| Resum: |
El periodista nord-americà Joseph Mitchell, a El fons del port, buscava en cada edifici de Nova York «una història que es remunta a un temps molt llunyà». Mitchell rastrejava el Vell Nova York. Sis mil dos-cents quilòmetres més a prop, la Vella Barcelona s'obre al ciutadà com un ventall d'os brisé. Vestigis dels laietans, els romans, els visigots, els carolingis, els musulmans, els comtes i els comtats, la fracassada invasió napoleònica, la industrialització, el modernisme i el pistolerisme. I, en allò que va suposar una alenada d'aire fresc, les restes de la República, que a Barcelona s'aprecien en l'arquitectura, l'ensenyament, la cultura, el lleure i aquesta paraula d'alts vols: la modernitat. La Segona República a Barcelona es va proclamar el 14 d'abril de 1931 (primer com a República Catalana, que va durar unes hores) i va caure el 26 de gener de 1939, amb l'entrada de les tropes del general Juan Yagüe per l'avinguda de la Diagonal. En aquells breus anys, el petit comerç competia amb els grans magatzems (SEPU, Jorba…), que atreien un públic àvid de vals i descomptes. El Mapa extrasensorial de Barcelona, seqüela del Mapa sensorial de Barcelona, mostra la Barcelona de 1935, fulgurant, briosa, pecaminosa, exhibicionista i coratjosa. I ho fa amb perspectiva de gènere, seguint els reclams publicitaris destinats a dones o protagonitzats per elles. Senyores que llueixen corbes, preocupades per l'alimentació i el benestar, i que són representades com a garants de la pau domèstica, cuidadores i amoroses, maternals i femenines. No només se les presenta com a icones de bellesa, presumides i a la moda, amb bruses camiseres d'encaix i roba interior de seda. La Primera Guerra Mundial (1914-1918), en la qual Espanya va ser neutral, va portar a la ciutat les exquisideses europees i també les conquestes assolides per solteres i casades. Les dames figuren en encartaments sobre màquines de cosir nacrades, ràdios de vàlvules que precedeixen el bluetooth, xarops i potingues, novetats editorials per predir el futur o assolir l'equilibri espiritual, bigarrats magatzems (Tívoli, Vilardell, La Física, Alemanys, El Siglo. . . ), línies de productes per aparèixer més primoroses i estilitzades, cataplasmes per mitigar el dolor muscular, els inesperats escarpins per lluir mitges sense tara, autoescoles per aprendre a conduir els Hispano Suiza i els Daimler, centres de depilació «científica», desodorants econòmics, neveres robustes amb diverses lleixes, acadèmies d'estètica per a noies que vulguin endinsar-se en les professions emergents, components per aprimar-se de manera saludable, batuts de cacau i òptiques. La Barcelona dels anys trenta ha quedat tan lluny que d'ella només en queda una tènue línia cronològica en el temps; ni tan sols es veu la cicatriu dels rails dels tramvies que zigzaguejaven la ciutat, amagada ara sota l'asfalt dels Toyota i els Corolla híbrids. Aquella Barcelona, més petita, estava partida en dos per l'avinguda del 14 d'abril (aquell dia, el 1931, s'havia instaurat el nou règim a Espanya). En un dels límits, a l'oest, la caserna de Lepant, construïda el 1930 i que allotjava un regiment de sapadors, avui ja enderrocada. Aquí s'alça la Ciutat de la Justícia, frontera amb L'Hospitalet de Llobregat. En un altre dels límits, a l'est, els camps de conreu de la Verneda, que havien fet lloc a la carretera de Mataró, la mateixa per on s'arribava a França. A dalt, la muntanya, més esquerpa, amb més hectàrees de bosc, romaní i ginesta. A baix, el Palau de Mar, els dipòsits dels Magatzems Generals de Comerç. Avui, aquí, respira el Museu d'Història de Catalunya, que conserva bona part de la cartelleria d'aquells anys convulsos i fascinants. |
visitant ::
identificació
