La tesi té un triple objectiu: de primer, revisar de forma crítica l’actual paradigma d’estudi del periodisme escrit, a la llum de les contribucions fetes, durant aquest darrer segle, per la filosofia del llenguatge i l’epistemologia. Això contradiu i desfà bona part de les afirmacions del sentit comú –ben aprofitades per la totpoderosa indústria informativa- sobre el que és el periodisme, per exemple que és un mer recitat de la realitat, amb la qual manté una relació directa. En segon lloc, el treball vol oferir una diagnosi de l’actual moment de la paraula, ja sigui pública o privada, que considerem que pateix una crisi, entesa com a transformació o absència, i no pas en sentit apocalíptic. Aquesta crisi és sobretot una crisi del subjecte i una crisi de la credibilitat i de la confiança, que és combatuda pels enunciadors amb ironia, testimonialitat i excés de paraules –faticitat sorollosa. Finalment, la tesi dedica tota la segona part a fer una anàlisi descriptiva de les funcions ideològiques i els recorreguts formals més constants del gènere de l’entrevista periodística escrita. Com a conclusió, considerem que l’entrevista és un gènere paradoxal, alhora irònic i testimonial, que fa servir l’estratègia retòrica del secret i que apel.la a l’estètica realista del detall i del fragment. Tot i que aparenta ser una conversa normal, una mera interacció, l’entrevista periodística és una autèntica transacció, i, a dreta llei, és la mimesi escrita d’un diàleg (i per tant incorpora tots els recursos mimètics de la literatura realista de ficció i de la literatura testimonial) en què l’interlocutor –l’entrevistat- s’ha vist doblement modulat en l’expressió de la seva identitat. El conflicte de veus aparent en tota entrevista es resol, doncs, de forma monològica i de possessió, com una paraula fonamental jo-allò i no pas com una jo-tu,. en terminologia de Buber. L’entrevista, doncs, observa un principi de cooperació distint del de la mera conversa quotidiana, i és més la ficcionalització d’una presència que no pas l’accés directe a la veu autoritzada, que és, de fet, l’estratègia retòrica amb què es ven.. Els eixos ideològics i formals que emmarcan l’espai mental en què fluctua el gènere són, principalment, privat/públic, oral/escrit, revelació/ocultuació, memòria/oblit, presència/absència i altritat/identitat. També en l’apartat historiogràfic la tesi fa algunes aportacions sobre les primeres entrevistes i protoentrevistes de la història de la premsa catalana –i, en aquest cas, també de tot Espanya. Així, aportem una peça de l’any 1910 publicada a la revista Teatràlia uns anys abans de l’escriptura en sèrie d’entrevistes a la premsa madrilenya per part d’El Caballero Audaz, José María Carretero, considerat fins ara el pioner en aquest camp.
––––––––––––––––––––––––––––
The thesis has a threefold objective: firstly, to offer a critical revision of the present paradigms in study of written journalism, in the light of the contributions made over the last century by the philosophy of language and epistemology. This will involve contradiction and dismantling of much of the common sense views of what journalism is - views which have been well exploited by the all-powerful information industry; for example that written journalism is merely a reflection of reality and that it therefore bears a direct relation with it. Secondly, the thesis aims to offer a diagnosis of the present-day situation of the word, both public or private, which is seen as being in crisis, not in the apocalyptic sense but in the sense of a transformation or absence. This crisis is one which affects especially the individual and it is also a crisis of credibility and confidence, which speakers combat by means of puns, "chronicalisation" and an excess of words – phatic noise. Finally, the second part of the thesis comprises a descriptive analysis of the ideological functions and recurrent formal characteristics of the genre of the written interview. The conclusion drawn is that the interview is a paradoxical genre, both ironic and chronicle at the same time, which employs the rhetorical strategy of the secret and the realistic aesthetic of the detail and the fragment. While it may appear to be a normal conversation, a mere interaction, the journalistic interview is in fact an authentic transaction, the written reflection of a dialogue (which therefore incorporates all the mimetic resources of realistic fiction and literary chronicle) in which expression of the identity of the interlocutor - the interviewee - is doubly modulated. The conflict of voices present in all interviews is resolved monologically and through possession, I-it as opposed to I-thou, to use Buber's terminology. The interview then observes a principle of cooperation which is different to that of everyday conversation, and is more the fictionalisation of a presence than direct access to an authorised voice, the latter being however, the rhetorical strategy which is used to promote and sell it. The main elements of the ideological and formal framework of the mental space in which the genre fluctuates are, private/public, oral/written, revelation/occultation, memory/oblivion, presence/absence and otherness/identity. On the historical front, the thesis makes a number of contributions concerning the first interviews and proto-interviews in the history of the Catalan press and, in this case, the press of Spain as a whole. The piece concerned dates from 1910 and was published in the magazine Teatràlia some years before the series of interviews in the Madrid press by El Caballero Audaz, José María Carretero, who was, to date, considered the pioneer of the field.
