| Data: |
2026 |
| Resum: |
Els primats presenten una major diversitat locomotora que la majoria dels altres mamífers i també exhibeixen repertoris locomotors notablement versàtils (combinant múltiples modes de locomoció, com ara el quadrupedisme, la grimpada, el salt, la suspensió i el bipedisme). Encara que algunes espècies són terrestres, aquesta diversitat locomotora es relaciona sobretot amb l'ús extensiu de substrats arboris. Per tal de realitzar inferències locomotores sobre espècies extintes, és fonamental caracteritzar les adaptacions morfològiques que estan funcionalment relacionades amb cada mode de locomoció. Els elements del peu són especialment informatius en aquest sentit, ja que tenen un rol important en la locomoció, participant en la transmissió del pes corporal, l'estabilitat i la mobilitat a través de múltiples articulacions. Aquesta tesi doctoral se centra en l'estudi de tres ossos del tars (l'astràgal, el calcani i el navicular) en primats, en el marc de dos casos pràctics. El primer examina l'origen, la diversificació inicial i la diversitat locomotora dels euprimats (primats d'aspecte modern), mentre que el segon descriu un astràgal de driopitecí inèdit i n'analitza les implicacions morfofuncionals per a l'evolució locomotora dels hominoïdeus corona. Els objectius específics d'aquesta tesi són els següents: (I) quantificar la forma d'aquests tres ossos del tars mitjançant morfometria geomètrica en 3D basada en landmarks i avaluar si la variació de la forma entre espècies covaria amb els diferents comportaments locomotors; (II) inferir quantitativament, mitjançant la regressió per mínims quadrats parcials (PLSR), el repertori locomotor d'una mostra àmplia de primats primerencs, proporcionant una representació més contínua de l'espectre locomotor dels primats; (III) investigar l'origen i la radiació inicial dels euprimats a partir de l'evidència proporcionada pel tars; i (IV) investigar la morfologia funcional de l'astràgal de driopitecí esmentat anteriorment. Els resultats es presenten com a tres articles publicats, els quals posteriorment es discuteixen en relació amb la literatura científica rellevant i fent referència a futures línies de recerca. Les principals conclusions es poden resumir de la següent manera: (I) la forma de l'astràgal, el calcani i el navicular està relacionada funcionalment amb el comportament locomotor en els primats actuals, la qual cosa indica que aquests ossos poden utilitzar-se per a realitzar inferències locomotores en primats extints; (II) s'infereix que els plesiadapiformes (probablement, un conjunt parafilètic de primats basals) eren principalment quadrúpedes, tot i que també duien a terme altres comportaments locomotors (sobretot a partir de la forma del calcani); (III) entre els euprimats primerencs, caracteritzats per adaptacions moderades al salt, els adapiformes mostraven els repertoris locomotors més diversos, una major mobilitat del peu i un major èmfasi en postures invertides en comparació amb els omomiformes, que probablement eren saltadors més eficients; (IV) els antropoïdeus asiàtics primerencs són reconstruïts com a quadrúpedes arboris generalitzats (combinant la locomoció quadrúpeda amb altres comportaments com el salt, la grimpada i la suspensió), mentre que els parapitecoïdeus d'Afro-Aràbia són reconstruïts com a quadrúpedes que es desplaçaven damunt les branques i saltadors horitzontals; i (V) l'astràgal de driopitecí presenta un mosaic de trets derivats i plesiomòrfics en comparació amb els hominoïdeus corona, i indica un repertori locomotor coherent amb inferències funcionals prèvies basades en altres àrees anatòmiques. Les futures línies de recerca haurien d'intentar incorporar fonts addicionals d'informació morfològica, com ara la microestructura interna de l'os (per examinar-ne la seva plasticitat ecofenotípica), i realitzar anàlisis biomecàniques (per testar les correlacions observades entre forma i funció). Aquest enfocament holístic, combinat amb troballes de restes postcranials addicionals de primats fòssils, hauria de poder oferir un marc de treball més complet per estudiar amb major profunditat l'origen de les adaptacions locomotores durant l'evolució dels primats. |
| Resum: |
Los primates presentan una mayor diversidad locomotora que la mayoría de los otros mamíferos y también muestran repertorios locomotores notablemente versátiles (combinando múltiples modos de locomoción, como cuadrupedismo, trepada, salto, suspensión y bipedismo). Aunque algunas especies son terrestres, esta diversidad locomotora se relaciona sobre todo con el uso extensivo de sustratos arbóreos. Para poder realizar inferencias locomotoras sobre especies extintas, es fundamental caracterizar las adaptaciones morfológicas que están funcionalmente relacionadas con cada modo de locomoción. Los elementos del pie son especialmente informativos en este sentido, ya que desempeñan un papel importante en la locomoción, participando en la transmisión del peso corporal, la estabilidad y la movilidad a través de múltiples articulaciones. Esta tesis doctoral se centra en el estudio de tres huesos del tarso (el astrágalo, el calcáneo y el navicular) en primates, en el marco de dos casos prácticos. El primero examina el origen, la diversificación inicial y la diversidad locomotora de los euprimates (primates de aspecto moderno), mientras que el segundo describe un astrágalo de driopitecino inédito y analiza las implicaciones morfofuncionales para la evolución locomotora de los hominoideos corona. Los objetivos específicos de esta tesis son los siguientes: (I) cuantificar la forma de estos tres huesos del tarso mediante morfometría geométrica en 3D basada en landmarks y evaluar si la variación de la forma entre especies covaría con los distintos comportamientos locomotores; (II) inferir cuantitativamente, mediante la regresión por mínimos cuadrados parciales (PLSR), el repertorio locomotor de una amplia muestra de primates primitivos, proporcionando una representación más continua del espectro locomotor de los primates; (III) investigar el origen y la radiación inicial de los euprimates a partir de la evidencia proporcionada por el tarso; e (IV) investigar la morfología funcional del astrágalo del driopitecino mencionado anteriormente. Los resultados se presentan en forma de tres artículos publicados, que posteriormente se discuten en relación con la literatura científica relevante y haciendo referencia a futuras líneas de investigación. Las principales conclusiones pueden resumirse de la siguiente manera: (I) la forma del astrágalo, el calcáneo y el navicular está funcionalmente relacionada con el comportamiento locomotor en los primates actuales, lo que indica que estos huesos pueden utilizarse para realizar inferencias locomotoras en primates extintos; (II) se infiere que los plesiadapiformes (probablemente, un conjunto parafilético de primates basales) eran principalmente cuadrúpedos, aunque también realizaban otros comportamientos locomotores (sobre todo a partir de la forma del calcáneo); (III) entre los euprimates tempranos, caracterizados por adaptaciones moderadas al salto, los adapiformes mostraban los repertorios locomotores más diversos, una mayor movilidad del pie y un mayor énfasis en posturas invertidas en comparación con los omomiformes, que probablemente eran saltadores más eficientes; (IV) los antropoideos asiáticos tempranos se reconstruyen como cuadrúpedos arborícolas generalizados (combinando la locomoción cuadrúpeda con otros comportamientos como el salto, la trepa y la suspensión), mientras que los parapitecoideos de Afro-Arabia se reconstruyen como cuadrúpedos que se desplazaban sobre las ramas y saltadores horizontales; y (V) el astrágalo del driopitecino presenta un mosaico de rasgos derivados y plesiomórficos en comparación con los hominoideos corona, e indica un repertorio locomotor coherente con inferencias funcionales previas basadas en otras áreas anatómicas. Las futuras líneas de investigación deberían intentar incorporar fuentes adicionales de información morfológica, como la microestructura interna del hueso (para examinar su plasticidad ecofenotípica), y realizar análisis biomecánicos (para comprobar las correlaciones observadas entre forma y función). Este enfoque holístico, combinado con hallazgos de restos postcraneales adicionales de primates fósiles, debería ofrecer un marco de trabajo más completo para estudiar con mayor profundidad el origen de las adaptaciones locomotoras durante la evolución de los primates. |
| Resum: |
Primates display greater locomotor diversity than most other mammals and also exhibit remarkably versatile locomotor repertoires (combining multiple locomotor modes, such as quadrupedalism, climbing, clambering, leaping, suspension, and bipedalism). Albeit a few species are terrestrial, such locomotor diversity is mostly related to the extensive use of arboreal substrates. To make locomotor inferences about extinct species, it is critical to characterize the morphological adaptations that are functionally related to each locomotor mode. Foot elements are particularly informative in this regard, as they play an important role in locomotion, participating in body weight transfer, stability and mobility across multiple joints. This dissertation focuses on the study of three tarsal bones (astragalus, calcaneus, and navicular) in primates, within the framework of two case studies. The first one examines the origin, early diversification and locomotor diversity of euprimates (primates of modern aspect), while the second one describes an unpublished isolated dryopithecine astragalus and discusses its morphofunctional implications for crown-hominoid locomotor evolution. The specific aims of this dissertation are the following: (I) to quantify the shape of these three tarsal bones using landmark-based 3D geometric morphometrics and assess whether shape variation among species covaries with distinct locomotor behaviors; (II) to quantitatively infer, via partial least-squares regression (PLSR), the locomotor repertoire of a comprehensive sample of early primates, providing a nuanced representation of the primate locomotor spectrum; (III) to investigate the origin and early radiation of euprimates based on tarsal evidence; and (IV) to investigate the functional morphology of the aforementioned dryopithecine astragalus. The results are presented as three published articles, which are subsequently discussed together in relation to the relevant scientific literature and with regard to future research directions. The main conclusions can be summarized as follows: (I) the shape of the astragalus, calcaneus, and navicular is functionally related to locomotor behavior in extant primates, indicating that these bones can be used to make locomotor inferences in extinct primates; (II) plesiadapiforms (likely a paraphyletic assemblage of stem primates) are inferred to have been primarily quadrupedal, although to some extent they also engaged in other behaviors (particularly based on calcaneal shape); (III) among early euprimates, which are characterized by moderate leaping adaptations, adapiforms exhibited the most diverse locomotor repertoires, greater pedal mobility, and emphasis on inverted postures compared with omomyiforms, which appear to have been more proficient leapers; (IV) Asian early anthropoids are reconstructed as generalized arboreal quadrupeds (combining quadrupedal locomotion with other behaviors such as leaping, climbing, and suspension), whereas Afro-Arabian parapithecoids are reconstructed as above-branch quadrupeds and horizontal leapers; and (V) the dryopithecine astragalus shows a mosaic of derived and plesiomorphic features compared with crown hominoids and yields an estimated locomotor repertoire consistent with previous inferences based on other anatomical areas. Future lines of research should aim at incorporating additional types of morphological information, such as internal bone microstructure (to examine bone ecophenotypic plasticity) and biomechanical analyses (to test observed correlations between form and function). Such a holistic approach, coupled with discoveries of additional postcranial remains of fossil primates, would hopefully provide a more comprehensive framework for deciphering further the origin of locomotor adaptations during primate evolution. |
| Nota: |
Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Geologia |
| Drets: |
Aquest document està subjecte a una llicència d'ús Creative Commons. Es permet la reproducció total o parcial, la distribució, la comunicació pública de l'obra i la creació d'obres derivades, sempre i quan aquestes es distribueixin sota la mateixa llicència que regula l'obra original i es reconegui l'autoria.  |
| Llengua: |
Anglès |
| Document: |
Tesi doctoral ; Text ; Versió publicada |
| Matèria: |
Primats ;
Primates ;
Morfologia funcional ;
Functional morphology ;
Morfología funcional ;
Morfometria geomètrica ;
Geometric morphometrics ;
Morfometría geométrica ;
Ciències Experimentals |
visitant ::
identificació
