Era l’any 1974, just un any abans de la mort del dictador, i la situació política era força convulsa al país i, evidentment, també a la universitat. Jo, en aquella època, tenia dues feines. El sou de conserge a la UAB no arribava a les 9.000 pessetes i treballava als serveis de neteja de la universitat, des de les 4 de la matinada fins a les 8 del matí. Això em va permetre ser un espectador privilegiat de la vida a la facultat.

Els estudiants més actius políticament aprofitaven les primeres hores del matí per empaperar amb pamflets contra el règim tot el passadís que anava des de la Facultat de Lletres fins a la d’Econòmiques. Ells ja sabien que a les 8 del matí arribava la Policia Nacional, amb seu a Sabadell, amb l’encàrrec d’eliminar tots els missatges subversius de la Facultat. La policia arrencava tot el que trobava sense saber que tan bon punt marxaven els estudiants tornaven a enganxar de nou desenes de cartells al passadís. D’aquesta manera la policia marxava convençuda que la universitat estava neta de pamflets i, en canvi, quan arribaven els autobusos carregats d’estudiants, aquests es trobaven els passadissos plens de cartells contra el règim.

A la Facultat d’Econòmiques treballava un conserge que havia estat guàrdia civil. Als anys 70 els policies i guàrdies civils es jubilaven joves, als cinquanta anys, aleshores l’administració els oferia feina com a conserges als ambulatoris, a les universitats i a altres espais públics. La UAB no era una excepció i alguns dels conserges que hi treballaven havien format part dels cossos de seguretat de la dictadura.

Aquest senyor ràpidament es va adonar de la picaresca dels estudiants i no va trigar en informar la Policia Nacional del que aquests feien. Els estudiants, assabentats de qui havia estat l’autor de la xivatada, van empaperar la facultat amb cartells amb la seva cara i frases amenaçadores. Mai més se’l va tornar a veure per la UAB. No va dir ni adeu.

Zacarias Garrido

Dia 5 de març de 2008. El dia anterior els mossos d’esquadra havien desallotjat una quarantena d’estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres que l’havien ocupat amb la intenció d’impedir l’accés del professorat i del personal d’administració i serveis indefinidament, fins que s’acomplissin les seves reivindicacions sobre la implantació de l’anomenat Pla Bolonya.

L’assemblea estudiantil convocada a la Plaça Cívica decideix dirigir-se al rectorat. Són uns quatre centenars d’estudiants. Alertat, l’Equip de Govern decideix treure del davant el Sant Cristo gros: el rector ha d’abandonar l’edifici. Ho fa per la porta d’emergència de la Sala d’Actes per no trobar-se a la porta principal amb la manifestació que puja per les escales que donen accés a l’edifici.

Els estudiants hi entren i pugen a la segona planta. Només hi troben el vicerector d’estudiants, no pas perquè tingui vocació d’heroi, no, en absolut, mai no l’ha tinguda; és perquè li toca. El rodegen en un passadís estret d’uns quatre metres; i com que no hi caben tots es distribueixen pels vestíbuls annexos. Des de la perifèria, el cap del gabinet del rector, a vista del vicerector, segueix l’escena. Un dels líders de nom Suárez, megàfon a la mà, explica el desallotjament del dia anterior. Hi ha un parell de càmeres de televisions del país gravant l’escena. A continuació dona tres oportunitats al vicerector perquè es disculpi i es comprometi a atendre les reivindicacions dels estudiants, que han motivat l’ocupació de la facultat. “Disculpa’t” —li fa— “Et donem tres oportunitats”. No hi ha amenaça. “Primera”. Què fer, doncs? En uns segons cerca paral·lels en el seu background vital i li ve present l’escena en què els sacerdots reclamen tres vegades al cabdill de les tropes egípcies: “Radames discolpati” i Radamès calla. “Egli tace” —constaten. El vicerector, sense més criteri que evitar que el que digui sigui utilitzat sense matisos amb posterioritat (recordeu la presència de les càmeres de televisió, que van ser molt actives en aquests mesos), decideix callar com l’egipci i es posa de perfil. Tot i que sap que el general acaba malament a mans d’Amneris, en cap cas li passa pel cap que ningú li pugui tocar un pèl. Efectivament, les tres oportunitats es van escolant, sense que passi res. Segona i tercera. Encara li’n donen una altra, la quarta.

En vista que no s’aconsegueix cap declaració, que la cosa no progressa i que cal anar a dinar, un ‘presumpte’ i desconegut estudiant (que s’ho mirava des de la segona o tercera fila, i que per l’edat hom hauria dit que pertanyia al col·lectiu de la Universitat a l’Abast, si és que era estudiant de la UAB) fa un senyal elevant el cap per indicar que és hora d’abandonar. La marxa esdevé una desfilada interminable davant Radamès (són quatre-cents!), curulla d’improperis i escarnis que són escoltats externament amb actitud estoica, internament amb cert temor que s’escapi algun cop.

Qui ho va veure i viure

De quan es demanava el segon cicle de Relacions Laborals

Aquest curs 2018-2019 celebrem els 25 anys de l’inici dels estudis de Relacions Laborals a la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona. Una fita que ens ha permès evocar moments en què professorat i alumnat plegats intentàvem avançar cap a la consolidació d’una Diplomatura que no tenia cap antecedent acadèmic al campus de Bellaterra.

La petició d’un segon cicle es va convertir en una reivindicació per part de tots. La primera reunió de directors i responsables de les titulacions de Graduat Social i de Diplomat en Relacions Laborals de les Universitats espanyoles per sol·licitar la implantació del segon cicle es va celebrar a València el 27 d’ octubre de 1995.

Els estudiants de la UAB assistien a les reunions amb els seus companys de tota Espanya i incidien en aquesta demanda unànime. Tot just havia començat el segon curs de la segona promoció, dues delegades, absolutament compromeses amb la lluita pel segon cicle, van iniciar una protesta que secundàvem tots els professors i els alumnes: a les 12, es baixava a l’entrada a l’Aulari Central (aleshores “Aulari nou”) i es guardaven 5 minuts de silenci com a protesta per la lentitud en l’aprovació del segon cicle. Però els va semblar poc. Van organitzar una col·lecta entre totes les classes de la Diplomatura de Relacions Laborals per fer una pancarta, l’ import de la col·laboració eren 100 pessetes (20 duros). Va ser un èxit. Es va fer la pancarta, van trobar tots els permisos necessaris i es va penjar durant tot el curs 1995-1996 a l’Aulari Central. La llegenda “Segon cicle de RRLL, ja!” va donar lloc a molts comentaris no en relació a la confiança que estava implícita sinó pel que fa al sentit irònic de l’adverbi (en castellà).

La Llicenciatura de segon cicle de Ciències del Treball va començar a la UAB només en torn de tarda durant el curs 2001-2002 amb 70 matriculats. No es tractava d’un segon cicle exclusiu per a la Diplomatura de Relacions Laborals, estava obert a dotze titulacions diferents. Va finalitzar de forma gradual el curs 2011-2012.

Cap de les dues delegades, actualment professionals reconegudes en l’àmbit dels recursos humans, van cursar el segon cicle.

María Jesús Espuny/em>