Posem-nos al curs 2010-11. L’equip de govern d’aleshores va decidir portar al Consell de Govern una proposta per deixar de fer la Festa Major. Massa despesa (època de retallades!), tot plegat per acabar en un botellón que molta gent del campus considerava i considera impropi d’un campus universitari. Altres equips ho havien intentat abans i havien fracassat, però es va considerar que la crisi econòmica seria un bon argument per deixar de fer, si més no, la part més alcohòlica de la festa.

El Consell va recolzar la proposta de l’equip i la Festa Major 2010 es va dissenyar per tenir només les activitats, diguem-ne, culturals. Però una part dels estudiants no s’ho va prendre gaire bé. Un sindicat d’estudiants va decidir fer una Festa Major pel seu compte. No hi va haver forma de fer-los canviar d’opinió. (Estaven ben organitzats: perquè us feu una idea, els estudiants organitzadors es van fer una assegurança de responsabilitat civil per estar coberts davant d’algun accident. Després direm que els estudiants no són emprenedors!)

Va arribar el dia de la Festa Major i els camions de les empreses d’Estrella Galícia van començar a arribar al campus. Els serveis tècnics de la universitat havien trucat a tots els proveïdors de cervesa de Catalunya per demanar que no vinguessin al campus, però no van trucar els d’Estrella Galícia, que aleshores estaven poc introduïts al mercat català i eren marginals. Els camions van venir directament, ho heu endevinat, de Galícia. Com deia aquell: “es el mercado, amigo”.

Les trucades als mossos per impedir la descàrrega dels centenars de barrils de cervesa no van tenir gaire efecte. Imagino el responsable de zona dels mossos tot pensant si fer cas d’una excitada gent de la UAB perquè uns camions estaven descarregant cervesa al campus. Per a un cos de seguretat professional, que es vulgui fer una festassa en un campus universitari segurament no apareix a la llista de situacions greus on cal intervenir, però ja se sap que nosaltres creiem que el més important que passa al mon és el que passa al campus. I aquest pensament és especialment intens pels habitants de l’edifici del rectorat.

El cas és que cap a la tarda la festa “il·legal” va començar. Encara recordo alguns dels grups que van tocar, contractats pels estudiants organitzadors. Tots tenien noms com ara Pus, Esput, Grano, Tumor. Si no recordo malament n’hi havia un que es deia Foruncle. Imagino que el fet que els components dels grups fossin majoritàriament adolescents devia de tenir alguna relació amb els noms dels grups. Tots sabem que per a un adolescent l’acne és un calvari. Si paraves l’orella, les lletres de les cançons guardaven una certa coherència amb el nom del grup, i, seguint les instruccions d’estil dels compiladors d’aquests recull d’anècdotes, m’és impossible de reproduir-les aquí. Per tal que l’improbable lector es faci una idea podem dir que contravenien tot l’ordenament jurídic comarcal, autonòmic, nacional i europeu. I pel que fa a la música, diguem-ne que calia molta generositat per qualificar-la com a tal.

Cap a la mitjanit, un grup de gent de la casa vam decidir fer una volta per la Festa Major. Un dels escenaris estava a la Plaça Cívica, plena de gent saltant. En arribar escoltem una tonada familiar: efectivament es tractava de “Els Segadors” però en versió tecno o més ben dit txumba-txumba. El DJ havia aconseguit fer de la rítmica més aviat ensopida i perdedora del himne català una mena de ska accelerat. Reconeguem que el noi, de cabell blavenc, s’ho havia currat. Cal reconèixer, també, sense treure mèrit al DJ, que l’audiència tampoc estava per gaires subtileses: quan portes la sang una barreja de sangria Don Simón de bric, cervesa i altres substàncies difícils d’identificar, qualsevol tonada sembla ballable.

El Campus era en aquell moment un camp de batalla amb potser 20.000 persones. Vist amb perspectiva no podem fer res més que somriure, però en aquell moment fins i tot els mossos d’esquadra de paisà que estaven als concerts s’ho miraven amb preocupació, malgrat estar acostumats a veure espectacles extrems. Recordo un individu que portava una motxilla com les d’ensulfatar plena de líquid. T’acostaves amb un got, el noi movia la bomba i, com si estigués posant sulfat a les tomaqueres, te l’omplia per un euro. La gent s’ho bevia i es posava contenta. Des d’aquell dia aconsello a tot pare i mare estalviar-se tota preocupació respecte l’alimentació dels fills quan són petits: no s’ho val, vist el que vindrà després.

Després de fer una volta, cap a les dues de la matinada, i veient que la festa era un magnífic botellón, el grup de gent vam tornar al rectorat on havíem decidit estar de guàrdia per si hi havia algun problema greu. Abans d’entrar al punt de guàrdia vam estar una estona a la porta del rectorat, petant la xerrada, tot lamentant que no caigués una bona tamborinada d’aigua per tal que la festa acabés el més aviat possible.

Si us hi heu fixat, a la porta del rectorat hi ha una petita columna que té un intèrfon. Si de nit o un dia de festa alguna persona vol entrar, ja que la porta és tancada, ha de trucar l’intèrfon i el cos de guàrdia surt a obrir prèvia identificació. Doncs bé, el grup que petàvem la xerrada vam observar amb curiositat un jove que venia en direcció al rectorat fent unes esses considerables. En arribar a l’alçada de la porta, el noi, que tot just es mantenia dret, va dir bona nit als presents i va treure amb dificultat de la jaqueta una T10; i tot dirigint-se a l’intèrfon, va intentar introduir-hi la targeta per algun forat. El noi, bastant afectat pels excessos de la festa, havia confós el rectorat amb l’estació. Potser devia pensar que nosaltres estàvem esperant algun tren, tot i que vies no se’n veuen al rectorat. Un company de seguretat el va agafar per les espatlles i el va posar en direcció a l’estació: “Veus aquell edifici? Doncs és allà l’estació!” “Gràcies”, va dir el noi.

Un bon noi, sens dubte: potser havia comés alguns excessos, d’acord, però estava disposat a pagar el bitllet de tornada a casa. I després parlaran de l’incivisme del jovent!

Santiago Guerrero

Als anys 70, els corredors i vestíbuls de l’Autònoma no eren els llocs plens de vida i de wifi que són ara. Eren espais sense encís, que funcionaven estrictament com a corredors, i que estaven únicament habitats per la presència espectral d’alguns estudiants rarets que trobàvem el bar massa sorollós i les aules massa esotèriques.

Recordo que, en l’involuntàriament monumental vol d’escales que comunica Econòmiques amb Lletres, hi havia un mural seriat que representava la figura d’un estudiant (delatat per la carpeta que ostentava amb desimboltura sota l’aixella) que iniciava la costeruda ascensió com un gínjol, però així que s’enfilava l’itinerari anava perdent pistonada fins que, al capdamunt de l’escala, l’home acabava arrossegant-se per terra, flirtejant amb l’extenuació.

Aquest magnífic mural va ser extirpat, amb l’argument que fomentava el derrotisme entre la tropa estudiantil, per un gerent el nom del qual he preferit oblidar. Això va ser un símptoma evident de la dictadura del políticament correcte que aviat ens hauria de caure al damunt i que encara ara ens manté endogalats.

Des d’aquestes línies voldria proposar la reposició del mural. Per entendre’ns, seria un cas de reivindicació de memòria històrica, vessant minimalista. D’un cas que la realitat, en lloc de vestir-la de mona, la vam tintar amb unes gotes d’humor negre per salpebrar-ne la cruel indiferència.

Enric Marsol

Va començar sense tenir nom. Ni camí. Primer sota l’aigua, després desert pedregós, i més endavant vegetació de matolls i arbres mediterranis. Les pluges van dibuixar rieres i torrents corrent per una vall encerclada per turons suaus propers a un ecosistema litoral a tocar del mar. Les primeres referències de població humana ens parla dels ibers amb assentaments familiars, agrícoles i ramaders. La riera principal abasteix les necessitats bàsiques d’humans i d’animals. Un traçat paral·lel esdevé sender primerenc que facilita exploracions i caça. Un gran salt en el temps i els ibers deixen pas als romans que estableixen grans rutes properes al mar i la Via Augusta atreu nuclis més grans. La vall ha d’esperar uns segles abans no torna a recuperar la vitalitat en forma de masies disperses que conreen camps de blat i fan pasturar els ramats. El sender recupera el traçat amb les mateixes intencions que els avantpassats i la riera acumula basses formades pels pagesos per aprofitar recursos. El perfil geogràfic no rep gaires sotragades a pesar dels temps convulsos de feudals, reis, guerres i dictadors. El desenvolupament traça camins d’asfalt que uneix poblacions entre valls properes i deixa els camins de terra per una xarxa rural. La tranquil·la vall de recursos agrícoles i forestals comença a tenir veïns que edifiquen un nucli de cases d’estiueig fomentat per una línia de ferrocarril. El sender recupera la vitalitat de grans i petits que busquen ombres a l’estiu i es refresquen a les fonts i juguen a les basses.

El gran trasbals arriba. S’hi construeix una universitat en temps de dictadura per allunyar i apaivagar revoltes d’estudiants i els turons perfilen una carretera circular per un domini més efectiu de la vall Moronta i convertir-la en menys autònoma. La maquinària de construcció desfà la natura interior sobre la riera principal de Can Magrans, les facultats són les masies dels nous habitants i el Campus esdevé el nou conreu del coneixement. I mentre els arquitectes intenten equilibrar edificis i la natura que resta de la vall, una ànima patrimonial reclama protagonisme. L’accés popular a la universitat és l’estació de tren de Bellaterra, on els estudiants i treballadors arribats de Barcelona i el Vallès comencen la seva aventura. Una escassa freqüència de busos els atansa fins al Campus. Els més impacients descobreixen el sender que discorre en paral·lel a la riera de Can Miró, que ja fa traç de torrentera, i el fan reviure com la drecera per arribar al campus. La vegetació de matolls, canyissars, esbarzers i arbres monumentals —alzines, pins i roures— fan de decorat natural, exòtic i aventurer. Com corren temps bèl·lics reals i cinematogràfics sobre la guerra per la independència de Vietnam, que mostren selves d’espessa vegetació i plena de perills, els estudiants comencen a posar nom al sender, Ho Chi Minh —el líder del Front d’Alliberament del Vietnam— que fa de la vegetació el seu aliat guerriller en front de la força pro-estatunidenca. També inspira un corrent ideològic contra el sistema colonial i en favor del comunisme, que tant irrita el dictador Franco, encara viu. La vessant perillosa va anar a càrrec de relats sobre serps, atracaments, abusos i violacions, que en el cas de ser reals no van poder superar la fantasia que despertava la pròpia existència del sender o els interessos de l’autoritat, la qual no volia associar la universitat amb valors negatius. Més endavant els relats romàntics van tenir més protagonisme en la mesura que bufaven aires de llibertat.

La Universitat Autònoma de Barcelona (també de Bellaterra i Cerdanyola), celebra el seu cinquantè aniversari. El creixement i la urbanització, el desviament del tren a la nova estació del Campus i la creació de la Vila Universitària han fet desaparèixer la ruta original. Tot i així, el sender es resisteix a desaparèixer de la memòria de la vall. Un nomenclàtor recent dels carrers del campus hi fa un homenatge amb un rètol al inici de la rotonda de l’estació i al final de les cases Sert: Camí de la ruta Ho-Chi- Minh. Només és un curt tram semblant a l’original que discorre poc menys de mig quilòmetre pel bosc i que encara viu. Per memòria, història i vitalitat, la ruta Ho-Chi-Minh és patrimoni de la vall que, en tot cas, hauria agraït, no el nom propi, sinó el seu significat: “el que il·lumina”. Recordar l’Autònoma també és recordar la ruta més propera a una llegenda que, com tothom sap, és un homenatge a l’imaginari. Qui no ha fet mai la ruta Ho-Chi-Minh?

Gabriel Martínez i Surinyac