Amb la pretensió d'aportar un gra de sorra més en el marc dels estudis centrats en els processos de canvi social i als agents que històricament els han impulsat a Catalunya, el conjunt dels meus treballs d'investigació s'han dirigit a recuperar de l'oblit i de la ignorància aquells testimoniatges que van viure i/o participar activament en fenòmens històrics en els quals es van posar en pràctica reformes socials més o menys profundes. Per regla general, les aproximacions biogràfiques realitzades han sigut a informants anònims, desinteressats i alhora profundament agraïts per poder expressar experiàncies viscudes que, en alguns casos, no havien explicat ni a les seves pròpies famílies.

La metodologia emprada es situa en el marc de les Històries de Vida. La seva significació s'inscriu dins una lògica associada a la recuperació de la memòria col.lectiva a través de la transmissió oral. Alguns autors s'han referit al fet que les Històries de Vida volen fer parlar els "pobles del silenci". D'acord amb aquesta apreciació, penso que les Històries de Vida tenen la virtud d'oferir la possibilitat d'aprofundir en el coneixement i en l'anàlisi tant dels fets històrics més immediats com dels diferents processos socials contemporanis. Aquesta metodologia doncs, permet redescobrir i matisar aspectes que en la memòria col·lectiva poden ser o haver sigut ignorats, oblidats, o senzillament estigmatitzats.

Un dels períodes històrics del nostre país del qual se n'han fet lectures interessades que poden haver comportat la manca d'aprofundiment d'alguns aspectes essencials per la seva comprensió és, sens dubte, el de la dàcada dels anys trenta. Els anys de la Segona República i els de la Guerra Civil, varen comportar un fort component de confrontació social que sovint ha sigut infravalorat i menystingut. És paradoxal que la dàcada dels anys trenta encara no hagi passat a la Història com un dels moments en els quals la societat civil va prendre la iniciativa a nivell col.lectiu de manera que va poder contribuir d'una manera activa en la presa de decisions públiques.

Els dies 17, 18 i 19 de juliol de 1936 suposen la confirmació de l'aixecament de sectors significatius de l'estament militar contra les institucions republicanes i provoquen una resposta popular clarament polititzada i fortament heterogània. A Catalunya aquests esdeveniments situaran a la primera línia de les representacions públiques dels diversos municipis un conglomerat de forces polítiques i sindicals de l'espectre polític de l'esquerra que es constituiran sota la forma de comitàs antifeixistes en base a les diferents correlacions de forces de cada localitat. Es posa de manifest l'existància d'un veritable contrapoder capitalizat per la CNT que té la intenció d'impulsar un nou ordre revolucionari. Fruit de la interlocució entre els dirigents revolucionaris i el President Companys es consensua la creació d'un nou organisme. El dia 21 de juliol de 1936 Companys signa el decret de constitució del Comità Central de Milícies Antifeixistes. Fins a la seva derogació el 4 d'octubre del mateix any, aquest organisme es convertirà en l'autàntic Govern de Catalunya.

Els comitàs antifeixistes doncs, varen esdevenir el nou marc a partir del qual cal interpretar els esdeveniments que seguirien. Profundes reformes materialitzades a partir d'ambiciosos projectes de municipalització, al costat d'un nou ordenament de l'economia productiva en forma de col.lectivitzacions, poden ser alguns dels exemples de cap a on es volia encaminar el nou ordre social. Però no tot va transcórrer com molts havien somiat durant tants anys. Al costat d'aquest esforç incalculable de transformacions radicals en àmbits diversos, en el marc d'un context de Guerra Civil, va fer-se explícita una dinàmica d'activitat centrada en la depuració d'aquelles persones que eren considerades contràries al procés revolucionari.

Per tal d'aprofundir en la comprensió d'aquest fenomen, alguns dels treballs d'investigació que formen part de la meva tesi s'han centrat en l'anàlisi en profunditat de dos comitàs antifeixistes determinats, el de Salt i el d'Orriols, ambdós de la província de Girona. A partir d'un estudi comparatiu més aviat exhaustiu entre aquests dos comitàs, vaig arribar a formular una doble hipòtesi. Per una banda, és innegable que la vessant de gestió política d'aquests i tants d'altres comitàs va ser, al meu entendre, l'element més visible de la seva raó de ser. Però per l'altra, també és innegable que aquests comitàs es varen veure relacionats, justificadament o no, amb el fenomen de la violància a la rereguarda.

Qui foren en realitat els veritables responsables d'aquesta violància? Sens dubte foren individus que estaven directament vinculats a comitàs antifeixistes com per exemple el que es va destacar a la zona d'Orriols o, també, els dels municipis de Salt i Puigcerdà, per citar-ne alguns. Majoritàriament eren persones amb una forta consciància política que varen actuar d'una manera coherent, sempre que es tingui present el context de l'àpoca i l'efervescància amb quà es varen viure els esdeveniments. Per ells, la violància era una via necessària per poder acomplir el projecte d'inversió social que s'havia projectat, i això significava l'eliminació física dels que ells consideraven com a enemics del nou ordre revolucionari.

Tanmateix, la repressió que es va dur a terme a la rereguarda gironina va tenir forts tics d'inoperància i de desorganització. Més enllà de la influància de cada comità antifeixista local, que a nivell polític exercien una autoritat pràcticament completa a cadascun dels diferents municipis, sembla evident que la dinàmica repressiva de l'any 1936 s'ha d'entendre trascendint el concepte de "comità local". Partint de la base que hi va haver una provada complicitat d'individus de diferents comitàs, es pot parlar d'una espàcie de comità intercomarcal que no va existir mai de manera explícita, tangible o organitzada, però que podria explicar una eficàcia depuradora que podem considerar relativa. Estaríem parlant d'una barreja d'individus de poblacions diverses que seran el braç executor d'aquest nou ordre revolucionari en el marc d'una actuació conjunta que dóna prioritat a l'ús de la violància. Per tant, s'ha de fer referància a l'existància d'un gran comità repressiu que havia de tenir enllaços en diversos punts de les comarques i que hi van operar únicament a nivell repressiu fruit de la nova correlació de forces que es dibuixa a partir de les darreries de juliol de 1936. Tanmateix, també s'ha de deixar clar que aquests elements violents varen ser una minoria respecte al conjunt de la població i també dels sindicats i partits de l'espectre polític de l'esquerra que integraven els diferents comitàs antifeixistes.

Finalment, i per tal de fer més comprensiu el rerefons d'aquest plantejament interpretatiu, una darrera reflexió. Penso que és fonamental que es restitueixi el paper real de l'individu en el marc dels estudis que tenen a veure tant amb els diferents processos socials, com també amb els històrics. En el context de les investigacions centrades en els fenòmens de canvi social, massa anàlisis es fan a partir dels idearis més o menys doctrinaris de cada organització, ja sigui un sindicat o un partit polític, i es deixa de banda la capacitat pròpia de l'individu que, com a tal, més enllà de la militància a una estructura concreta, és capaç de trascendir-la per promoure iniciatives que apleguin de manera transversal a persones amb adscripcions polítiques diverses.

Davant d'això, cal fer un esforç per deixar de veure les estructures polítiques com a aquesta espàcie de sers immanents que tenen vida pròpia i disseccionar-les com el que són, ni més ni menys que engranatges d'influància i de poder integrats per persones amb diferents nivells i capacitats de decisió.