Fa un segle

Anem a l’any 1916. El món es troba en plena Primera Guerra Mundial (Verdun, Somme). Alemanya cerca la seva ‘lebensraum’, l’imperi que Anglaterra o França ja tenen. La Gran Guerra ens la reconstrueixen les imatges esglaiadores de Kubrick a Paths of glory; de Monicelli a La Gran Guerra; de Losey a King and country; de Renoir a La grande illusion, i de tants altres films.

Fotograma de la pel·lícula de Kubrick de 1957 Paths of Glory, amb Adolphe Menjou (esquerra) i Kirk Douglas (dreta).

A La vie et rien d’autre, de Tavernier, es diu (si la memòria no em falla) que, si haguessin participat en la desfilada el dia de la victòria a París, els morts haurien estat passant sense parar durant onze dies i onze nits. La Gran Guerra, que va involucrar més de 70 països i va causar uns 10 milions de morts, 20 milions de ferits i 10 milions de refugiats, és la “preferida” en una cançó sarcàstica de Brassens per la manca de motivacions importants i per les terribles tàctiques que s’hi van emprar (guerra de trinxeres, ús de gasos letals, aviació, tancs…). Altres conflictes en van ser conseqüència: el mateix 1916, les guerres d’independència d’Irlanda contra Anglaterra (Easter Raising) i dels àrabs contra l’imperi otomà, el 1917 la revolució russa…, i el final de la Gran Guerra va posar les bases de l’aparició dels feixismes i de la Segona Guerra Mundial.

Des del punt de vista cultural, 1916 és un any rellevant: Einstein publica la seva Teoria general de la relativitat; Freud la Introducció a la psicoanàlisi; Kafka La Metamorfosi; s’estrena Intolerance de Griffith… i es dissenya l’ampolla de la Coca-Cola. Enric Granados mor en ser torpedinat el Sussex al canal de la Mànega. Odón de Buen dirigeix el nou Instituto Español de Oceanografía. A casa nostra, s’inaugura el Museu Darder de Banyoles i es funden el Club Natació Sabadell i l’Aeroclub de Catalunya. 1916 és el primer any d’hostilitat entre Barça i Madrid: els jugadors del Barça es retiren del partit final de desempat del Campionat d’Espanya perquè consideren que l’àrbitre xiula en favor del rival. És també l’any del primer vol Barcelona-Mallorca (el fa un avió monoplaça).

Aquell 1916 també és important pels naturalistes catalans: es posa en marxa la Junta de Ciències Naturals, iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació. La Junta, l’any següent, crea el Museu de Catalunya de Ciències Naturals sobre la base d’institucions i edificis preexistents (umbracle, hivernacle, aquari, Parc Zoològic, Museu Martorell, creat el 1882). La Junta té un pla d’actuacions ambiciós i obté la cessió de la primera planta de l’antiga cafeteria-restaurant de l’exposició de 1888 (el Castell dels tres dragons, actual museu de Zoologia) que rep el nom de Museu de Catalunya (més informació en aquest article de Laura Valls Plana de 2010). El precursor de l’ecologia espanyola, el geògraf Emili Huguet del Villar, el 1916 s’instal·la a Madrid, els seus treballs més significatius sobre el medi i la vegetació, però, no apareixen fins després de 1920. El nostre primer ecòleg, Margalef, encara trigarà tres anys a néixer.

Castell dels Tres Dragons, de Domènech i Muntaner (CC BY-SA 3.0)

El 1916 és un any important en ecologia sobretot per dos fets. Un és la publicació del llibre Plant succession, de Frederic Clements, que estableix un paradigma per l’ecologia de comunitats que no serà realment qüestionat fins la publicació per Henry A. Gleason el 1926 de The individualistic concept of the plant association (Bull. of the Torrey Botanical Club 53: 7-26). El segon fet és la primera reunió anual de l’Ecological Society of America (ESA) amb el nomenament com a president de Victor E. Shelford, estudiós dels escarabats de les dunes. L’ESA té un centenar de socis fundadors, avui hi ha 10.000 socis i l’entitat ha fet un recorregut d’una gran importància per a la història de la nostra ciència.

El món de 1916 era ben diferent. La població humana era d’uns 1.800 milions de persones, ara és de 7.500 milions. No hi havia televisors, ni ordinadors, ni mòbils, ni energia i bombes nuclears, era poc el que se sabia d’ecologia i no es parlava de canvis climàtics causats per l’home ni de globalització econòmica. Però l’ambició d’alguns ja era tan global com la misèria de la majoria. I això, per desgràcia, no ha canviat.

Avui tenim molt més coneixements ecològics al món, a Espanya i a Catalunya, però l’expansió de la humanitat i els seus artefactes, i els efectes damunt el medi, s’han accelerat enormement. El gran repte és que no només el coneixement i la tecnologia, sinó també la nostra capacitat per adaptar comportaments, construir institucions de regulació i facilitar la participació informada dels pobles es desenvolupin també amb celeritat davant els nous riscs. La resposta europea i dels candidats nord-americans al tema dels refugiats i immigrants demostra que, per ara, aquesta agilitat social i institucional no existeix, però no s’ha de perdre l’esperança en la capacitat d’aprenentatge que ens caracteritza com espècie i llavors hi haurà una sortida. Amén.