tut. (Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Dret Públic i de Ciències Historicojurídiques)
| Títol variant: |
Els límits al dret a la desconnexió digital al treball |
| Títol variant: |
The limits of the right to digital disconnection at work |
| Data: |
2026 |
| Resum: |
La transformació digital del treball i la generalització de l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació han afavorit l’aparició de fenòmens d’hiperconnectivitat que difuminen les fronteres entre la vida laboral i personal. En aquest context, el dret a la desconnexió digital s’ha configurat com una garantia jurídica destinada a protegir el descans, la salut i la intimitat de les persones treballadores davant les exigències derivades de la connectivitat permanent. El present treball analitza l’abast, el fonament jurídic i els límits del dret a la desconnexió digital en l’ordenament jurídic espanyol. Per a això, s’examina el marc normatiu vigent —integrat per la Constitució Espanyola, la Llei Orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de Protecció de Dades Personals i garantia dels drets digitals, el Reial decret legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors i la Llei 10/2021, de 9 de juliol, de treball a distància—, i es completa aquesta anàlisi amb l’estudi de la doctrina científica, la negociació col·lectiva i la jurisprudència nacional i europea més rellevant. La investigació permet concloure que el dret a la desconnexió digital constitueix una garantia instrumental de naturalesa multiforme vinculada a la protecció del descans, la salut laboral, la intimitat i la dignitat de la persona treballadora. No obstant això, es tracta d’un dret no absolut, l’exercici del qual s’ha de conciliar amb altres interessos legítims presents en la relació laboral, com la llibertat d’empresa, les situacions excepcionals d’urgència justificada o determinats règims de disponibilitat. Així mateix, es constata que l’efectivitat del dret depèn en gran mesura de la correcta delimitació entre temps de treball i temps de descans, així com de la implantació de mesures preventives adequades davant els riscos psicosocials derivats de la hiperconnectivitat. Finalment, es posa de manifest la necessitat d’avançar cap a una major harmonització normativa en l’àmbit europeu mitjançant l’aprovació d’una directiva de mínims que garanteixi una protecció homogènia i eviti situacions de dumping social entre els Estats membres. |
| Resum: |
The digital transformation of work and the widespread use of information and communication technologies have fostered a culture of hyperconnectivity, blurring the boundaries between professional and personal life. In this context, the right to digital disconnection has emerged as a legal safeguard aimed at protecting workers’ rest periods, health and privacy against the demands of permanent connectivity. This dissertation analyses the scope, legal basis and limitations of the right to digital disconnection within the Spanish legal system. To this end, it examines the Spanish legal framework governing the right to digital disconnection, particularly data protection legislation, labour law and the regulation of remote work, complemented by an analysis of legal scholarship, collective bargaining agreements and the most relevant national and European case law. The study concludes that the right to digital disconnection is a multifaceted legal guarantee linked to the protection of rest periods, occupational health, privacy and human dignity. However, it is not an absolute right, as its exercise must be balanced with other legitimate interests arising within the employment relationship, such as managerial prerogatives, exceptional situations of justified urgency and certain on-call availability arrangements. Furthermore, the effectiveness of this right largely depends on the proper distinction between working time and rest periods, as well as on the implementation of adequate preventive measures against the psychosocial risks associated with hyperconnectivity. Finally, the dissertation highlights the need for greater regulatory harmonisation at European level through the adoption of a minimum standards Directive ensuring a uniform level of protection and preventing social dumping among Member States. |
| Resum: |
La transformación digital del trabajo y la generalización del uso de las tecnologías de la información y la comunicación han favorecido la aparición de fenómenos de hiperconectividad que difuminan las fronteras entre la vida laboral y personal. En este contexto, el derecho a la desconexión digital se ha configurado como una garantía jurídica destinada a proteger el descanso, la salud y la intimidad de las personas trabajadoras frente a las exigencias derivadas de la conectividad permanente. El presente trabajo analiza el alcance, fundamento jurídico y límites del derecho a la desconexión digital en el ordenamiento jurídico español. Para ello, se examina el marco normativo vigente —integrado por la Constitución Española, la Ley Orgánica 3/2018, de 5 de diciembre, de Protección de Datos Personales y garantía de los derechos digitales, Real Decreto Legislativo 2/2015, de 23 de octubre, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley del Estatuto de los Trabajadores y la Ley 10/2021, de 9 de julio, de trabajo a distancia—, completando dicho análisis con el estudio de la doctrina científica, la negociación colectiva y la jurisprudencia nacional y europea más relevante. La investigación permite concluir que el derecho a la desconexión digital constituye una garantía instrumental de naturaleza multiforme vinculada a la protección del descanso, la salud laboral, la intimidad y la dignidad de la persona trabajadora. No obstante, se trata de un derecho no absoluto, cuyo ejercicio debe conciliarse con otros intereses legítimos presentes en la relación laboral, como la libertad de empresa, las situaciones excepcionales de urgencia justificada o determinados regímenes de disponibilidad. Asimismo, se constata que la efectividad del derecho depende en gran medida de la correcta delimitación entre tiempo de trabajo y tiempo de descanso, así como de la implantación de medidas preventivas adecuadas frente a los riesgos psicosociales derivados de la hiperconectividad. Finalmente, se pone de manifiesto la necesidad de avanzar hacia una mayor armonización normativa en el ámbito europeo mediante la aprobación de una Directiva de mínimos que garantice una protección homogénea y evite situaciones de dumping social entre los Estados miembros. |
| Drets: |
Aquest document està subjecte a una llicència d'ús Creative Commons. Es permet la reproducció total o parcial, la distribució, la comunicació pública de l'obra i la creació d'obres derivades, sempre i quan aquestes es distribueixin sota la mateixa llicència que regula l'obra original i es reconegui l'autoria.  |
| Llengua: |
Castellà |
| Titulació: |
Drets sociolaborals [4313301] |
| Pla d'estudis: |
Màster Universitari en Drets Sociolaborals [1122] |
| Document: |
Treball de fi de postgrau |
| Matèria: |
Desconnexió digital ;
Temps de treball ;
Hiperconectivitat ;
Salut laboral ;
Drets digitals ;
Digital disconnection ;
Working time ;
Hyperconnectivity ;
Occupational health ;
Digital rights ;
Desconexión digital ;
Tiempo de trabajo ;
Hiperconectividad ;
Salud laboral ;
Derechos digitales |
visitant ::
identificació
