Les institucions d’un país necessiten estabilitat, i la Universitat no és una excepció. Sense estabilitat no és creïble que les polítiques endegades hagin estat meditades, avaluades i consensuades abans de la seva aprovació i implementació. El canvi continu produeix incertesa i desconfiança si es percep que no segueix una lògica. La necessària discrecionalitat política esdevé, als ulls dels ciutadans, arbitrarietat i font de confusió.

Des de 1983, quan es va aprovar la primera llei universitària de la democràcia, s’han modificat en repetides ocasions els plans d’estudis universitaris. S’ha passat de tenir un catàleg de títols tancat i definit exclusivament pel Ministeri d’Educació a una oferta ideada per les pròpies universitats; s’ha passat de mesurar les carreres en anys a crèdits pre-Bolonia, per a adoptar, finalment, els crèdits definits en el marc Europeu d’Educació Superior, els anomenats ECTS, amb voluntat d’homogeneïtat internacional.

Ara, el Ministeri ha decidit liberalitzar la durada dels graus i dels màsters i deixa la decisió de concretar la seva estructura en mans de les universitats. Una decisió presa sense un diàleg real i efectiu amb la comunitat universitària, i sense avaluar rigorosament les febleses i les fortaleses de l’arquitectura de graus en vigor.

Una raó adduïda pel ministre Wert és produir un estalvi de 150 milions d’euros a les famílies. Volem suposar que aquest estalvi tractaria de compensar la pujada de les taxes de matrícula que ell mateix va impulsar ara fa tres anys. Rectificar és de savis, però la contumàcia en l’error, com genialment indicava el professor Cipolla, és propi de característiques humanes oposades a la saviesa.

En aquest període, en el qual s’han produït tantes alteracions en el nostre món universitari, no s’ha fet cap canvi substantiu en les universitats més reconegudes internacionalment: les dels Estats Units. Possiblement, perquè els seus governs entenen que no és la seva missió regular i intervenir en l’estructura organitzativa universitària, i perquè creuen que la millor regulació és l’autoregulació, en exercici de l’autonomia universitària. Un panorama ben dispar en concepte i resultats.

El context americà és diferent a l’europeu, però a la resta d’Europa les decisions s’han pres un cop avaluats els efectes de l’Espai Europeu d’Educació Superior, amb resultats d’estabilitat.

La desconfiança que generen les iniciatives ministerials tenen doncs una justificació empírica en fets i errors del passat recent. El decret ministerial de 2012, que va obrir l’increment de les taxes universitàries fins a un 66%, ha aconseguit, amb el pretext de la flexibilització, una fragmentació del sistema universitari en 17 subsistemes, un per cadascuna de les anomenades autonomies. Una mateixa carrera pot costar el doble segons on s’estudiï. Aquesta discriminació de preus és un obstacle a la mobilitat i un fre a l’equitat. Si la mobilitat estudiantil és un valor, no es pot frenar a causa dels preus.

El decret ministerial sobre els graus i màsters es justifica amb un argument de flexibilitat. No ha d’estranyar que aixequi recels i prevencions. Si es repeteixen els efectes perversos de la ‘flexibilització’ en les taxes de matrícula, podem acabar amb un sistema universitari no només fragmentat, sinó tendent al caos. La societat no s’ho pot permetre.

Les universitats han de competir en un entorn científic internacional. No podem perdre energies en suposades reformes que, fruit de la improvisació i de la imprudència, esdevinguin canvis burocràtics i superficials que només acabin generant entropia.