tut. (Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Ciència Política i de Dret Públic)
| Títol variant: |
Disseny addictiu o enganyós de plataformes digitals i validesa del consentiment : una anàlisi del marc normatiu vigent |
| Títol variant: |
Addictive or misleading design of digital platforms and validity of consent : an analysis of the current regulatory framework |
| Data: |
2026 |
| Descripció: |
36 pàg. |
| Resum: |
Quan utilitzem xarxes socials o plataformes digitals, creiem que estem prenent decisions lliures. Però la seva arquitectura està creada per al contrari. Cada notificació, cada scroll infinit, cada recomanació algorítmica ha estat essencialment dissenyada per extreure les nostres dades personals. No paguem amb diners, paguem amb les nostres dades, informació i atenció. Els termes i condicions són intencionadament complicats, el consentiment es sol·licita de manera que ens fatiga, i els patrons de disseny estan fets al mil·límetre perquè fem exactament el que les plataformes volen. Vivim un miratge d'una presumpta llibertat d'elecció, que està totalment condicionada. Els algoritmes coneixen les nostres vulnerabilitats, les nostres dades s'utilitzen contra nosaltres: per definir-nos i classificar-nos. Això genera una problemàtica jurídica fonamental. Segons el Reglament General de Protecció de Dades, perquè el consentiment sigui vàlid ha de ser una manifestació de voluntat lliure, específica, informada i inequívoca. Però quan l'entorn està dissenyat per influir en les teves decisions, quan no pots entendre com funcionen realment els algoritmes, quan el cansament de consentiment et fa acceptar sense pensar, ¿pot aquest consentiment realment considerar-se vàlid? La resposta formal és que la llei ja ho prohibeix. La Llei de Serveis Digitals, el RGPD, la Directiva sobre Pràctiques Comercials Deslleials i l'Agència Espanyola de Protecció de Dades prohibeixen i declaren que el disseny manipulador i els patrons addictius violen principis de la protecció de dades. El marc regulador existeix, l'aplicació efectiva no. Encara no hi ha jurisprudència que condemni una plataforma per disseny addictiu i persuasiu o consentiment invàlid. Les plataformes continuen amb les seves pràctiques perquè les conseqüències legals són mínimes. Aquest treball examina si la llei actual pot realment protegir-nos en una nova era digital o si la bretxa entre el que la llei estableix i el que realment s'aplica ha derivat en la necessitat d'una intervenció més exhaustiva. |
| Resum: |
When we use social media or digital platforms, we believe we are making free choices. But their architecture is created for the opposite. Every notification, every infinite scroll, every algorithmic recommendation has been essentially designed to extract our personal data. We do not pay with money, we pay with our data, information, and attention. Terms and conditions are intentionally complicated, consent is requested in ways that exhaust us, and design patterns are crafted to the millimeter to make us do exactly what platforms want. We live in the illusion of a presumed freedom of choice that is entirely conditioned. Algorithms know our vulnerabilities, our data is used against us: to define and classify us. This generates a fundamental legal problem. According to the General Data Protection Regulation, for consent to be valid it must be a manifestation of free, specific, informed, and unequivocal will. But when the environment is designed to influence your decisions, when you cannot understand how algorithms work, when consent fatigue makes you accept without thinking, can that consent really be considered valid? The formal answer is that the law already prohibits it. The Digital Services Act, the GDPR, the Unfair Commercial Practices Directive, and the Spanish Data Protection Agency prohibit and declare that manipulative design and addictive patterns violate data protection principles. The regulatory framework exists, effective protection does not. There is still no case law condemning a platform for addictive and persuasive design or invalid consent. Platforms continue their practices because legal consequences remain minimal. This work examines whether current law can truly protect us in a new digital era, or whether the gap between what the law establishes and what is enforced has created the need for more exhaustive intervention. |
| Resum: |
Cuando usamos redes sociales o plataformas digitales, creemos que estamos tomando decisiones libres. Pero su arquitectura está creada para lo contrario. Cada notificación, cada scroll infinito, cada recomendación algorítmica ha sido esencialmente diseñada para extraer nuestros datos personales. No pagamos con dinero, pagamos con nuestros datos, información y atención. Los términos y condiciones son intencionadamente complicados, el consentimiento se solicita de manera que nos fatiga, y los patrones de diseño están hechos a milímetro para que hagamos exactamente lo que las plataformas quieren. Vivimos un espejismo de una presunta libertad de elección, que está totalmente condicionada. Los algoritmos conocen nuestras vulnerabilidades, nuestros datos se utilizan contra nosotros: para definirnos y clasificarnos. Esto genera una problemática jurídica fundamental. Según el Reglamento General de Protección de Datos, para que el consentimiento sea válido debe ser una manifestación de voluntad libre, específica, informada e inequívoca. Pero cuando el entorno está diseñado para influir en tus decisiones, cuando no puedes entender cómo funcionan realmente los algoritmos, cuando el cansancio de consentimiento te hace aceptar sin pensar ¿puede ese consentimiento realmente considerarse válido? La respuesta formal es que la ley ya lo prohíbe. La Ley de Servicios Digitales, el RGPD, la Directiva sobre Prácticas Comerciales Desleales y la Agencia Española de Protección de Datos prohíben y declaran que el diseño manipulador y los patrones adictivos violan principios de la protección de datos. El marco regulatorio existe, la aplicación efectiva no. Todavía no hay jurisprudencia que condene a una plataforma por diseño adictivo y persuasivo o consentimiento inválido. Las plataformas continúan sus prácticas porque las consecuencias legales son mínimas. Este trabajo examina si la ley actual puede realmente protegernos en una nueva era digital o si la brecha entre lo que la ley establece y lo que realmente se aplica ha derivado en la necesidad de una intervención más exhaustiva. |
| Drets: |
Aquest document està subjecte a una llicència d'ús Creative Commons. Es permet la reproducció total o parcial, la distribució, la comunicació pública de l'obra i la creació d'obres derivades, sempre i quan aquestes es distribueixin sota la mateixa llicència que regula l'obra original i es reconegui l'autoria.  |
| Llengua: |
Castellà |
| Titulació: |
Dret [2500786] |
| Pla d'estudis: |
Grau en Dret [949] |
| Document: |
Treball final de grau |
| Matèria: |
Addicció digital ;
Validesa del consentiment ;
Disseny persuasiu ;
Patrons foscos ;
Manipulació algorítmica ;
RGPD ;
Llei de Serveis Digitals ;
Digital addiction ;
Consent validity ;
Persuasive design ;
Dark patterns ;
Algorithmic manipulation ;
GDPR ;
Digital Services Act ;
Adicción digital ;
Validez del consentimiento ;
Diseño persuasivo ;
Patrones oscuros ;
Manipulación algorítmica ;
Ley de Servicios Digitales |
visitant ::
identificació
