Resulta significatiu que la primera obra historiogràfica, les Històries de Heròdot, sorgeixi arran d'un enfrontament bèl·lic com van ser les Guerres Mèdiques. Existien altres mecanismes en l'Antiguitat per registrar els successos bèl·lics i mantenir-los vius en el record. Des dels relats del poder del Pròxim Orient antic, molt abans d'Homer, aquesta funció ja estava present en la concepció del relat sobre el passat. Al món grec, la poesia èpica tenia com a objecte representar manera incontestable el passat, que era el dels conflictes bèl·lics, a major glòria de l'aristocràcia imperant, i en l'Atenes democràtica la tragèdia Els Perses, d'Èsquil, posava sobre l'escena la situació de les víctimes de la guerra. Però l'aparició del gènere historiogràfic, com a resultat d'un conflicte recent, va posar de manifest l'estreta relació que d'ara endavant existiria entre guerra i historiografia. Aquesta relació s'ha vist habitualment fossilitzada en la fórmula més tradicional de la història política, i probablement no podem parlar d'altres tendències en relació amb la producció historiogràfica fins al s. XX, curiosament un moment de conflicte global i descarnat a nivell mundial. El nostre interès com a investigadors parteix de la història de l'Antiguitat per tractar de comprendre les tendències i explicacions dels historiadors, antics i moderns.