tut. (Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Ciència Política i de Dret Públic)
| Títol variant: |
Respostes penals i processuals a la violència per raó de gènere : un estudi comparatiu del dret espanyol i francès |
| Títol variant: |
Criminal and procedural responses to gender-based violence : a comparative study of Spanish and French law |
| Data: |
2026 |
| Descripció: |
51 pàg. |
| Resum: |
1. Objectiu Aquest treball analitza i compara la resposta penal i processal d'Espanya i França davant la violència de gènere. Tots dos Estats comparteixen marcs supranacionals comuns, el Conveni d'Istanbul i la Directiva 2012/29/UE, però han adoptat enfocaments interns radicalment diferents. Espanya disposa d'una legislació específica i integral amb la LO 1/2004, que reconeix la violència de gènere com a manifestació de la desigualtat estructural, mentre que França aborda el problema amb un enfocament generalista, sense llei equivalent. L'interès de l'estudi rau a valorar, a través del mètode comparat, si l'eficàcia real de tots dos sistemes justifica els seus respectius dissenys normatius. 2. Hipòtesis El treball maneja cinc hipòtesis. La primera sosté que el model espanyol és superior gràcies a la LO 1/2004, els JVM i l'estatut integral de víctima. La segona defensa que l'enfocament transversal francès és una fortalesa, ja que cobreix un espectre més ampli sense els límits subjectius del model espanyol. La tercera planteja que tots dos camins diferents arriben al mateix resultat a la pràctica. La quarta sosté que cap dels dos no respon satisfactòriament, atès que les xifres persisteixen en tots dos països. La cinquena, confirmada per l'anàlisi, és que tots dos sistemes són eficaços però amb límits estructurals propis, i convergeixen lentament cap a un estàndard europeu comú. 3. Metodologia El treball adopta el mètode jurídic comparat. Cada un dels tres capítols segueix la mateixa estructura: anàlisi autònoma del sistema espanyol, després del francès, i confrontació crítica per identificar límits comuns i propis. Aquesta progressió es repeteix en els tres eixos del treball: regulació substantiva, organització processal i mesures de protecció. Les fonts combinen anàlisi normativa, estudi jurisprudencial del TC, TS, Cour de Cassation i TEDH, doctrina especialitzada i dades estadístiques del CGPJ i el HCE francès. 4. Conclusions Espanya i França parteixen de principis oposats. La LO 1/2004 defineix el fenomen, crea els JVM i reconeix drets exigibles: la violència de gènere és un fenomen estructural que exigeix una resposta igualment estructural. França sanciona les "violències conjugals" mitjançant agreujants del dret comú, amb competències repartides entre el Tribunal correctionnel i el JAF, i instruments tècnics com el BAR o el TGD. Totes dues lògiques convergeixen a reconèixer que el fenomen exigeix una resposta pública més enllà de la sanció penal clàssica, però tots dos sistemes s'enfronten a límits reals. A Espanya, l'avenç normatiu contrasta amb la saturació dels JVM i la complexitat probatòria de l'escenari recurrent de "paraula contra paraula". A França, la fragmentació és la principal debilitat: la desconnexió entre el jutge penal i el JAF genera incoherències, i la majoria dels casos són arxivats sense resolució. Tots dos comparteixen el repte de les denúncies instrumentalitzades, que tensen l'equilibri entre tutela de la víctima i presumpció d'innocència. La condemna del TEDH en l'assumpte H. W. c. França recorda que l'adequació als estàndards europeus continua sent una tasca inacabada. A la llum de l'anàlisi, el model espanyol ofereix una resposta més sòlida; tanmateix, l'eficàcia depèn en última instància de l'execució pràctica, i en aquest eix cap dels dos països no pot considerar-se satisfet. |
| Resum: |
1. Objective This work analyses and compares the criminal and procedural response of Spain and France to gender-based violence. Both States share common supranational frameworks, the Istanbul Convention and Directive 2012/29/EU, but have adopted radically different domestic approaches. Spain has specific and comprehensive legislation with Organic Law 1/2004, which recognises gender-based violence as a manifestation of structural inequality, whereas France addresses the issue through a generalist approach, with no equivalent law. The interest of the study lies in assessing, through the comparative method, whether the real effectiveness of both systems justifies their respective normative designs. 2. Hypotheses The work explores five hypotheses. The first holds that the Spanish model is superior thanks to LO 1/2004, the specialised courts (JVM) and the comprehensive victim statute. The second argues that the French transversal approach is a strength, as it covers a broader spectrum without the subjective limits of the Spanish model. The third suggests that both different paths lead to the same result in practice. The fourth holds that neither system responds satisfactorily, given that the figures persist in both countries. The fifth, confirmed by the analysis, is that both systems are effective but with their own structural limits, and are slowly converging towards a common European standard. 3. Methodology The work adopts the comparative legal method as its central axis. Each of the three chapters follows the same structure: autonomous analysis of the Spanish system, then the French one, and a critical confrontation to identify common and specific limits. This progression is repeated across the three axes: substantive regulation, procedural organisation and protection measures. Sources combine normative analysis, case law study from the Constitutional Court, Supreme Court, Cour de Cassation and ECHR, specialised doctrine, and official statistics from the CGPJ and the French HCE. 4. Conclusions Spain and France start from opposing principles. LO 1/2004 defines the phenomenon, creates the JVM and recognises enforceable rights: gender-based violence is a structural phenomenon requiring an equally structural response. France sanctions "conjugal violence" through aggravating circumstances under common law, with jurisdiction shared between the Tribunal correctionnel and the JAF, and technical instruments such as the BAR or TGD. Both logics converge in recognising that the phenomenon requires a public response beyond classical criminal sanctions, but both systems face real limits. In Spain, the normative progress contrasts with the saturation of the JVM and the evidentiary complexity of the recurring "word against word" scenario. In France, fragmentation is the main weakness: the disconnect between the criminal judge and the JAF generates inconsistencies, and the majority of cases are closed without resolution. Both share the challenge of instrumentalised complaints, which strain the balance between victim protection and the presumption of innocence. The ECHR ruling in H. W. v. France is a reminder that alignment with European standards remains an unfinished task. In light of the analysis, the Spanish model offers a more solid response; however, effectiveness ultimately depends on practical implementation, and on that axis neither country can consider itself satisfied. |
| Resum: |
1. Objetivo El presente trabajo analiza y compara la respuesta penal y procesal de España y Francia frente a la violencia de género. Ambos Estados comparten marcos supranacionales comunes, el Convenio de Estambul y la Directiva 2012/29/UE, pero han adoptado enfoques internos radicalmente distintos. España dispone de una legislación específica e integral con la LO 1/2004, que reconoce la violencia de género como manifestación de la desigualdad estructural, mientras que Francia aborda el problema con un enfoque generalista, sin ley equivalente. El interés del estudio reside en valorar, a través del método comparado, si la eficacia real de ambos sistemas justifica sus respectivos diseños normativos. 2. Hipótesis El trabajo maneja cinco hipótesis. La primera sostiene que el modelo español es superior gracias a la LO 1/2004, los JVM y el estatuto integral de víctima. La segunda defiende que el enfoque transversal francés es una fortaleza, pues cubre un espectro más amplio sin los límites subjetivos del modelo español. La tercera plantea que ambos caminos distintos llegan al mismo resultado en la práctica. La cuarta sostiene que ninguno responde satisfactoriamente, dado que las cifras persisten en ambos países. La quinta, confirmada por el análisis, es que los dos sistemas son eficaces pero con límites estructurales propios, y convergen lentamente hacia un estándar europeo común. 3. Metodología El trabajo adopta el método jurídico comparado. Cada uno de los tres capítulos sigue la misma estructura: análisis autónomo del sistema español, luego del francés, y confrontación crítica para identificar límites comunes y propios. Esta progresión se repite en los tres ejes del trabajo: regulación sustantiva, organización procesal y medidas de protección. Las fuentes combinan análisis normativo, estudio jurisprudencial del TC, TS, Cour de Cassation y TEDH, doctrina especializada y datos estadísticos del CGPJ y el HCE francés. 4. Conclusiones España y Francia parten de principios opuestos. La LO 1/2004 define el fenómeno, crea los JVM y reconoce derechos exigibles: la violencia de género es un fenómeno estructural que exige una respuesta igualmente estructural. Francia sanciona las "violencias conyugales" mediante agravantes del derecho común, con competencias repartidas entre el Tribunal correctionnel y el JAF, e instrumentos técnicos como el BAR o el TGD. Ambas lógicas convergen en reconocer que el fenómeno exige una respuesta pública más allá de la sanción penal clásica, pero los dos sistemas enfrentan límites reales. En España, el avance normativo contrasta con la saturación de los JVM y la complejidad probatoria del escenario de "palabra contra palabra". En Francia, la fragmentación es la principal debilidad: la desconexión entre el juez penal y el JAF genera incoherencias, y la mayoría de los casos son archivados sin resolución. Ambos comparten el desafío de las denuncias instrumentalizadas, que tensan el equilibrio entre tutela de la víctima y presunción de inocencia. La condena del TEDH en H. W. c. France recuerda que la adecuación a los estándares europeos sigue siendo una tarea inacabada. A la luz del análisis, el modelo español ofrece una respuesta más sólida; sin embargo, la eficacia depende en última instancia de la ejecución práctica, y en ese eje ninguno de los dos países puede considerarse satisfecho. |
| Drets: |
Aquest document està subjecte a una llicència d'ús Creative Commons. Es permet la reproducció total o parcial, la distribució, la comunicació pública de l'obra i la creació d'obres derivades, sempre i quan aquestes es distribueixin sota la mateixa llicència que regula l'obra original i es reconegui l'autoria.  |
| Llengua: |
Castellà |
| Titulació: |
Dret [2500786] |
| Pla d'estudis: |
Grau en Dret [949] |
| Document: |
Treball final de grau |
| Matèria: |
Violència de gènere ;
Dret comparat ;
Protecció de les víctimes ;
Dret penal ;
Igualtat de gènere ;
Especialització judicial ;
Violència conjugal ;
Mesures cautelars ;
Gender-based violence ;
Comparative law ;
Victim protection ;
Criminal law ;
Gender equality ;
Judicial specialisation ;
Intimate partner violence ;
Protective measures ;
Violencia de género ;
Derecho comparado ;
Protección de las víctimas ;
Derecho penal ;
Igualdad de género ;
Especialización judicial ;
Violencia conyugal ;
Medidas cautelares |
visitant ::
identificació
