La Presidenta del Consell Social i jo estàvem esperant un membre d’aquest consell, perquè la reunió es feia a Polítiques i vam pensar “aquest home no coneix res de la facultat, l’esperem aquí”. L’home no venia i havien de començar el plenari. La Presidenta em diu “truca’l i li dius que marxem cap a la facultat, que estarem a la sala de Juntes”. El truco i li dic “Sr. Fulanito de tal, soy Montse, estábamos aquí con la Presidenta esperándole para poderlo acompañar, pero no le podemos esperar más porque el plenario ha de comenzar, si le parece bien nos encontraremos en la Sala de juntes de la Facultat de Ciències Polítiques. Gracias, ya nos veremos allí”.

Acabo de dir això i em surt: Este mensaje ha sido recogido y se lo enviaremos mediante un mensaje SIM al receptor, le vamos a mostrar lo que hemos escrito: Sr. Fulanito de tal Hola soy Montse la Presidenta y le esperamos en los lavabos de la Facultad de Ciencias Política.

Em va agafar un atac d’angoixa, i no sabia com dir-li a la presidenta; però la Presidenta em va dir que em preocupés, que ell ja estava assabentat, “deixa-ho estar, té la convocatòria, ja vindrà”.

Anava passant l’estona, nosaltres vam començar el plenari i aquest senyor que no venia, que no venia. De cop i volta, s’obre la porta, i jo que el veig: em poso a riure, la presidenta riu, i ens agafa un atac a les dues perquè vam pensar que venia de dret del lavabo.

Quan va haver-hi un recés li vaig dir “Sr. Fulanito, ha vist el que m’ha passat? No deixaré mai més un missatge al contestador perquè després me l’escriguin així”. I em diu: “Ah!, no, no he vist res, jo com que he vist que vostè em mirava i reia, jo també he rigut”.

La Presidenta i jo rèiem com boges. Va ser tan horrorós, pobre home, que li escrivissin això. Com vaig quedar jo?, com va quedar el Consell Social? Horrorós!

Montserrat Corominas

Als departaments, de vegades, hi ha hagut disputes per les places que surten a concurs. Ja fa alguns anys, hi havia una professora a la Facultat de Lletres que portava temps impartint una assignatura però que tenia una pèssima relació amb el director del seu departament. La universitat va convocar una plaça de professor titular en aquell departament, relacionada amb l’assignatura que ella donava, i s’hi van presentar dues persones: la professora en qüestió i un ex-alumne del director amb qui aquest tenia una molt bona relació.

Sense entrar en detalls, s’ha de dir que la plaça la va guanyar el deixeble del director i que a la facultat hi havia professors que estaven d’acord amb la decisió presa pel tribunal i altres clarament en contra, atès que no trobaven que fos el candidat més preparat.

Quan va acabar l’oposició, el president del tribunal, que casualment era el mateix director del departament, em va demanar que deixés tota la documentació de l’oposició sobre una taula rodona que tenia al seu despatx. Això era una pràctica habitual, i així ho vaig fer.

Al dia següent, la professora que havia perdut la plaça es va presentar a la consergeria explicant-me que entre els papers que havia agafat de la sala hi havia un llibre seu i que li calia recuperar-lo. Li vaig demanar que m’esperes a la consergeria, que jo aniria al despatx del catedràtic a buscar-lo. Quan estava a punt d’entrar al despatx, em vaig adonar que ella m’havia seguit i que era darrere meu. Llavors, d’un despatx proper va sortir un professor i, de cop, la professora i ell van començar a escridassar-se, dient-se autèntiques barbaritats. En sentir els crits, altres professors van sortir dels despatxos i allò es va convertir en un autèntica batalla entre els uns i els altres. Fins i tot van arribar a les mans.

Evidentment al Rectorat es va obrir un expedient, en el qual vaig haver de participar com a testimoni.

Zacarias Garrido

Som a finals dels anys 70, a l’antiga Biblioteca de Lletres, l’antiga, la que estava on ara hi ha el bar, amb finestreta, dipòsit intern de llibres, butlletes de paper, catàleg de fitxes i calaixets, i un personal que feia quilòmetres diaris per anar a buscar els llibres pels usuaris, i moltes més coses que hem oblidat. Entre elles, per exemple, com era el procés de catalogació. Paraula que ho aclarirà, o no: ciclostil. Doncs bé, per tintar i fer les còpies d’unes fitxes, que portaven un forat a baix al centre per tal de ser arxivades en uns calaixets de fusta, fèiem servir el ciclostil, i un corrector específic per quan ens equivocàvem en picar a màquina la butlleta que es passaria pel ciclostil. Aquest corrector (algú pensarà amb el famós Tipp-ex) no era exactament així, era idèntic a un pinta ungles d’un rosa Barbie pujat i el format de l’ampolleta encara el feia més similar.

Per nosaltres era un objecte més de les nostres taules de treball, per tant, el teníem al costat dels bolis, els clips, la grapadora, etc… Hi va haver algú que, des de les alçades intel·lectuals que el caracteritzaven (perquè l’estatura no era tal), amb una merescuda fama com investigador i amb el càrrec de director del Servei de Biblioteques —per poc temps, ja que va ser un càrrec interí—, va etzibar-me sense contemplacions la frase que encapçala aquesta anècdota, tot assenyalant amb contundència l’objecte de la meva falta: “Senyoreta, aquí es ve a treballar”.

Amb el meu millor saber fer, no exempt de cert “ara veuràs…”, li vaig explicar, davant la mirada atònita de les meves companyes, per què feia servir jo aquella ampolleta. Ni una pestanya es va moure, ni una disculpa. Aquell dia aquella persona ja havia après alguna cosa nova, i segur que algun altre company es va estalviar una situació tan ridícula.

De totes maneres, després sempre vaig pensar que els anys 60 i 70 els ciclostils ens eren familiars a aquells que manifestàvem resistència al règim, i que sindicats, locals de barri i esglésies els custodiaven amb fruïció. Ell no n’havia vist mai cap?

Mercè Bausili

A ningú se li escapa que una de les coses més primordials a una biblioteca és l’ordre. Ara, quin ordre?. Relatiu, subjectiu o normatiu? Pel que fa l’ordenació de llibres, diríem el normatiu.

A la Biblioteca d’Humanitats hi ha una zona de literatura infantil, no perquè els estudiants cada dia semblin més criatures, sinó per donar suport a les titulacions de la Facultat de Ciències de l’Educació. Es una bona biblioteca, malgrat les retallades, és vistosa, acolorida, amb diferents formats i mesures, total, que fa goig i crida l’atenció.

Doncs un matí, una quantitat no menor d’estudiants no trobaven cap dels llibres tal i com els hi indicava el catàleg, i es van dirigir al taulell d’informació de la segona planta per manifestar la seva sorpresa davant d’uns prestatges que, paraules seves: “Hi passa alguna cosa, es veu com diferent”. La cosa i la diferència és que van aparèixer els llibres ordenats per colors i mides d’alçada: senzillament teníem una degradació dels vermells fins els roses, dels verds oliva fins els “pistatxo” etc… de 31 cm fins a menys de 18 etc… Feia molta patxoca, de veritat, era com per cridar a un fotògraf de revistes de decoració.

Com que es diu el pecat, però no el pecador només direm que va costar hores de tornar-ho tot al seu lloc. Hores de comentaris simpàtics, d’incredulitat i rabiosos també. Un cop fet i arreglat, aquella vistositat, aquella harmonia, aquell sentit de la perspectiva, aquella cara que fèiem els que ho varem veure es varen esvair. I la normalitat es va tornar a apoderar de les ordenacions canòniques i poc llampants.

Qui es podia haver sentit empès a fer una cosa així, sense que ningú li demanés? Un estudiant amb vocació de dissenyador, una senyora de fer feines vinguda d’un lloc remot, un professor emprenyat amb una ordenació que se li feia difícil d’entendre, o un bibliotecari fart de ser interí?

Mercè Bausili

Aquesta no és una anècdota viscuda, sinó explicada. El servei de bar i restauració de la universitat posa a disposició dels usuaris tres mides d’entrepà: la petita, la mitjana i la gran per satisfer totes les apetències. Doncs, no n’hi ha prou. Facis el que facis sempre hi ha algú descontent. Som en un moment indeterminat entre 2005 i 2008.

Missatge de correu electrònic: “Benvolgut vicerector, t’escric a propòsit de la grandària dels entrepans del bar de la facultat. Considero que els entrepans petits són massa grans”.

Comentari: Glups!

Llucià de Samòsata

Resulta que ja fa bastants anys (ja era major d’edat, que quedi clar), els primers anys de treballar a la nostra estimadíssima Biblioteca d’Humanitats, un divendres a la tarda em vaig descalçar sense cap motiu aparent. Potser tenia calor, o potser és que aquell dia estava una mica tronat. La qüestió és que anava descalç amb mitjons passejant per la Biblioteca. Vaig anar al despatx de la Dolors i la cara que va posar no l’oblidaré mai.

—Narcís, on són les teves sabates?

—No ho sé, crec que estan a Catalogació.

I sí, efectivament estaven allà. La Cristina les tenia preparades per llençar-les cap a baix, finalment vaig arribar a temps i me les vaig posar una altra vegada. Per què ho vaig fer? No ho sé. La veritat és que aquella estona vaig gaudir molt i, sobretot, vam riure durant uns dies. No ho he tornat a fer.

Narcís Riba

Fa vint-i-cinc anys no hi havia canons de projecció a les aules, en el seu lloc hi havien projectors i retroprojectors. A la meva facultat, la projecció es feia gairebé sempre amb un projector rodo de diapositives. Normalment el professorat tenia el seu propi carro de diapos (era on es posaven les diapos) per col·locar-les al projector. En molts casos, si la plataforma inferior del carro no s’havia posat a zero, el projector no arrossegava i no passaven les diapos. Una vegada en va avisar una professora perquè el projector feia llum però no passava les diapositives. Jo ho vaig veure clar: vaig treure el carro, el vaig posar cap avall per posar lo a zero. Però, oh!, no tenia la tapa!, i van caure totes les diapositives. No cal dir que la classe estava plena d’alumnes i encara sento les rialles. Moltes vegades li comento a la professora i em recorda que fins fa poc va estar posant correctament totes les diapositives…

Els primers canons que vam arribar no eren com els d’ara, eren unes andròmines força grans que permetien projectar la imatge d’un vídeo, però La seva lluminositat era molt baixa. En aquell temps en teníem un d’aquests a l’Aula de Vídeo. Un dia un professor de la casa va venir molt esverat a la consergeria a queixar-se que no funcionava, que només se sentia la veu, però que no es veia res. Vaig pujar de seguida, vaig veure que l’aula estava plena i, immediatament, vaig detectar el problema: vaig apagar la llum de la sala i… va aparèixer la imatge. Els oohs dels alumnes i les rialles del professor encara les recordo perfectament. I és que amb aquest aparells s’havia d’estar totalment a les fosques.

El primer mes que vaig treballar a la UAB, amb vint anyets, vaig pujar a obrir una aula que necessitava un retroprojector i vaig decidir agafar el de l’aula del costat. A la porta hi havia una altra noi, tan jove com jo, i em va preguntar si me’l portava. Jo, rient i amb certa complicitat per l’edat, li vaig dir: “Así te libras del tostón, no?” I ell em va contestar: “Yo no, los alumnos…” Vam riure tots dos i, evidentment, li vaig deixar el retro a la seva aula.

Simón Navarro

El 6 de juny del 2018 la UAB entrava a la fase de la seva maduresa en fer els 50 anys. Durant els mesos precedents a aquesta data s’havien organitzat diferents actes commemoratius (exposicions, concerts, taules rodones, etc), però aquest dia concret havia de ser especialment rellevant. Per això és va organitzar un acte de jubilats, una xerrada sobre el Maig del 68, la presentació del llibre l’Audàcia del coneixement (títol que recull el lema del 50è aniversari) i, com no podia ser d’una altra manera, el “Gran Sopar”.

No podia ser un sopar qualsevol, havia de ser un sopar molt especial i com a tal va ser preparat amb mesos d’antelació, proposant diferents idees i cuidant fins el més mínim detall perquè tot sortís per-fec-te.

Després de valorar les diverses opcions que havien anat sorgint, es va optar per la proposta d’organitzar-lo com si fos una revetlla de Sant Joan: no tan sols celebraríem l’aniversari de la UAB, sinó que, avançant-nos uns dies, donaríem la benvinguda al solstici d’estiu tal com el dos esdeveniments es mereixien, amb una tradicional gran revetlla.

Es van decorar les taules amb testos de flors primaverals i aromàtiques, es va engalanar el sostre amb garlandes, es va contractar a la històrica Orquestra Plateria, es va encarregar la tradicional coca de Sant Joan.. I, com a punt fort de la nit, un menú organitzat i cuinat per en Nando Jubany: bombons de sangria especiada, les millors olives del món que explotaven al paladar, ous de guatlla amb migues de sobrassada, canalons de festa major, fricandó, copeta de crema catalana amb maduixots i gelat de caramel, capsa de bombons i delicadeses dolces, piruletes amb fotografies de la UAB, coca de sant Joan, vi, cava, gintònics… I, per finalitzar, una gran traca de focs artificials.

Les senyores lluïen ben elegants, els senyors anaven molt arreglats. L’estètica, l’harmonia i el bon gust eren perfectes.

I enmig de tot aquest glamour va arribar l’hora de començar a anar al servei, necessitat imperiosa a partir de certa edat. Cap problema, tot previst, com no podia de ser d’una altra manera. S’havien fet instal·lar sis lavabos per a l’ocasió, just davant del pavelló, i va començar la desfilada. Evidentment, és va tenir cura de posar un rentamans, però el que ningú va revisar ni controlar es que hi hagués llum. Ja us podeu imaginar les peripècies, tothom tan ben guarnit abaixant-se les calces amb el mòbil a la mà.

Medea

Recordo amb un gran somriure els meus inicis a la gestió acadèmica de la Facultat de Ciències de l’Educació, l’any 1993: havia de fer suport a la gestió de les pràctiques externes al centre, per la qual cosa havia d’estar a un despatx fora de la Gestió Acadèmica. Portava pocs dies treballant a la Facultat i un bon dia entra un alumne a demanar-me informació sobre les pràctiques de primer d’una de les especialitats de Mestre que oferíem en aquell moment. L’alumne se’n va anar molt agraït de l’atenció rebuda.

La meva sorpresa —i aquí la gràcia de l’assumpte—, va ser quan al dia següent em va venir a veure el cap de la Gestió Acadèmica, el José Checa, per explicar-me que aquell alumne era el Degà del centre, que feia de tutor de les pràctiques de primer de Mestre.

No us podeu imaginar com se’m va quedar la cara, vaig anar a demanar-li disculpes i tot va acabar amb una gran rialla. A partir d’aquí va sorgir una molt bona relació amb el senyor Pere Darder, en aquell moment Degà de la Facultat i persona entranyable de tracte exquisit.

Rosa María Megías

Quan vaig treballar tres anys a l’antiga biblioteca del Rectorat, la Biblioteca General (anys 1992-1994), un dia un alumne em va entrar amb un entrepà obert a la mà. Quan li vaig dir que no podia menjar a la Biblioteca em va dir que li ensenyés el Reglament on ho deia.

Li vaig ensenyar el Reglament del Servei de Biblioteques, en aquell temps en paper, clar… Se’l va llegir de dalt a baix i em va dir que ell era estudiant de Dret i que allà deia que no es podia “menjar” a la Biblioteca però no deia enlloc que “no es podia entrar amb un entrepà, i que, per tant, ell si volia podia entrar amb un plat amb un ou ferrat”. Així és com m’ho va dir… Imagineu la meva cara!

Al final la cosa es va solucionar amb una conversa perquè, de vegades, hi ha usuaris que el que necessiten és que se’ls escolti una mica.

Elisa Campos