Les meves filles van inaugurar la guarderia Gespa. Els diumenges, els pares anàvem a pintar i a fer coses per a la guarderia. Allà vaig fer molt bones amistats: els pares fèiem excursions, anàvem cap aquí i cap allà, va ser una època que la vam viure molt.

Després, les nenes van anar a altres col·legis, i amb el temps van tornar a la UAB per estudiar, l’una, Biologia (branca botànica) i, l’altra, Filologia Anglo-germànica. I, de la mateixa manera que elles van estudiar aquí, jo també ho vaig fer. En principi havia començat Geologia, però ho vaig deixar en tenir les nenes, i em vaig dedicar a elles, però vaig amenaçar el meu marit dient que, quan la petita estigués fent l’últim any de carrera, jo m’apuntaria a estudiar de nou. I així va ser, fins i tot anàvem a estudiar juntes a la Biblioteca, i ens trobàvem per la Facultat. Em vaig treure la carrera de relacions laborals, que tot just ara celebra els 25 anys, motiu pel qual farem una trobada de tots els alumnes d’aquella promoció, des del primer curs fins al final, i ho farem amb una gran professora, la doctora Espuny, una persona que està molt implicada amb la Universitat i en què els seus alumnes vagin endavant.

Recordo que un dia li vaig dir “María Jesús, vull fer una carrera”, i em va contestar “Montse, fes relacions laborals, que t’agradarà molt”. I sí, per a mi ha estat una gran carrera, perquè és multidisciplinar, toca protocol, comunicació, tots els drets (dret laboral, dret processal, dret administratiu), i aprens moltíssim, aprens a moure’t en una empresa i a tenir una visió molt oberta de tot.

Com que jo vaig estudiar de gran, el primer dia de classe vaig a l’aula i em trobo amb una professora (que avui dia es Magistrada) que em va dir “Eres la nueva?” Jo, és clar, vaig dir que sí, i diu “Pues te los he dejado a punto, acabo de salir ahora”. “¿Que me has dejado a punto? ¿A los alumnos? ¿Y para que me los has dejado a punto?” I diu: “para que tú les puedas explicar la classe que les vas dar”. Però vaig haver de contestar “no, si yo soy alumna”. S’havia pensat que jo era una professora.

Montserrat Corominas

Al principi, la Universitat Autònoma no tenia Facultat de Medicina i, aleshores, quan s’hi van començar a fer classe, totes les facultats els deixàvem despatxos o laboratoris i compartíem espais. Geològiques els va deixar la planta baixa, lloc on van instal·lar la piscina per als cadàvers. Al cap d’un any o un any mig es va començar a fer l’edifici de la Facultat de Medicina, tot just a darrere de Geològiques. En aquells moments jo treballava a la Facultat de Geologia i un bon dia se’m va presentar un senyor amb bata blanca i em va dir:

— Hola vengo a traer un cadáver.
— ¿Qué?
— Sí, vengo a traer un cadáver.
— Ah!, no, no.
— Sí, ¿aquí no hay una piscina para los cadáveres?,
— No, no. ¿Ve allí donde están haciendo obras?, lo primero que han hecho es la piscina y se los han llevado allí. Vaya a la recepción, que le recogerán el cadáver y lo podrán llevar allí.

L’home es va enfadar molt perquè havia fet un viatge en va, i, com que havien fet obres i hi havia uns terraplens per anar a medicina, li vaig dir «Mire, vaya por allí y no tendrá que dar tanta vuelta». L’home torna a l’ambulància i diu als seus dos companys: «Nada, a entrar el cadàver a la ambulància».

Jo em vaig quedar a dalt mirant com tancaven les portes, arrencaven l’ambulància i la pujaven pels terraplens. De cop, però, les portes de darrera de l’ambulància es van obrir, i va lliscar cap a fora el cadàver, que baixava un altre cop cap a Geològiques: el llençol que el cobria voleiava, mentre anava avall, i feia la sensació de ser un fantasma.

Jo vaig quedar esgarrifada, i ells van parar l’ambulància i van sortir, mentre renegaven, i anaven a recollir el cadàver. Finalment el van portar cap a medicina i la cosa va acabar així. Va ser com una pel·lícula dels Germans Marx, perquè no podies esperar-te el que havia passat.

Montserrat Corominas

Just quan vaig començar la meva carrera d’Econòmiques a la UB és quan la UAB començava també el seu camí. Han passat els anys. Jo vaig orientar la meva carrera professional cap a la banca i, concretament, cap a la Banca internacional i, també, més endavant, cap a la Comunicació financera. Vaig ser objecte dels radicals plans de prejubilació del sector, la qual cosa em va deixar lliure de la feina als cinquanta-sis anys. De seguida vaig concentrar les meves activitats en allò que sempre m’havia interessat, però que les meves obligacions familiars i professionals no m’havien deixat gaire temps per a fer: la cultura i l’activitat solidària van ocupar ràpidament bona part del meu temps.

Uns companys de feina em van convidar a participar en l’Aula d’Extensió Universitària de Sabadell. Vaig entrar a la Junta Directiva i, més endavant, en vaig ser el President. I aquesta va ser la meva primera gran porta oberta cap a la UAB, atès que és aquesta la universitat que exerceix la tutela de l’Aula de Sabadell, i sovint vaig haver-hi d’estar en contacte.

D’altra banda, la meva esposa —que també s’havia prejubilat prematurament— es va incorporar ben aviat a la Universitat a l’Abast de la UAB. Això vol dir que vaig estar ben familiaritzat amb les seves activitats i l’oferta que la Universitat posava a l’abast de la gent gran. Així doncs, quan es va acabar el meu període com a president de l’Aula de Sabadell, no vaig dubtar en mirar amb molta atenció el programa de la Universitat a l’Abast. I, aquest curs 2018-2019, m’hi he incorporat, unint el meu interès per les lletres amb el meu bagatge internacional, i, de tal manera, participant en assignatures que fan propostes en aquest sentit.

L’experiència de tornar a les aules després de més de quaranta anys és magnífica. D’una banda, retornen vells records de joventut. De l’altra, però, veus com ha evolucionat la societat, tant per l’actitud dels professors com dels joves estudiants, així com per les noves pràctiques didàctiques, el català clarament consolidat com a llengua vehicular, una politització viva però tant diferent d’aquella que havíem viscut als anys setanta i, sobretot, aquesta obertura cap a la gent gran, que antigament era inexistent.

Per a mi, la cultura és vida, i la UAB és una de les meves fonts principals d’aquesta cultura/vida. Per molts anys!

Joan Saborido

Recordo que això va ser el 1980 i que no portava pas gaires anys, potser dos, com a Cap de Serveis Generals —un servei que englobava els projectes i les obres noves, els manteniments dels espais, els autobusos, els serveis de consergeria i vigilància, la impremta, el magatzem de material d’oficina, els serveis de menjadors i els de reprografia. Era a l’hivern. Un hivern normal, amb el fred normal. I, amb aquestes, em diuen que uns estudiants de la Facultat de Dret, un centenar, pugen en manifestació al Rectorat per protestar per un problema de fred a unes aules. Molts embolcallats en mantes. Era ja al final del matí.

Jo, com a responsable del funcionament de les instal·lacions, i en concret de la calefacció, no en sabia res. Resulta, però, que feia dies que els estudiants hi anaven amb mantes a dues aules de la facultat perquè no hi arribava la calefacció. Eren aules de l’extrem d’una de les espines de l’edifici de la facultat.

Surto a esperar als estudiants i quan arriben a la porta del Rectorat em presento i els pregunto el motiu de la manifestació. En diuen el que passa a les aules i el fred que hi passen. Els dic que poden marxar perquè solucionarem d’immediat el problema. Jo intuïa el problema, però no el sabia.

Pujo al despatx a telefonar als operaris del servei de calefacció, intuint que el problema era que simplement a l’extrem de la canonada de l’extrem de l’ala de l’edifici s’hi havia acumulat aire i no hi arribava l’aigua calenta. Purgant l’aire se solucionava el problema.

Simultàniament, un grup de cinc professors de la facultat, encapçalats per un vice-degà, arriben al Rectorat per queixar-se al gerent, i el gerent em reclama al seu despatx per tal que doni una explicació. I, a la vegada, els estudiants, sorpresos per la meva resposta al problema, i veient que arribaven els professors, pugen al meu despatx.

Els espero dient que com és que són allà, quan els havia dit que immediatament s’arreglaria el problema. Em diuen que no em creuen (amb bon criteri, atès que portaven dies passant fred), i jo els contesto que això m’ho han de dir demà si no compleixo, i els demano que marxin.

Entro al despatx del gerent i, en demanar-me explicacions, dic que efectivament jo era responsable del servei de calefacció, però que el problema de la suspensió de les classes era responsabilitat de la pròpia facultat i de l’equip de Deganat, i m’explico dient que ells sabien o havien de saber que el servei de calefacció tenia només dues persones per a tota la Universitat i que una d’elles havia d’estar sense moure’s al peu de les calderes. A més, un problema com el que ens ocupava es resolia avisant a través dels serveis propis de la facultat i que, per tant, el fet de no avisar era un problema intern de la facultat.

L’endemà, el problema estava resolt, efectivament, perquè era culpa de aire a la canonada. Com a responsable, quan l’endemà, en arribar a la universitat, em van dir que ja estava solucionat, vaig sentir-me alleujat i content de la meva intuïció.

Ramon Boix

Recordo que un dia, en pujar al bus de la UAB a la parada de Cerdanyola, al costat del riu, un noi que anava a l’institut em va donar un cop amb la seva motxilla. En adonar-se, em diu “perdone señor”. Jo, que per aquell moment tindria uns 26 anys, li dic, “mira, me ha dolido más el perdone señor, que no el golpe”. En aquell moment ja vaig començar a pensar que pels ulls d’altres, més joves que jo, ja començava a fer-me gran… I això que no era tan gran!.

Una tarda desprès de treballar, pujo a la parada del bus a l’Eix central. Allà sento una conversa entre estudiants d’Econòmiques que estaven parlant sobre els seus exàmens. Un d’ells comenta que, en un examen de Matemàtiques, no va entendre una pregunta i va contestar n.p.i. (que venia a ser que no tenia ni idea de la seva resposta, per tal de no dir-vos la traducció exacta!). Dies desprès, en veure les notes, es va presentar al despatx del professor per tal de comentar les seves respostes. Llavors el professor li va dir que havia resolt de forma correcta un exercici, ja que no es podia integrar (n.p.i.). El que desconeixia el professor era que l’alumne volia dir un altre cosa com a resposta!

José Antonio Pablos

Nueva universidad. Nueva ciudad. Y una tesis de doctorado por aprobar. Esa precisamente era mi situación hace dos años, allá por el 2016. Los comienzos nunca son sencillos, lejos de los rostros familiares y de las manos tendidas amigablemente. El anhelo por vivir nuevas aventuras y superar nuevas metas nos empuja hacia delante. Sobre el terreno, cuando el sueño se convierte en realidad, las cosas siempre resultan un tanto más complicadas…

Sin embargo, todo fue un poco más fácil al encontrarme con Ella. Con su suave cabello grisáceo, unos ojos sabios como el tiempo y tan solo con cuatro kilos de peso, Leti sí sabía cómo hacer sentir a una alumna desorientada un miembro destacado de la comunidad universitaria. Pisando acera o sobre el muro que conduce a la entrada de los ferrocarriles de la Generalitat, allí estaba, siempre dispuesta a recibir unas caricias rápidas o, mejor todavía, un bocado sabroso, sonsacado a base de ronroneos y refriegas por las piernas de los incautos estudiantes. Si eso no funcionaba (cosa poco probable), lo intentaba con unos maullidos lastimeros con ese hilito de voz tan dulce que tenía. Difícil resistirse al juego. Imposible dejar de jugar.

En aquel momento, nuestra Leti ya tenía dieciocho años, una edad muy avanzada para una gata. A los pocos meses de conocerla, su enfermedad de garganta se agravó y fue ingresada en el Hospital Clínic Veterinari de la Universitat Autònoma de Barcelona. Tras una estancia de una semana aproximadamente, pudo pasar los últimos días de su vida en la casa de una voluntaria de la asociación Gats Campus. Finalmente, encontró un hogar.

Al cerrar sus preciosos ojos verdes, se llevó una parte viva de la historia de nuestra universidad. Aunque ¿quién sabe? Quizá todavía sigue custodiando a los nuevos viajeros, despistados y perdidos, que osan adentrarse en las aguas del conocimiento de la UAB.

Laura Ibáñez

Doncs no sabria dir si va ser atzar o destí. El que sí que us puc dir és que des del primer dia, des del primer moment que vaig passar a formar part d’aquesta gran família, sento, penso, recordo, enyoro, oloro i m’emociono trepitjant aquestes terres. Aquestes terres que un dia van omplir la meva infantesa. Aquestes terres que em van veure créixer a mi, i els meus germans acompanyats dels nostres pares. Aquestes terres que van captivar un dia el meu avi mentre treballava per a la Canadenca construint la via del tren (que ara s’ha convertit en una via verda del Campus). Aquestes terres on, a quatre vents, s’erigia casa nostra, alguna pedra de la qual s’aferra tossudament a la terra després de tants anys i encara ara puc tocar o dels seus, i alguns arbres de la qual encara puc acaronar.

Aquella casa que no va tenir la mateixa sort que la masia de Can Miró, que ara anomenem Escola de Doctorat, o la casa Vila-Puig, aquella, la nostra, va ser esquarterada. Primer li van tallar un braç per traçar la línea de ferrocarril Bellaterra-Universitat, que en un principi només era una línia llançadora i que en la actualitat ja forma part de la línea Barcelona-Sabadell. Després li van tallar un peu per fer la carretera que uniria Bellaterra amb el Campus, creant l’accés de la Facultat de Veterinària, a l’actual carrer dels Turons (el qual llavors es deia Camí de la Serra). I finalment la van decapitar per incorporar les seves terres al campus universitari, construint la meva nova casa: la Facultat de Veterinària, allà on, per atzar o destí, treballo des de fa 28 anys.

Jo formo part d’una d’aquelles famílies que pels vols del 1983 van ser expropiades de
casa seva per acabar de configurar el Campus de la UAB. I ara, quan també mig segle m’esclafa el cos, alleujo el dolor tancant els ulls i recordo aquella olor de terra mullada després de collir patates, o la olor dels tomàquets acabats d’agafar, o com passàvem les caloroses tardes d’estiu mentre miràvem els núvols, tot tractant d’imaginar figures estirats a l’ombra d’un pi, o les excursions de mitja tarda amb els meus germans explorant els camins d’una universitat en expansió —tot berenant pa amb xocolata. Recordo de la meva mare regant el seu preuat jardí o el meu pare llaurant el camp o el meu avi amb aquella afició apícola que mes d’un dia ens va fer corre i que també ens va endolcir la infantesa. Una dolçor molt llunyana però que encara puc sentir cada matí al iniciar la meva jornada laboral.

Vull creure que el destí em porta cada matí a les arrels de la meva vida i al record d’uns pares que, encara que ja no hi són, sempre m’acompanyen.

Carme Sastre

A començaments del hivern de l’any 1987, els estudiants es van tancar al Rectorat, no deixant-me passar al meu lloc de treball, en el que havia de ser el primer dia de feina. Així que el meu nou cap em va indicar que, mentre durés la tancada, ens hauríem d’ubicar a l’edifici de la facultat de Medicina. I cap allà vam marxar diligentment, i només entrar a l’edifici, ja vam notar una olor estranya, molt penetrant, de formol, que era el conservant en el qual estaven submergits els cossos humans, provinents de les donacions de cadàvers a la Universitat.

Un cop instal·lats en aquell exili temporal, el meu nou cap em va demanar d’acompanyar-lo a la sala d’anatomia i dissecció, que així aprofitaria l’avinentesa per mostrar-me-la.

El passadissos entre les torres que formen l’edifici són molt llargs, i nosaltres els anàvem travessant a bon ritme, respirant cada cop més olor de formol, mentre jo internament imaginava escenes esgarrifoses de sang i fetge, que em transformaven l’ànim, i notava com l’estomac remenava l’entrapà del esmorzar. Així vam arribar davant la porta d’entrada a la Sala de dissecció, on m’havia dit, que trobaríem unes piscines plenes de formol i cadàvers, però ja llavors els meus ànims s’havien transformat en una angúnia absoluta, que m’angoixava… Havia arribat el moment de ser fort, era el meu primer dia de feina i ell era el meu nou cap… Així que disposat a aguantar la bufetada visual, mentre no parava de sentir una olor de formol cada cop més intensa, vaig veure com el Ramon, que així es deia, va girar el pom de la porta prement-la de forma continuada, sense aconseguir obrir-la, exclamant : “està tancada amb clau, ja tornarem un altre dia”.

Curiosament, quan creia que m’havia salvat de la visió que tant m’espantava, al cap d’una setmana, passejant per la Porta de l’Àngel de Barcelona, vaig entrar en una exposició de fotografies, fetes de les piscines dels morts, que tant em trasbalsaven. Tot i ser en blanc i negre i la falta d’olor de formol, vaig quedar colpit, ja que per la meva joventut estava afortunadament poc acostumat a veure morts, i sempre els havia vist vestits, i d’un en un, i aquest no era el cas.

Al llarg dels més de trenta anys que ja han passat, per sort, la sala ha evolucionat molt: es van enderrocar les piscines folrades de rajoles blanques de València, la corriola que els enlairava de forma individual per tal que llisqués el formol abans de fer les disseccions i així com la serra de cinta, que tanta angúnia em feia; fins al punt que, actualment, els cossos tractats amb una formula magistral gairebé secreta es guarden refrigerats en safates de calaixos dins les neveres; s’ha canviat la forma de conservar les peces petites en formol, pel sistema de la plastinació, en que queden els òrgans com si fossin unes peces de plàstic amb colors variats, i l’olor de formol ha desaparegut de l’edifici.

Fa poc temps, l’experiència de la plastinació la vaig poder observar a Barcelona, amb l’exposició Human Bodies, en la qual es podia fer un viatge tan fascinant com pedagògic, pels interiors del cos humà, amb més de 150 òrgans i 10 cossos sencers.

Així, doncs, em pregunto si serà certa la dita, “tot passa i res roman” , tot comparant si realment ens podríem submergir en el mateix riu, dues vegades iguals, malgrat el pas del temps.

efo

Formo part de la Comunitat Universitària des de fa vint-i-sis anys i la major part de temps com membre de la Gestió Acadèmica de la Facultat de Ciències de l’Educació. Durant aquests anys he viscut moltes vivències intenses, però mai, mai oblidaré la cara dels pares que venien a la finestreta a recollir els títols dels seus fills que ja no hi eren. Dels nois i noies que, per causes o motius injustos (la mort sempre es injusta, però amb el jovent encara més), havien mort en acabar els seus estudis.

Quan un alumne acaba els seus estudis i ve a la finestreta a recollir el títol, se’l fa signar al llibre de registre perquè quedi constància de que se l’ha endut. Era duríssim, ja que per fer-los signar, els pares havien de demostrar mitjançant el full de defunció que els seus fills i filles ja no hi eren. Jo sempre plorava amb ells.

Ester Hernández

El Nadal té aquestes sorpreses! El curs 2014-2015, els alumnes del Grau d’Estudis d’Àsia Oriental van deixar a l’arbre de Nadal que cada any decorem al vestíbul de la Facultat de Traducció i Interpretació una nadala amb l’equip de professors i professores vestits d’allò més nadalenc.

En aquests anys, el Grau ha continuat creixent, més alumnes s’han format amb nosaltres, i tots plegats ens hem fet mica més vells, però cap de nosaltres ha perdut la il·lusió de seguir construint el camí dels Estudis de l’Àsia Oriental a la UAB que ja fa gairebé tres dècades vam endegar.

Sara Rovira