la meva companya va decidir atendre’l. Però la vida et sorprèn, tal com veurem.

Es presenta un dia a la Unitat de Nòmines un professor que diu que, fins ara, no ha cobrat el complement corresponent. Jo reviso les dades de pagament de la nòmina d’aquell mes i li dic que no li consta el pagament per aquell mes. Ell em pregunta que quantes persones treballen a la UAB i jo li indico un nombre de treballadors, i llavors em pregunta si els conec a tots. Jo evidentment, li responc que no a tots, però que a ell sí, malgrat que no m’ha facilitat el seu nom ni jo li vaig preguntar (no em calia), i a continuació aprofito per recordar-li la seva explosió d’ira i el comportament desafortunat d’un any abans.

Llavors, la seva pregunta va ser únicament, que quan cobraria (ja que suposo que va pensar que “con la Iglesia, ahora sí, que hemos topado”), diria que tot avergonyit pel seu comportament d’aquell dia, pensant, “ara vés a saber quan cobraré!” Jo li vaig dir que en el moment que tinguéssim la confirmació del seu nomenament.

Escola de Mestres de Sant Cugat, abans de ser Facultat de Ciències de l’Educació (1993)

En el moment de la matrícula, que en aquella època es feia amb l’alumne davant teu, i tu introduïes i revisaves les dades de l’imprès de matrícula que ell havia complimentat, pel que fa a la nacionalitat només hi figurava 1) Espanyol i 2) Estranger. Recordo que un alumne havia afegit a mà, 3) Català. Clar, jo en veure això li vaig dir, “mira, el programa a data d’avui només ens reconeix, o 1) Espanyol o 2) Estranger, no tinc com a opció afegir cap camp més, per tant, tu em diràs, què vols que posi, un 1 o un 2, però sense indicar aquesta informació no puc tirar endavant amb la teva matrícula”. Finalment, es va decantar pel número 1.

Un cop una estudiant, en matricular-se, em va preguntar-me què volia dir l’expressió “Autoritza la difusió de l’adreça per a assumptes de fora de la UAB”. Jo, per fer-li una broma, li vaig dir que si deia que sí qualsevol dels seus companys podria contactar amb ella, per exemple, per convidar-la per anar plegats al cine. Ella, tota seria em va dir “els meus companys, no, però si tu vols, si”. Clar, jo, evidentment, ho vaig dir per fer broma, i no m’esperava una resposta així, amb la qual cosa li vaig respondre, que no podia acceptar la seva proposta perquè teníem prohibit quedar amb l’alumnat (i mira que la noia era molt agradable, divertida i guapa!).

Dins del procés de matrícula, com funcionaven al mateix temps diverses finestretes i es formava un bon guirigall amb les converses dels que esperàvem, un dia vam decidir que els pares que acompanyaven als alumnes no s’aproparien a la finestreta. En aquell moment s’acosten un pare i un noi jove, i li dic al senyor: “disculpi, només es podrà quedar el seu fill, que serà el que es matriculi, si no li fa res esperar fora”. I el senyor tot correcte, em diu: “no si qui es matricularà seré jo!”.

Un altre dia, dins del procés de matrícula, li pregunto a un estudiant quina es la seva via d’accés, i ell comença a explicar-me “bé, vinc amb el cotxe fins a l’avinguda Meridiana i des d’allà ja agafo l’autopista fins arribar al Campus”. I jo “no, perdona, no m’has entès, jo em referia a quina era la teva via d’accés a la universitat: PAU, FP, etc.”.

Pels que hem passat molts anys de la nostra trajectòria professional a les gestions acadèmiques, sempre hem topat amb alumnes molt curiosos i especials, i ara us explicaré una anècdota molt estranya. Atenc un alumne a la finestreta, resolc les seves qüestions i, una vegada resoltes, les torna a formular de nou, i jo les torno a resoldre. Quan ja no queda ningú per atendre, marxo un moment al lavabo i, estant allà, entra també l’alumne i em diu: “aprofitant que et veig, voldria fer-te una pregunta…”. Clar, jo li dic, “mira, disculpa, he vingut a pixar, deixa’m fer, torna a anar a la Gestió Acadèmica i quan hi arribi, si vols que sigui jo qui respongui les teves preguntes, ja ho faré. (“Vamos que no podía ni hacer un pis tranquilo!)

Un dijous a la nit, estant amb uns amics en un local de Barcelona (El café de las artes), veig que un grup de noies ens mira i remira; clar, jo, en veure-les, vaig reconèixer una cara i no sabia de què… M’apropo al grup i, només d’acostar-m’hi, una em diu “quina vergonya, el secretari…” Ep!, era una alumna del centre, i, clar, jo li vaig dir que fora del meu horari laboral també tenia una vida privada, que implicava sortir amb els meus amics, entre d’altres coses, com estudiar, anar al gimnàs, etc. Es va sentir tan avergonyida que em va dir que tenia una sèrie de qüestions per resoldre, però que no tornaria a passar per la Gestió Acadèmica. Jo vaig pensar que ho deia en broma, però en veure que van passar els dies i que no venia a la Gestió Acadèmica, vaig trucar a casa seva, explicant al meu interlocutor (que va resultar ser el seu pare) que havíem coincidit i que tenia unes dubtes però que no havia passat per resoldre-les. Quan li vaig qui era, el seu pare, em diu, “ah, sí, el secretari que va veure prenent unes copes amb els seus amics!” Finalment, l’estudiant va passar per la Gestió Acadèmica.

Facultat de Traducció i Interpretació (any 1998)

Us podeu imaginar anècdotes molt curioses amb un ventall d’alumnes de tot arreu en aquest centre. Una d’elles: contacta amb mi una persona des d’Itàlia per tal de demanar informació sobre la convalidació d’estudis estrangers, amb el nom d’Andrea. Jo li dono la informació i la persona finalment és acceptada per aquesta via. Arriba un dia a la Gestió Acadèmica un noi amb barba i demana per mi, dient que vol donar-me les gràcies per les meves gestions i el meu ajut en la tramitació de la seva convalidació. En preguntar-li el nom, em diu Andrea d’Itàlia, i jo quedo sorprès, ja que pensava que a l’Andrea que havia assessorat era una noia! En aquesta facultat, però, vam tenir una estudiant estrangera (d’uns trenta anys) que era mare, i que portava a classe la seva petita amb el cotxet, ja que no tenia a ningú que la pogués cuidar, mentre ella estudiava!

En una celebració a la facultat, per tal de donar la benvinguda als alumnes d’intercanvi estrangers, estant en companyia d’una professora de japonès (japonesa ella) i alumnes japoneses, en el moment de brindar, jo vaig dir el típic “xin-xin” nostre… Les alumnes japoneses em van mirar i van quedar com sorpreses; jo no entenia per què i li vaig preguntar a la professora, la qual em va dir que la nostra expressió “xin-xin” tenia un altre significat al seu país. Aneu a saber què podia voler dir en japonès?

Trobant-me a l’antiga Gestió Acadèmica, als espais que avui dia ocupa el Servei de Llengües, un dia algú havia deixat al costat de finestreta un bitllet de 10.000 pessetes, que era de propaganda, però que semblava autèntic. Un alumne s’apropa a preguntar i, al cap d’una estona, quan marxava ens diu “ostres, un bitllet”; ens mira, el mirem, i no sap si agafar-lo o no agafar-lo. Nosaltres diem que no en sabem res, no tenim ni idea de qui podia ser el bitllet, i diem “no sé, tu mateix…” L’estudiant, finalment, va marxar deixant allà el bitllet. Això demostra que encara en aquell moment quedava gent honrada! Després vam retirar el bitllet, per evitar situacions com aquella.

José Antonio Pablos