Era un dia de tardor a l’hora que la majoria del personal de la Biblioteca de Lletres havia anat a dinar. Jo era al meu despatx quan va entrar un jove molt enfadat perquè la tarda abans no li havien volgut prestar un llibre que necessitava. Li vaig explicar que el podia consultar a la biblioteca, però que no se’l podia endur a casa perquè no tenia cap vinculació amb la UAB. Com que insistia tant, ja estava a punt de fer una excepció quan, de molt males maneres, em va començar a amenaçar dient que si no li deixava tindria molts problemes, ja que ell coneixia gent molt influent que em castigaria. Davant d’aquesta mena de xantatge, li vaig dir que de cap manera li podia prestar. Llavors, es va posar a cridar, i a picar i picar, sobre la meva taula. Com vaig poder el vaig acompanyar a la sortida de la biblioteca mentre continuava cridant i cridant.

Al cap d’un parell de dies vaig rebre un sobre que contenia un poema escruixidor on em maleïa a mi i a tota la meva família, i la còpia de dues cartes que havia enviat al President Jordi Pujol. Pel contingut d’aquells textos, es feia palès que aquella persona estava completament desequilibrada.

Un vespre, mentre mirava el telenotícies, van explicar que en una acadèmia de Martorell un professor d’anglès havia matat una estudiant de 20 anys i havia malferit dues persones més. Quan van ensenyar la fotografia de l’assassí em vaig espantar molt: era el jove irat que havia vingut a la Biblioteca, encara no feia ni quinze dies. Com que en sabia el nom, per la carta que m’havia enviat, tan aviat com van obrir els quioscos vaig anar a comprar tots els diaris que vaig trobar per comprovar si era ell. Efectivament, ho era.

Maria Dolors Dilmé

A mitjan anys 70, les actuals gestions acadèmiques es coneixien com a secretaries i el seu responsable era el cap de Negociat. Les secretaries tancaven a les 5 de la tarda, encara que les classes no acabaven fins a les 6 tocades. A la facultat, doncs, només hi quedava el conserge de tarda fins que els alumnes i els professors marxaven i es tancava la facultat. En aquells anys, a les secretaries es gestionava el pagament d’alguns serveis com el material d’oficina, el mobiliari, etc. El cap de Negociat tenia un talonari per fer aquests pagaments, prèvia autorització del degà.

L’any 1977 un conserge, aprofitant que tenia les claus per accedir a tots els espais i, a més, l’oportunitat que li oferia més d’una hora sol al centre, va agafar el talonari de la taula del cap de Negociat i es va emetre un taló de 50.000 pessetes. Al dia següent el va anar a cobrar a la Caixa de Sabadell de Cerdanyola, al costat de l’Ajuntament, que era el banc amb el qual treballava la UAB. El va cobrar i, sigui com sigui, ningú es va adonar ni de la falta del taló fals ni de la falta dels diners. Animat per l`èxit, un mes i mig després, hi va tornar amb una quantitat molt similar i, novament, li va sortir bé.

Encara més encoratjat per la manca de control va decidir, segons va explicar després, aprofitar la nova font de finançament per comprar-se un cotxe nou que li feia molta falta i, com aquell qui res, va emetre un taló per 600.000 pessetes. Al dia següent va anar a la Caixa de Sabadell per cobrar-lo, però, en tractar-se d’una quantitat considerable, el banc li va dir que no disposava de saldo suficient i li va demanar que tornes al dia següent. Així ho va fer i va ser rebut pel gerent de la universitat i per la Guardia Civil, que havien rebut una trucada del banc alertant de la situació. Molt probablement si no hagués estat per aquell taló milionari hauria continuat molt de temps robant sense que ningú se n’hagués adonat.

Zacarias Garrido