| Data: |
2026 |
| Resum: |
Aquesta tesi doctoral presenta un estudi longitudinal exhaustiu de la pràctica rítmica de King Crimson al llarg de cinc dècades de producció discogràfica (1969-2021), examinant com les successives configuracions de la banda, les seves orientacions estètiques i els contextos tecnològics van modelar col·lectivament un llenguatge rítmic en evolució i notablement complex. El marc teòric integra conceptes que operen en tres nivells analítics: el ritme monofònic a microescala, l'organització estructural horitzontal i la interacció vertical entre veus simultànies. La metodologia combina la transcripció tradicional en pentagrama amb tècniques d'escolta augmentada que integren l'ús d'eines digitals, emprant algoritmes de detecció d'atacs, anàlisi espectrogràfica i models temporals complementaris, com ara el model del metrònom, el model de desplaçament temporal local i el model de «beat bin». Una avaluació sistemàtica d'eines de separació de fonts musicals constitueix una contribució metodològica addicional, establint protocols replicables i documentant les limitacions d'aquestes tecnologies per a l'anàlisi rítmica quantitativa. El nucli analític de la tesi es desenvolupa cronològicament a través de quatre fases principals. El període primerenc (1969-1974) traça l'establiment d'una escriptura de percussió composicional, la integració d'influències del jazz, el gamelan i la música clàssica, i el desenvolupament del polímetre sistemàtic en l'era Wetton¿Bruford. El capítol dels anys vuitanta examina la reorientació minimalista del quartet, analitzant la construcció de compassos irregulars, el desplaçament de fase polimètric inspirat en el Frippertronics i la lògica prosòdica que regeix la interpretació vocal d'Adrian Belew. L'últim capítol analític aborda el Double Trio (1994-1997), els ProjeKcts i el Double Duo (1997-2003), i la configuració de set músics amb tres bateries (2013-2021), documentant com cada formació va desenvolupar enfocaments distints de la densitat textural, l'organització espacial i la reinterpretació del material anterior. A partir d'aquestes troballes, la tesi proposa diversos refinaments teòrics: un continu funcional¿compositiu per categoritzar la pràctica de la percussió; una concepció multidimensional del groove com a fenomen negociat jeràrquicament que emergeix de la interacció temporal, dinàmica, tímbrica i espacial; i els conceptes d'adhesió tímbrica i heterofonia textural per caracteritzar la coordinació del conjunt en contextos de múltiples bateries. En conjunt, els resultats il·luminen les transformacions diacròniques en el disseny rítmic que es despleguen al llarg de les diverses i multifacètiques identitats musicals de la banda, demostrant com cada configuració successiva de personal, tecnologia i filosofia estètica va generar un llenguatge rítmic distintivament reconstituït però en contínua evolució. |
| Resum: |
Esta tesis doctoral presenta un estudio longitudinal exhaustivo de la práctica rítmica de King Crimson a lo largo de cinco décadas de producción discográfica (1969-2021), examinando cómo las sucesivas configuraciones de la banda, sus orientaciones estéticas y los contextos tecnológicos moldearon colectivamente un lenguaje rítmico en evolución y notablemente complejo. El marco teórico integra conceptos que operan en tres niveles analíticos: el ritmo monofónico a microescala, la organización estructural horizontal y la interacción vertical entre voces simultáneas. La metodología combina la transcripción tradicional en pentagrama con técnicas de escucha aumentada que integran el uso de herramientas digitales, empleando algoritmos de detección de ataques, análisis espectrográfico y modelos temporales complementarios, como el modelo del metrónomo, el modelo de desplazamiento temporal local y el modelo de «beat bin». Una evaluación sistemática de herramientas de separación de fuentes musicales constituye una contribución metodológica adicional, estableciendo protocolos replicables y documentando las limitaciones de estas tecnologías para el análisis rítmico cuantitativo. El núcleo analítico de la tesis se desarrolla cronológicamente a través de cuatro fases principales. El periodo temprano (1969-1974) traza el establecimiento de una escritura de percusión composicional, la integración de influencias del jazz, el gamelán y la música clásica, y el desarrollo del polímetro sistemático en la era Wetton¿Bruford. El capítulo de los años ochenta examina la reorientación minimalista del cuarteto, analizando la construcción de compases irregulares, el desplazamiento de fase polimétrico inspirado en el Frippertronics y la lógica prosódica que rige la interpretación vocal de Adrian Belew. El último capítulo analítico aborda el Double Trio (1994-1997), los ProjeKcts y el Double Duo (1997-2003), y la configuración de siete músicos con tres baterías (2013-2021), documentando cómo cada formación desarrolló enfoques distintos de la densidad textural, la organización espacial y la reinterpretación del material anterior. A partir de estos hallazgos, la tesis propone varios refinamientos teóricos: un continuo funcional¿compositivo para categorizar la práctica de la percusión; una concepción multidimensional del groove como fenómeno negociado jerárquicamente que emerge de la interacción temporal, dinámica, tímbrica y espacial; y los conceptos de adhesión tímbrica y heterofonía textural para caracterizar la coordinación del conjunto en contextos de múltiples baterías. En conjunto, los resultados iluminan las transformaciones diacrónicas en el diseño rítmico que se despliegan a lo largo de las diversas y multifacéticas identidades musicales de la banda, demostrando cómo cada configuración sucesiva de personal, tecnología y filosofía estética generó un lenguaje rítmico distintivamente reconstituido pero en continua evolución. |
| Resum: |
This dissertation presents a comprehensive longitudinal study of King Crimson's rhythmic practice across five decades of recorded output (1969-2021), examining how the band's successive lineup configurations, aesthetic orientations, and technological contexts collectively shaped an evolving and distinctively complex rhythmic language. The theoretical framework integrates concepts operating at three analytical levels: micro-level monophonic rhythm, horizontal structural organisation, and vertical interplay between simultaneous voices. The methodology combines traditional staff-based transcription with augmented listening techniques integrating the use of digital tools, deploying onset detection algorithms, spectrographic analysis, and complementary temporal models, such as the metronome model, the local time shift model, and the beat bin model. A systematic evaluation of musical source separation tools constitutes a further methodological contribution, establishing replicable protocols and documenting the limitations of these technologies for quantitative rhythmic analysis. The analytical core of the dissertation proceeds chronologically through four major phases. The early period (1969-1974) traces the establishment of compositional percussion writing, the integration of jazz, gamelan, and classical influences, and the development of systematic polymeter in the Wetton-Bruford era. The 1980s chapter examines the quartet's minimalist reorientation, analysing the construction of odd meters, polymetric phase displacement informed by Frippertronics, and the prosodic logic governing Adrian Belew's vocal performance. The final analytical chapter addresses the Double Trio (1994-1997), the ProjeKcts and Double Duo (1997-2003), and the seven-piece three-drummer configuration (2013-2021), documenting how each formation developed distinct approaches to textural density, spatial organisation, and the reinterpretation of earlier material. Drawing on these findings, the dissertation proposes several theoretical refinements: a functional-compositional continuum for categorising percussion practice; a multidimensional conception of groove as a hierarchically negotiated phenomenon iii emerging from temporal, dynamic, timbral, and spatial interaction; and the concepts of timbral adhesion and textural heterophony for characterising ensemble coordination in multi-drummer contexts. Taken together, the findings illuminate the diachronic transformations in rhythmic design that unfold across the band's diverse and multifaceted musical identities, demonstrating how each successive configuration of personnel, technology, and aesthetic philosophy generated a distinctly reconstituted yet continuously evolving rhythmic language. |
| Resum: |
Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Història de l'Art i Musicologia. |
| Drets: |
Aquest document està subjecte a una llicència d'ús Creative Commons. Es permet la reproducció total o parcial, la distribució, la comunicació pública de l'obra i la creació d'obres derivades, sempre i quan aquestes es distribueixin sota la mateixa llicència que regula l'obra original i es reconegui l'autoria.  |
| Llengua: |
Anglès |
| Document: |
Tesi doctoral ; Text ; Versió publicada |
| Matèria: |
Anàlisi rítmica ;
Rhythmic analysis ;
Análisis rítmico ;
Ciències Humanes |
visitant ::
identificació
dir.
