Les eleccions a la Gran Assemblea Turca (el Parlament d’aquell país) del 8 de juny han estat històriques per diversos motius. La votació s’havia plantejat com un plebiscit sobre el president Recep Tayyip Erdogan i el seu anhel de portar Turquia cap a un sistema presidencialista. Alguns analistes, conegudes les relacions entre Erdogan i el president rus, apuntaven que el líder turc tenia la intenció de putinitzar la vida política turca, més que no pas d’obamitzar-la. Però el partit d’Erdogan, l’AKP, va perdre més del 8% dels vots i, a causa de la irrupció del partit prokurd HDP, també va deixar-se pel camí la majoria absoluta.

L’HDP és un partit de majoria kurda -tot i que cada cop més apel·la als sectors més transformadors de l’esquerra turca- que propugna una reforma en profunditat de la República Turca per a fer-la més democràtica i més igualitària. El partit es defineix com a feminista i reclama el reconeixement de totes les identitats no turques que existeixen al país: la kurda, l’assíria, l’armènia i qualsevol altra. L’HDP proposa “l’autonomia democràtica” com a forma de solucionar el conflicte kurdoturc: ús lliure de la llengua kurda -especialment en l’educació- i autogovern a escala local i/o provincial. Aquesta “autonomia democràtica” és un aspecte del “confederalisme democràtic”, la ideologia d’Abdullah Öcalan, fundador del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK, il·legal a Turquia). L’HDP propugna i, fins i a cert punt, aplica aquests principis ideològics -per exemple el sistema de coalcaldies i de copresidències, sempre amb un home i una dona.

En un article a Crític explico el moviment kurd com un dels moviments nacionals encapçalats per l’esquerra arreu del món. Per a aprofundir en diversos aspectes del moviment, he demanat a Ana Villellas, investigadora de l’Escola de Cultura de Pau i especialista en Kurdistan, que respongués un parell de preguntes de les quals he extret cites per a l’article esmentat. Aquí us deixo les dues respostes senceres, per si no n’heu tingut prou amb el que comento a l’article de Crític:

David Forniès: Per què el moviment kurd, tant a  Turquia com a Síria, està liderat per forces d’esquerres?  

Ana Villellas: El moviment kurd a Turquia i Síria –referint-nos al “moviment kurd” com les forces socials, polítiques, armades en torn al PKK entès en un sentit ampli i a la ideologia del seu líder Abdullah Öcalan, amb certa diversitat entre els seus components– està liderat per forces d’esquerra en tant que moviment amb una agenda de transformació social, política i econòmica, que qüestiona el sistema capitalista i les diferents fonts d’explotació, incloent-hi les d’origen kurd –com ha sigut històricament els terratinents kurds a Turquia, com els narrats pel gran novel·lista Yaşar Kemal. La qüestió nacional ha anat estretament de la mà d’aquests plantejaments. No es pot obviar la dimensió que ha tingut el moviment del PKK com actor generador d’oportunitats socials i de formació per als i les kurdes, als qui se’ls negava el seu nom i futur en un context de discriminació crònica i de múltiples violències, també estructurals en el pla econòmic –alhora crec que convé tenir memòria històrica també de la persecució patida al menys en el passat per sectors crítics a dins i fora d’un moviment liderat per forces d’esquerra. Per altra banda, també és molt interessant veure com progressivament el moviment kurd i les seves forces d’esquerres han buscat aliances i han incorporant i generat propostes en relació a “les altres” qüestions –minories religioses i ètniques, orientacions sexuals i identitats de gènere no normatives…-, que de fet no son “altres qüestions” sinó que com la “qüestió kurda” estan totalment vinculades amb la idiosincràsia de les estructures militaristes, uniformitzadores i heteropatriarcals dels estats turc i sirià… Així, el moviment kurd ha fet seves lluites que no s’han de donar per suposat pel fet de ser forces d’esquerra.

D. F.: Quina vinculació té això amb el fet que el feminisme sigui un dels  pilars centrals d’aquest moviment? 

A. V.: Està totalment relacionat. En un principi a les dones que s’anaven unint a les guerrilles se’ls assignaven les funciones que els homes del PKK consideraven que eren de dones: cuinar, netejar… Elles no van voler reproduir els rols i les estructures patriarcals i van començar a organitzar-se i a construir el que és el moviment de dones kurdes, fent front a les resistències internes i transformant en el camí al propi moviment, amb estructures mixtes i separades, fent-se fortes, garantint la seva autonomia a dins del moviment i alhora participant amb capacitat d’influència al conjunt del moviment. Llavors, sense la lluita de les dones kurdes el moviment kurd no seria feminista. En aquest procés, és freqüent escoltar-les parlar també d’homes aliats i tendeixen a assenyalar a Abdullah Öcalan. Així, el moviment aspira a transformar en un sentit feminista les pròpies comunitats kurdes i tota la regió, connectant la seva lluita amb els feminismes i moviments de dones a Orient Mitjà i, també, a tot el món. Al mateix temps, convé no obviar per exemple que a Turquia també hi ha feministes kurdes autònomes fora del moviment kurd entès com PKK. Les relacions entre el moviment del PKK i sectors kurds feministes autònoms no vinculats a aquest no sempre han sigut fàcils, tot i que s’ha intentat crear ponts de comunicació i aliances. Comencen a fluir més també les aliances entre el moviment de dones kurdes i les feministes turques.