|
ENTREVISTA: Chiara Saraceno, sociòloga italiana
|
 |
20.11.2012
Centres docents
-
Elegant, amable, i molt clara, la sociòloga italiana Chiara Saraceno, investigadora a la Universitat de Berlín, va oferir una conferència a la UAB per parlar del que entenem per benestar i com es pot mesurar a partir de dimensions que no són només econòmiques sinó que depenen de valoracions culturals i polítiques. La controvèrsia sobre els indicadors ha fet que els darrers anys s’hagi exclòs la família i les relacions familiars com a qüestió significativa per a l’anàlisi del benestar.
Chiara Saraceno té una llarga trajectòria investigant sobre l’organització familiar, la divisió del treball entre homes i dones i les polítiques socials i la pobresa, fet que l’ha convertit en tota una autoritat d’aquesta matèria a nivell europeu. Va començar com a docent a la Universitat de Trento, i després, des del 1990 fins al 2008, va impartir classes de Sociologia de la família a la Universitat de Torino. El 2011 va ser nomenada membre de la British Academy. Va venir a la UAB el dia 8 de novembre del 2012 per impartir la conferència inaugural de les “II Jornades Gènere i Benestar: Reptes i respostes feministes”, organitzades per l’Institut Interuniversitari d’Estudis de Dones i Gènere, en col·laboració amb l’Observatori per a la Igualtat de la UAB.
1- Per mesurar el benestar sempre s’han tingut en compte els indicadors econòmics. Vostè proposa incorporar-ne d’altres per ajustar-nos millor a a la realitat. Quins són aquests altres indicadors?
-Els econòmics evidentment han de formar part, però també d’altres que constitueixen la qualitat de vida: la qualitat del medi ambient, dels serveis, de la participació o democràcia, etc. Després hi ha els indicadors individuals, que són els que tenen a veure amb la capacitat d’elecció de l’individu. És a dir, els que ens indiquen la capacitat que té la persona per escollir el tipus de vida que vol portar, l’accés a l’educació, a les relacions, a l’atenció personal. I evidenment, també la qualitat i seguretat de l’accés a la feina.
2- Quins impediments es troben els investigadors per tal que les administracions tinguin en compte i incorporin aquests indicadors quan mesuren l’estat del benestar?
-L’elecció dels indicadors del benestar no és una elecció neutra perquè depèn de la perspectiva i del punt de vista que un té, o de com veu la vida; en funció d’això poden ser uns o altres. A la conferència jo he posat l’exemple de l’indicador de la taxa d’estabilitat sentimental (separacions). Una taxa alta de divorcis sempre s’ha considerat negatiu en valorar el benestar, però també pot ser positiu, perquè és senyal de llibertat i obertura d’una societat! Aquest exemple mostra com és de difícil posar-se d’acord en cercar els veritables indicadors del benestar.
“S’ha de deixar enrere el model de riquesa basat només en el PIB; la sortida a la crisi ha d’anar encaminada a millorar la qualitat de vida a nivell personal”
“En mesurar el benestar, sempre s’ha considerat negatiu una taxa alta de divorci, però també pot ser positiu, perquè és senyal de llibertat i d’obertura d’una societat!”
3- Què pot aportar la dona com a tal en aquesta crisi econòmica mundial que estem vivint?
-Des d’una perspectiva feminista, que no vol dir la de totes les dones, penso que s’ha de deixar enrere el model de riquesa basat només en el PIB. La sortida a la crisi ha d’anar encaminada a millorar la qualitat de vida a nivell personal. La sortida no pot ser amb el model de desenvolupament tradicional, l’industrial. En aquest sentit, mai podrem competir amb països com la Xina o l’Índia.
4- I els governs conservadors estan preparats per a això?
No, no estan preparats perque tenen la idea d’un model amb més consum, més industria, i aquest model va existir perquè exportàvem a països pobres però ara aquests països estan canviant enormement i i ja són molt més potents que nosaltres.
Hem de desenvolupar el que hem après quan a medi ambient, no podem seguir deforestant i posant formigó. Hem de pensar què els hi deixarem a les generacions futures. Hem d’entendre que les relacions personals, la infància i la joventut són el gran actiu. I hem d’invertir en ells, en la seva educació, en la seva atenció. Tot això no ho ha pensat només la dona evidentment, però és un punt de vista femení.
Les actuals polítiques d’austeritat són tremendament destructives. S’estan carregant els recursos pels més necessitats, els més pobres, els d’abaix de tot. No s’inverteix en desenvolupament, ni en investigació ni en educació. L’austeritat hauria de ser un canvi de mentalitat i un canvi cultural: el invertir en les persones. És a dir, s’han de canviar les maneres de fer les coses, això pot ser una via de sortida. Hi ha tanta feina a fer!
SÒNIA PERELLÓ CASTELLVÍ
|
|
|
|
|
|
|
|
| Anar a Notícies
|
|
Convertir a PDF