La senyora Ana va ser, durant molts anys, la propietària del Bar de Lletres. Era una dona sense estudis que havia vingut des d’Andalusia amb la família perquè el seu marit havia trobat feina com a operari en la construcció de l’AP7. La senyora Ana vivia amb el seu marit i els seus tres fills a Badia i tenia un instint natural pels negocis. Va guanyar la concessió del Bar de Lletres i durant molt de temps aquest va ser un punt de trobada on estudiant i treballadors podien gaudir d’una magnífica cuina casolana i d’uns entrepans de dos pams ben carregats de pernil. Sempre amable i disposada a fiar els estudiants amb pocs recursos, va ser durant anys un personatge molt estimat a la facultat.

Zacarias Garrido

Un dia a la tarda, cap a l’any 1976, aproximadament, estava fent feina tranquil·lament a la consergeria de Lletres, com cada tarda, mentre el senyor Carrasco, el meu responsable, era a la consergeria de Dret. En aquells anys les dues facultats estaven juntes i les consergeries molt properes.

El senyor Carrasco, home molt nerviós i poc amic de tonteries, era un dels diversos treballadors de l’Autònoma que havien estat guàrdies civils. Val la pena explicar que, antigament, els guàrdies civils havien de deixar el cos militar als cinquanta anys i, aleshores, se’ls donava una plaça a l’administració.

De cop i volta veig arribar una noia corrent, tota esverada. «Senyor conserge —em diu— ha de venir un moment, ràpid, vingui a la classe, vingui!» La noia m’explica que estaven esperant que arribés el professor, quan ha entrat un home a la classe. «Ha pujat a una taula i ens ha preguntat: “¿Qué clase van a dar hoy?”. Hem contestat “Historia de España”, i ell s’ha abaixat els pantalons, quedant totalment nu, i ens ha dit: “!Pues hoy toca historia natural!”».

Vaig cridar el senyor Carrasco i vam anar cap allà. En arribar a l’aula, l’escena era tal i com la noia ens l’havia explicat. Aleshores el senyor Carrasco, suposo que recordant altres èpoques, li va fotre dues hòsties d’aquelles que et deixen record per a tota la vida i el tema va quedar resolt allà mateix. Haig de dir que l’home que va entrar a la classe era un personatge força curiós que portava un petit negoci en una altra facultat i que estic segur que ha protagonitzat més anècdotes a la UAB.

Zacarias Garrido

Havia de tornar-li un llibre. Vaig fer cap a Sant Cugat i em vaig presentar a casa seva a primera hora del matí, massa d’hora, cap a les vuit o així. Em va rebre amb bata, sense afaitar, els cabells esbullats, la mirada perduda i la veu encara rogallosa. Després de la sorpresa va dir: “Espera’t un moment, que m’higienitzo. Seu.” I se’n va anar cap a la dutxa, mentre jo seia en una butaca al costat d’una tauleta baixa. En un gran cendrer circular amb tot d’osques al voltant per a deixar-hi recolzada la cigarreta reposaven les burilles de la vigília endreçades d’acord amb un ordre estricte, quasi militar. Cap osca no era buida. Malgrat l’ordre que presidia aquell aplec de burilles, la inherent olor arrapadissa no se’m feia agradable, no fumador com soc.

Ens vam embrancar en una llarga conversa o en més d’una conversa a trossos: potser em confonc i barrejo records de més d’un dia. Vam sortir al carrer, potser cap al monestir. Quan vam passar vora el cinema va dir, girant el cap vers els cartells que anunciaven les pel·lícules del dia i les de pròxima aparició: “Cada vegada que passo per aquí i veig aquests cartells, més em reconforta no anar al cinema”.

Més tard em va dur a dinar a un restaurant pròxim a casa seva, vaig deduir que el coneixien. Vam estar molta estona xerrant, mentre ell es feia servir gots de ginebra que consumia l’un rere l’altre, fins que va poder emparar-se de l’ampolla de mans del cambrer i la va deixar damunt la taula, protegint-la. Recordo que en un moment determinat la conversa es va orientar cap a l’estructuralisme i les seves menes i autors. Tots dos sabíem que l’estructuralisme és un mètode d’anàlisi i no una filosofia —un mètode que havia fet el seu fet en lingüística. Però llavors no feia gaires anys que havia arribat a Barcelona, procedent de París, la seva aplicació a les ciències humanes i socials, i que s’havia posat de moda entre l’elit intel·lectual barcelonina, de la gauche divine a la intelligentsia editorial i universitària: s’hi van enjogassar. Hi va haver un cert enrenou local entre marxistes crítics i ferrenys, marxistes conversos o mestissos, historicistes convençuts o acomplexats, etc. Enmig de la conversa ens vam adonar que solíem coincidir en les valoracions dels autors, que coincidíem a considerar seriosos uns autors i indigestats uns altres. Parlo sempre de noms que comptaven en la palestra acadèmica internacional. I de les disciplines més diverses: lingüística, teoria literària, antropologia, mitologia, etc. Es va entusiasmar que coincidíssim a propòsit de Georges Dumézil, estructuralista o no. Llavors jo n’havia llegit part de l’obra, però desconeixia les connotacions polítiques amb què potser la intel·lectualitat francesa se’l mirava (em fa la impressió que aquest aspecte, a més de la solidesa professional com a mitòleg indoeuropeista i estudiós de llengües caucàsiques, podia fer-li el personatge més atraient encara. La conversa va continuar per aquests viaranys i d’altres, la tarda havia caigut sobre Sant Cugat i la llum natural anava visiblement de baixa. La veu se li travava —tothom sabia que la claredat de l’elocució de Ferrater minvava en el transcurs del dia. Continuàvem asseguts a taula, al restaurant. Per bé que jo estava assegut de cara al carrer i ell de cara a l’establiment, jo intuïa que potser el personal començava a intranquil·litzar-se. Fins que, inevitablement, l’home se’ns va acostar i vaig percebre la seva presència pròxima al darrere. No sé si va fer cap gest o ganyota al meu interlocutor. De sobte, abans que ningú no digués res, Ferrater es va alçar tan dret com era i, tot gesticulant amb els braços en adreçar-se al cambrer o al maître, va començar un atac verbal —la millor defensa, diuen—: “Jo em dutxo cada dia…! Aquest senyor —assenyalant-me— es dutxa cada dia…!” —va dir contundent i hipotètic. Potser em va desconcertar més a mi que no al cambrer o al maître, el qual devia haver-se’ns acostat no solament per dir-nos amb més presumpte que presumible —si filem molt prim— amabilitat que ja era hora que abandonéssim l’establiment, sinó potser per posar límits taxatius a l’afició espirituosa del meu interlocutor. O per posar-nos al carrer ras i curt. Al capdavall vam acabar-hi —raonablement—, al carrer. Va fer cap a casa amb enteresa i ens vam acomiadar. No vaig gosar demanar-li si, allò dels nostres hàbits higiènics, algú ho havia posat en dubte ni per qui havia tingut notícia dels meus o si era una catxa.

Joan A. Argenter

El 2008, el Premi Princep d’Astúries de Comunicació i Humanitats va ser per a Google. És indubtable que Internet, en general, i Google, en particular, han revolucionat moltes coses del nostre entorn, inclosa la forma d’ensenyar i d’aprendre. Internet ha posat a les mans de tots molta informació que es fàcil de trobar, enviar, copiar i modificar: qualsevol pot contribuir posant-hi documents, i qualsevol pot fer-los servir. La dificultat, ja ho diuen, es saber què esta bé i què no esta bé. Però fa nomes uns quants anys, quan nosaltres estudiàvem, no era així, però fèiem servir altres recursos. Alguns tenien les comissions d’apunts, que recollien, passaven a net i deixaven a la fotocopiadora. O en alguns casos existien uns “apunts oficials” que havies de comprar, ja enquadernats, al servei de fotocòpies. Nosaltres, els de la primera promoció de Veterinària de la UAB, teníem el Xavi Manteca. Sense demanar-li ningú i des del primer dia de la primera classe del primer curs, ell agafava els apunts i —no sé com s’ho feia—l’endemà ja eren a la fotocopiadora a disposició de tothom, nets, amb lletra clara i sovint ampliats. Amb poc temps, tots ens hi vam acostumar i durant els cinc anys de la carrera els seus apunts ens van servir per estudiar. És cert, en Xavi no era Google, però tenia tot el que necessitàvem i, a més, ens estalviava la feina de saber si el que posava estava bé o malament: sempre estava bé. Recordo que en un examen de fisiologia, en la disputa habitual de si això s’havia explicat o no a classe, els seus apunts es van acceptar com a prova. Els apunts del Xavi es van convertir tant en una referència que molts de nosaltres encara conservem alguns dels seus apunts: reconeixeria la seva lletra com la meva! Tant és així que, el febrer de 1986, quan es va fer l’acte de la col·locació de la primera pedra del nou edifici de la Facultat de Veterinària, es va proposar que dins de una càpsula del temps, hi hauria d’haver alguna cosa que representés el que es faria aquí. I es va decidir posar un element que representés cada branca de la veterinària: una xeringa (en representació de la medicina), una bossa de pinso (en representació de la producció animal) i una ampolla de llet (en representació de la tecnologia d’aliments). I en l’últim moment, abans de tancar aquesta càpsula, els alumnes vam demanar posar alguna cosa que ens representés. I, per assentiment unànime, ningú va dubtar que la millor representació serien els apunts del Xavi. Sota la primera pedra d’aquesta Facultat, per sempre, restaran els apunts del Xavi: fets a mà, amb rigor i generositat, representant els estudiants. Google té el Príncep d’Astúries. El Xavi te el nostre agraïment que, amb aquest anècdota de ja fa trenta-dos anys, demostra ser etern. Gràcies!

Els companys de la Primera Promoció de Veterinària

Els equips de govern d’una institució necessiten persones de la gerència que els siguin fidels. ‘Ser fidel’ no significa pas dir sempre que sí, al contrari, significa avisar dels perills de les decisions que prenem els acadèmics, sovint sense conèixer-ne massa els topalls. La fidelitat es demostra també fent-se seves les decisions dels equips i fent-les complir, tot i no estar-hi d’acord. La discreció és inherent a la fidelitat. La UAB compta amb moltes persones que li han estat i li són ‘fidels’. Valguin-ne dos retrats mig enigmàtics com a reconeixement de la seva feina.

Un dels nostres Mr. Carson, ja jubilat, és un home ben plantat i atractiu: de cara més aviat arrodonida, esquena lleugerament enravenada i caminar curt, malgrat l’alçada, amb un aire esvelt que té un punt d’orgull, de majordom de casalot anglès. És de tarannà afable i somriure just, d’ulls amatents i veu tirant a esmorteïda pels tocs de fum, de gest elegant i paraules honestes. És home molt de terra, un xic d’aire, poc d’aigua i no gens de foc. És home de tradició, casolà, traçut i hortolà. Poc avesat al luxe, es complau en l’austeritat. Gelós de la seva intimitat, és una persona reservada, poc viatgera, més aviat amic del terròs i del sofà. És hàbil i entonat en el cant, discret d’entre els que més ho són, amb la fidelitat i l’agraïment gravats a foc en el cor. Sempre hi és, però no se’l veu, i té una opinió sempre feta, però només dita si és preguntat. De memòria insultant, és capaç de reproduir a l’instant el nom i els dos cognoms de totes i tots els de quaranta-cinc anys en endavant. Ha estat protector de rectors i rectora, ha fumat amb ells, quan ha calgut, i en el despatx llur ha compartit begudes espirituoses, quan ja començaven a estar prohibides. Fent gala d’una capacitat magistral de transformisme s’ha adaptat a totes les situacions sense estridències, amb tota naturalitat. És home d’espiritualitat profunda.

Una de les nostres Mrs. Hughes, ja jubilada de fa més temps, és una dona de figura esvelta, tot i ser de mitjana estatura, cabell curt i rossenc, faccions anguloses i mirada clara com la de l’albada. Coneix bé la casa: hi va fer diversos papers de l’auca fins arribar a una de les responsabilitats més compromeses, totes lligades a la gestió de l’alumnat. Un sotrac vital important li devia fer perdre el somriure permanent (no la coneixia abans), com hauria succeït amb qualsevol de nosaltres; això no obstant, ha guardat un riure puntual sonor. Ordenada, eficaç, amb una disciplina gairebé prussiana, que la fa distant a primera vista. Si no aconsegueixes traspassar aquesta primera barrera, te’n pots fer una idea completament equivocada. Mai no té un no definitiu, però sí molts “peròs”, sempre argumentats a partir del coneixement del medi i de les conseqüències que pot comportar una decisió errònia. No es deixa vèncer fàcilment en l’argumentació quan no veu clara una cosa. És una dona de conviccions i espiritualitat forta.

Joan Carbonell

El primer: braços

Surto de classe, ningú no s’atura a xerrar, tenim gana i volem arribar a caseta. Les conserges tanquen portes i llums, vaig al despatx a deixar-hi paperots, i surto, cames ajudeu-me, cap a l’aparcament ja buit (aquell que és a prop de l’Escola Annexa). Poso el cotxe en marxa, giro i, ai!, una roda cau en un clot. Poso primera a tota màquina. Res. Ara, marxa enrere. Res. No en surto. Desesperada, vaig a consergeria. Només hi ha en Jordi. Ell ho té clar: truquem al senyor Joan i li expliquem el cas. I sí, en Joan ve, observa i diu: “Ara torno”. Ell és alt i prim, atlètic. I ve aviat amb dues torres humanes, els seus fills. “Bona nit, au nois!” I, up!, el cotxe fora del clot. El senyor Joan, home amable, discret somrient, és pare i avi de famosos esportistes.

Els segons: perícia

Amb el temps, ja no vaig a la UAB en cotxe. Els FGC (dits ferrocates) són relaxants (si no van de gom a gom, és clar). Trigo més, però llegeixo, medito i faig treball de camp escoltant què diu l’alumnat de les escoles d’elit que es troben pel recorregut, també el jovent del CAR, i el local i l’internacional de la UAB, i la gentada diversa que puja al vespre a Sant Joan. Els ferrocates són un espai de luxe per explorar el plurilingüisme. Avui surto de classe, passo pel despatx i veig que l’amic A està plegant. Li demano si em porta cap a Gràcia. “Oh, i tant!” Així xerrem i jo arribo abans a casa. A l’aparcament, ell comença a butxaquejar. “On són les claus? Ai, me les he deixades a dalt”. Tornem al despatx. Les busquem. Res. Potser t’han caigut a prop del cotxe. Res de res a terra. Ep, A, que són posades al pany de contacte. Però l’auto està tancat! Anem a consergeria a trucar al senyor Joan. Li expliquem l’afer. Arriba de seguida. A poc a poc, pressionant el vidre amb mans destres, aconsegueix obrir un pèl una finestra. Després, introdueix per la escletxa un ganxo amb un cordill i encerta la maneta per obrir la porta! Visca el senyor Joan! Gràcies! Bona nit! Pugem al cotxe. Però no es posa en marxa… L’A havia oblidat la ràdio engegada, i ella, és clar, s’ha cruspit la bateria. Joan, Joan! “Ara torno”, que diu. I sí, ho fa amb el seu cotxe i aquells cables per fer la connexió de bateries. Gràcies! Bona nit, ens diem, mentre jo vaig fent humils precs als deus perquè complesquen el nostre retorn. Amb els FGC hauria arribat a casa a dos quarts de nou. Avui hi arribo a quarts d’onze, i encara gràcies, senyor Joan!

Cil·la Capdevila