En Jaume Terradas parla aquest cop sobre la lluita entre els humans i el Mal, personificat en les figures de la balena blanca, a Moby Dick, i del tauró blanc a Tiburón. Tot i això, pot ser que els humans haguem de reflexionar si no som nosaltres mateixos el nostre propi mal.

El cartell de la pel·lícula Tiburón, de Steven Spielberg (1975). Font: Universal Pictures

Spielberg va tenir un gran èxit amb el seu tauró blanc mecànic que terroritzava la població de turistes d’Amity (un poble imaginari, la pel·lícula es va rodar sobretot a Martha’s Vineyard), devorant  joves i adolescents amb una fam inesgotable. Els protagonistes de la persecució de la bèstia són el xèrif Martin Brody (Roy Scheider), un caçador de taurons anomenat Quint (Robert Shaw) que té un petit vaixell que es diu, gens casualment, Orca, i un biòleg marí (Richard Dreyfuss). El film es basa en una novel·la de Peter Benchley i ha esdevingut un clàssic. Els problemes dels dos monstres simètrics (per amagar els mecanismes d’un costat o altre) van fer que el tauró es veiés poc i això ajudés a crear tensió psicològica estil Hitchcock.

El tauró blanc (Carcharodon carcharias) és un depredador certament temible, encara que és presa, al seu torn, de les orques.

Se sap que hi ha una petita població d’orques que ha desenvolupat una cultura per caçar taurons blancs. Consisteix en empènyer amb el cap el costat del tauró i tombar-lo. Quan els taurons suren panxa enlaire, queden en un estat d’inconsciència durant un curt temps, i per tant indefensos, així que aquestes orques se’ls poden menjar tranquil·lament. Els taurons reals mesuren fins a uns 6 m de llarg (hi  ha observacions de mides de 10-11 m, però no són fiables) i pesen fins a quasi 2 t (la majoria són menors). Encara que no són caçadors habituals d’humans, són sens dubte els peixos responsables de més atacs mortals sobre la nostra espècie. De tota manera, en la Mediterrània els atacs no han arribat a 40 en un segle i només la meitat han estat mortals. Es creu que aquests atacs són, de fet, assaigs per veure de què es tracta, n’hi ha hagut contra taules de surf o caiacs.

El tauró blanc. Font: (CC BY 2.0) Elias Levy

Amb aquestes dades de mortalitat, els taurons blancs són objectivament menys perillosos que, p.e., les abelles. La idea de taurons monstruosos té una base científica: el tauró fòssil Carcharocles megalodon (o Carcharodon, el gènere es discuteix) podia assolir, sembla, els 18 m de llarg i unes 60 t de pes, i tenia dents de fins 18 cm. Va viure des de fa 20 milions d’anys a en fa 2.6 milions. Al Cosmocaixa de Barcelona hi ha unes mandíbules de les dues espècies, l’actual i la fòssil, que permeten fer-se càrrec de la diferència: la boca del megalodont té un diàmetre per on Robert Shawn, Quint, hauria passat en un glop, i no a batzegades com al film.

Quint és un personatge òbviament inspirat en Ahab, l’obsessiu i embogit perseguidor de Moby Dick, de la mateixa manera que el tauró blanc és una nova versió del catxalot blanc immortal de Melville: dues representacions blanques del Mal absolut. I, com Ahab, Quint mor arrossegat pel seu enemic. Moby Dick no és, però, l’únic precedent literari del Jaws de Spielberg. Ho és sobretot de la lluita (que té, és clar, més entitat  metafísica en Melville) entre Quint i el tauró.

Gregory Peck com a capità Ahab a la pel·lícula Moby Dick, de John Huston (1956). Font: Kino Lorber

Però bona part de la trama del film s’assembla a la d’Un enemic del poble, el drama d’Ibsen de 1883 (però tan actual) en el que un metge, Thomas Stockmann, vol fer tancar el balneari del que viu el poble pel perill que comporta la contaminació de les seves aigües per un perillós bacteri, fet que el durà a enfrontar-se amb el seu germà, que és l’alcalde, amb els mitjans de comunicació i amb la majoria de la gent. El xèrif Martin Brody es troba en el mateix cas: després dels primers atacs del tauró, vol tancar les platges i topa amb l’oposició frontal dels polítics, hotelers i població local que viuen del turisme.

El tauró blanc autèntic existeix a la Mediterrània. Hi té una zona de reproducció entre Malta, Tunísia i el canal de Sicília, i havia estat abundant a l’Adriàtic.

Els taurons blanc real se n’havien pescat sovint, sobretot els anys 1960-70, en aigües balears. La pesca intensiva de tonyines i la reducció de dofins per la mortalitat ocasionada per les grans xarxes de deriva haurien dut a una reducció forta dels grans blancs. Hi ha evidències d’atacs aïllats a Itàlia, d’un exemplar de més de 4 m que va entrar en una gàbia d’engreix de tonyines a Cartagena, d’un individu pescat a Tossa de Mar el 1992…

Un tauró guineu capturat al Port de la Selva el maig de 2014. Font: Diari Ara

El tauró blanc és, al Mediterrani i al món, una espècie en risc d’extinció, degut al valor de mercat de les seves aletes, dents i mandíbules senceres. La CICA, que és l’organisme internacional que regula la pesca de la tonyina, durant anys ha estat incapaç de  reduir les quotes a nivells sostenibles, però els darrers anys diuen que la situació ha millorat i han sortit notícies recents, no segures, sobre la reaparició del gran blanc en aigües balears.

Hi ha hagut alguna acusació contra traficants de refugiats d’haver llençat persones als taurons que seguien les pasteres massa plenes i s’ha especulat sobre si els naufragis de pasteres podrien haver alimentat les poblacions de taurons, però els cadàvers recuperats no mostren ferides atribuïbles a aquests animals.

El tauró de Spielberg o la balena blanca són metàfores poderoses, el fantasma-dimoni blanc del Mal, però no ens enganyem, el mal veritable no són els taurons, ni el bacteri de l’obra d’Ibsen, com ell deixa clar. El problema som els humans: ho som per nosaltres mateixos  en primer lloc, i també per als taurons i per a les balenes, siguin del color que siguin. Els taurons reals han mort menys persones en tot el món des que es va estrenar el film que les que sumen l’original i les seves diverses seqüeles (crec que són tres en total, deixant de banda les imitacions).

Captures de tauró al món, on Espanya ocupa el 3r lloc. Font: saveourseas.org

En començar una d’aquestes seqüeles, el personatge de Roy Scheider, un tipus ben normal a diferència de l’obsés Quint, ha mort d’un infart. Scheider feia el paper del coreògraf Joe Gideon, que també moria d’un infart al final del musical All that jazz (1979), de Bob Fosse. I Fosse, que també dirigí Cabaret, morí justament d’un atac de cor durant una gira. En una seqüència memorable, Gideon agonitza i delira que s’aixeca a ballar un darrer número al so del Bye bye love dels Everly Brothers, una gran cançó del 1958 que formava part de la meva migrada discografia en 45 rpm de jove estudiant: Bye bye love, bye bye happiness, hello loneliness… I think that I’am gonna cry.

Estem destruint molta biodiversitat. Empobrim la Terra. Potser si els taurons i els catxalots parlessin ens dirien: “no ploreu per nosaltres, perquè no ens sobreviureu massa”.

Hello, loneliness. Plorem per nosaltres, si no som capaços de canviar.