Dijous 16 d’octubre de 1986

Érem a la classe de psicologia clínica i el Dr. Adolf Tobeña explicava que “els patrons de conducta s’adquireixen per imitació, de pares a fills…” No calia pas que ens ho digués: els estudiants de segon de Medicina ja estàvem ben preparats per imitar “allò” que havíem “après” un any abans.

Acabades les classes d’aquell dia, ens acomiadàvem amb un fals “fins demà”. Bé prou que sabíem que aquella tarda ens tornaríem a veure allà mateix, per repetir de nou “allò” de cada any, una vella tradició. Sí, com sempre, el Dr. Josep M. Domènech, catedràtic d’Anatomia, impartia les primeres lliçons d’embriologia a tots els alumnes de primer (tres grups) aplegats en una única aula, la M2-002, l’aula més gran de la facultat, però que només tenia una sortida. I, també com sempre, en un dia d’aquestes classes, a fora de l’aula s’hi congregaven tot d’alumnes de segon que seguint la tradició…

Però aquell any la tradició no seria igual. A fora de l’aula, hi havia més alumnes que mai, els quals havien arribat més d’hora que mai i tenien més ganes que mai de… I, a dins, els companys de primer sentien el brogit i, neguitosos, intuïen el que els passaria… Sense finalitzar la classe, el Dr. Domènech sortia sobtadament de l’aula, i això era el senyal inequívoc per iniciar l’”acció”. Els de segon van irrompre a dins l’aula i, enfilats a la tarima, “disparaven” sense mesura ous i farina. Parapetats als bancs i a les cortines, els alumnes novells es protegien com podien d’una “pluja torrencial”.

Alguns companys, embriacs d’ous i farina, no tenien aturador. Aquell any la novatada estava descontrolant-se. Les municions no s’acabaven mai: d’ous n’hi havia un munt, ja que havíem aprofitat la gran oferta d’ous de la granja d’un company que, a més, ens els va portar en una furgoneta… Els companys de primer, no veient la fi a d’aquesta escomesa, i ja bruts de cap a peus, optaren per anar sortint, a poc a poc, sense saber que, a la sortida de l’aula, encara els esperava el “passadís d’honor”…

Finalitzat l’atac, l’espectacle era dantesc: el terra de l’aula, els bancs, les cortines, les parets, tot estava ben empastifat d’ou i farina. Els lavabos, col·lapsats: era tan difícil desempallegar-se d’aquella barreja tan fastigosa! A fora, fent cua a la cabina telefònica, tot d’estudiants trucant als pares perquè els vinguessin a buscar: certament, no estaven en condicions d’agafar el tren… Allò havia estat d’una magnitud molt superior al que havíem patit nosaltres l’any anterior!

Entre els companys de segon s’havia acordat que en finalitzar l’”acció” ens quedaríem a netejar l’aula. Però, desolats, no sabíem ni per on començar. Molts companys, veient el panorama, van optar per tocar el dos, tot al·legant que ells no havien pogut gaudir de la novatada perquè s’havia començat abans d’hora… Els qui ens vam quedar a netejar fèiem el que podíem però ens vèiem impotents per deixar-ho igual que abans…

Divendres 17 d’octubre de 1986

Admetem-ho obertament: la broma s’havia descontrolat totalment… Però, a més, ens havíem perjudicat nosaltres mateixos perquè l’aula on s’havia perpetrat l’”acció” era justament la mateixa que utilitzàvem al matí un dels dos grups de segon. L’endemà, de nou a classe, als de segon se’ns feia evident —a la vista i sobretot a l’olfacte— les seqüeles d’aquell diluvi “d’ous i farina”. I aquell mateix dia es va començar a gestar, entre diferents companys, la necessitat d’expiar d’alguna forma el dany causat als companys de primer, però també a l’aula i a nosaltres mateixos: “sí, pintaríem la classe!”.

Novembre-desembre de 1986

Vam obrir una llista per veure qui s’apuntava a pintar l’aula i, de seguida, vam aconseguir molts voluntaris, bàsicament del grup de segon que la utilitzava. Però, alhora, calia obtenir els recursos i els permisos necessaris, i és aquí on uns joves inexperts vam haver de recórrer una gimcana burocràtica inimaginable per a nosaltres… El responsable dels bidells de la facultat, el Sr. Checa, ens va assessorar sobre quins eren els fils que havíem de moure. Vam contactar amb Insema SA, empresa amb qui la UAB tenia el contracte de manteniment perquè ens fes un pressupost del cost que suposaria el material per pintar aquella sala, amb el suport logístic d’un pintor. D’altra banda, amb la Dra. Rosa Rosell, coordinadora del nostre curs, vam redactar una instància al degà de la Facultat a fi de mantenir-hi una reunió. I a les acaballes de novembre aconseguíem trobar-nos amb el Dr. Jaume Guàrdia, eminent catedràtic de Medicina Interna de l’Hospital de Vall d’Hebron i degà de la Facultat en aquell moment. Encara recordo la cara d’astorament, enuig i desconcert, tot alhora, quan va sentir la nostra proposta i li vam presentar el pressupost perquè el costegés… la universitat! Primer ens va dir: “El que s’havia d’haver fet és expedientar tots els de la bretolada i fer-los pagar una multa com Déu mana…”. Per sort, la Dra. Rosell, també present a la reunió, va intercedir i li va fer veure el vessant positiu d’una iniciativa com aquella. Finalment, el doctor va accedir i va redactar una carta d’autorització, que ens permetia poder-nos adreçar al vicerectorat. I ja a l’edifici del rectorat, recordo el somriure mal dissimulat de la persona a qui vam donar la carta del nostre degà amb el pressupost i li vam explicar el que sol·licitàvem. Però, finalment, a mitjan desembre aconseguíem l’aprovació del pressupost per part del vicerectorat. Ara ja només quedava concretar el dia i els detalls organitzatius pertinents per a la “pintada reparadora”. Però venien festes de Nadal i després exàmens… La pintura, doncs, hauria d’esperar.

Gener de 1987

Van caldre trucades i més trucades, i moltes visites als locals d’Insema (situats sota la facultat de ciències) per aconseguir un pintor i lligar dia i hora. Per altra banda, també calia “negociar” amb els professors d’anatomia, de fisiologia, de psicologia i d’histologia, l’anul·lació de les quatre hores de classe del matí. Solidaris amb la “noble” causa, tots van acceptar anul·lar o recuperar la seva classe un altre dia. No es pot negar que tenien encara més ganes que nosaltres de veure de nou l’aula com cal.

Dimecres 28 de gener de 1987

I a la fi va arribar el dia. Hi érem tots d’alumnes (“pintors per un dia”) equipats amb les nostres bates blanques i esperant el professor pintor que arribava també amb furgoneta. Va ser una experiència inoblidable, un magnífic treball en equip, perfectament coordinats pel pintor a qui li feia molta gràcia tenir tot de pintores jovenetes com a companyes. Potser no va quedar prou ben pintada, però n’estàvem orgullosos i, sobretot, ens va fer desaparèixer el remordiment que arrossegàvem des de l’octubre. També el Dr. Domènech va respirar alleugerit, en veure com el dany quedava reparat, i ens va felicitar. Una felicitació que, per cert, encara no sé si considerar merescuda o immerescuda…

Narcís Macià

Curs 1975-1976, segon de Químiques, classes tot el matí, pràctiques tota la tarda, totes les tardes, i la resta del temps (?) vivint intensament. La vida, com sabeu, és tot allò que ens passa mentre estem ocupats en altres coses (Lennon) i les coses que em van tenir ocupada aquell curs foren cinc: Mates, Mecànica, Termo, Inorgànica i Analítica, però, allò que “em passà” aquell any, a mi i a molts, fou molt més interessants. No diré que no se’ns encomanés res de química, però el salt humà fou molt més gran i els records són tots intensos, vius, de colors… També estàvem molt ocupats amb les pràctiques, però allà ja començaren també a “passar-nos coses”, ens vam començar a conèixer, a fer amics. A les pràctiques passava de tot, des d’aprofitar les plaques calefactores per a fer frankfurts, o reciclar els bidons d’aigua destil·lada per a omplir-los de vi per celebrar el final de pràctiques (ep!, amb els professors eh?, tothom hi participava!). Tot era espontani, atractiu, guapo (ara en dirien cool). Érem joves i estàvem vius, molt vius.

Una tarda, un professor de pràctiques ens va citar a la nostra aula de Teoria dels matins i en arribar ens vam adonar que estava plena de gom a gom d’estudiants de primer de Medicina que hi feien classe. Ens havien envaït els metges i s’havia de fer alguna cosa! El 1975 es produí la independència de la colònia portuguesa de Moçambic i les notícies parlaven contínuament del FRELIMO (Frente de Liberación de Mozambique). D’aquí que a algú se li acudí anomenar-nos FRELIQUI (Frente de Liberación de Químicas).

El FRELIQUI era cool, tothom el veia amb molt bons ulls, i les seves accions eren molt celebrades, tot i que força contraculturals: entrar una colla (un comando!) a la classe dels metges i, sense dir-li res a l’atònit professor, deixar una tassa de vàter (nou) a la seva taula, i escriure a la pissarra “Metges go home!” Quaranta-tres anys després, aquelles accions són inacceptables, però sempre és un error jutjar el passat amb els ulls del present. Cal contextualitzar, eren temps de canvi (la mort d’en Franco, l’inici d’una explosió contracultural en molts àmbits…).

Aquell segon de Químiques no va ser un curs de nens grans fent gamberrades, no. Entre classes i pràctiques que ocupaven tot el dia ens faltava temps per a estudiar, digerir i, per tant, aprendre. Vam parlar amb els professors i vam convèncer-los de fer de 8 a 2, sense hores lliures, amb totes les tardes lliures per estudiar. Teníem molt clar que també calia treballar.

Mercè Campillo

Sí, ja sé que us penseu que això de la classe inversa (flipped lesson pels que en diuen muffin d’una magdalena) és un invent recent. Doncs no, nens i nenes: ho vam inventar nosaltres, els de la segona promoció de Bioquímica d’un any llunyà, molt llunyà.

Els professors i professores convocats el darrer dia de classe es pensaven que trobarien coca i cava. Quan els vam fer seure als bancs es van inquietar una mica perquè hi havia poca gent a la classe. “No havíem de fer festa?” “Per què ens heu fet venir?” Ho van descobrir quan vam anar entrant alguns de nosaltres, convenientment abillats, per sotmetre’ls sense pietat a una classe magistral on anàvem imitant-los un a un. Ja us podeu imaginar que la barreja de la nostra escassa habilitat en l’art de Talia i les ganes acumulades d’escarnir van generar grolleres riallades entre la claca i mirades de condescendència, barrejada amb estupefacció, entre els convidats. Recordo les imitacions del professor Bacterio (en Florencio), d’en Claudi Cuchillo, d’en Paco Sánchez i altres. A mi em va tocar imitar en Joan Ramon Daban: com que sempre portava referències noves per comentar i parlava baixet vaig decidir endur-me el Kempis i recitar-ne uns versicles amb aire místic (L’Eclesiastès també hauria fet el fet).

Però al final tot bé, eh? Va haver-hi, ara sí, coca i cava (molt) i vam acabar cantant a cor que vols l’himne de la promoció que ara us convido a entonar:

Josep Vendrell

Essent responsable d’alumnes, em varen trucar uns alumnes molt espantats perquè hi havia un professor que els oferia un espai de diàleg molt restringit i havien preparat una estratègia per votar la seva destitució del càrrec que ostentava.

Els vaig dir que ens podríem veure al rectorat per parlar-ne, i van dir que “de cap de les maneres, que segur que el professor ho sabria”. Els vaig suggerir anar a algun altre lloc del campus (“no que tot se sap”) o potser en un bar a Sabadell (“no, segur que algú ens veurà”).

Finalment poguérem fer la reunió, on? A la sauna del SAF.

Manel Sabés

Devia ser el 1976 o el 1977 del segle passat. Era costum, quan acabàvem les pràctiques de laboratori, fer una festa en el mateix laboratori, sempre inspirats per una organització que es deia FRELIQUI.

Vam emprar els bidons d’aigua destil·lada per preparar uns ponxs, amb fruites i uns quants dissolvents orgànics ⎯ per descomptat, per consum humà ⎯, i anar bevent.

Aquella tarda ens va semblar que podríem externalitzar la festa a altres aules, i decidírem fer una rua per les aules de la facultat, primer cap a les de Medicina (que ens ocupava la nostra facultat).

Anàrem cap a l’aula L, que tenia molts alumnes de primer de medicina. Amb la garrafa i els gots decidírem invitar als professors que estaven fent classe. Jo portava la garrafa i els gots, entràrem a l’aula i ens adreçàrem al professor amb un gotet ple i li vaig dir “té i beu”. I sí, s’ho va veure i vam marxar.

Uns anys mes tard aquell professor va ser el meu director de tesi i li vaig explicar que jo havia estat el que l’havia invitat a veure el ponx. Atès que aquell dia jo portava la cara pintada, ell no em va poder reconèixer, però si que recordava el fet amb simpatia.

La Guineu justiciera

Era el darrer examen de la Llicenciatura de Ciències, especialitat Bioquímica (segona promoció, 1979). Sempre havíem estat molt units, tant els alumnes entre nosaltres com amb els professors. Uns quants vam decidir que aquell examen, atès que era el darrer, fos una mica especial.

La nit prèvia, per treure’ns la pressió de l’examen, se’ns va allargar i ens va donar temps per preparar el que faríem durant l’examen.

Vam agafar les tovalloles de platja, la ginebra, la coca-cola, els gots i un casset de música (eren uns aparells que es feien servir en aquell segle, per escoltar música), ulleres de sol, vestimenta de platja, i cap a l’examen.

Arribàrem uns pocs minuts tard, tots ja eren a l’aula i ens van sentir que arribàvem per la música que sonava pel passadís.

El professor, que li direm 1001, ens diu “si tardeu mes no us deixo entrar i apagueu la música”, poseu-vos darrere i un a cada banc. Obedients, es va posar cada un en un banc, i cadascú va estirar la tovallola al seient i es va asseure a sobre com si estiguéssim a la platja.

Al davant de cada un ens posàrem el got, ens anàrem passant la ginebra i la coca-cola i amb el cubata preparat esperant que ens donessin l’examen.

En 1001 ens anava avisant, “si us passeu mes us faré fora de l’examen”, i no ho vam fer gaire més, però, de tant en tant, un dels companys (que li podríem dir Zama), quan en 1001 es passejava pels passadissos entre bancs per controlar com anava l’examen, se li posava davant amb la càmera, li deia fes cara de vigilar i li feia una foto.

En fi, vam acabar la carrera, tots vam ser gent respectuosa i mes o menys respectada i, fins i tot, uns quants professors o professores universitàries.

La Guineu justiciera