miquel martí i
pol
Poemes
PORTO LA TARDA RECOLZADA AL
BRAÇ
COLLARETS DE LLUM
Collarets de llum
quan la tarda fina;
si el rostoll s'adorm
tot és de joguina
Un estel petit
obre l'ull i parla:
--¿On serà l'amor
que no puc trobar-la?
--On serà l'amor?
--fa la Lluna bruna.
L'he cercat pertot,
que n'estic dejuna.
I l'amor ocult
entre satalies
riu que riu content
de ses traïdories.
Collarets de llum
quan la tarda fina;
si el rostoll d'adorm
tot és de joguina.
Prou l'estel petit
i la Lluna clara
cercaran l'amor
més i més encara.
Se'n reiuran els camps
i les ribes pures
i els pollancs i el riu
i el pla i les altures.
Se'n riuran els grills
i els ocells cantaires
i el vent remoós
i els follets rondaires.
I ell, entaforat
entre satalies,
contarà a la nit
noves traïdories.
Collarets de llum
quan la tarda fina;
si el rostoll s'adorm
tot és de joguina.
PARAULES AL VENT
PARLO DEL CRIT UNÀNIME
Parlo del crit unànime de la
sang i em retreuen
deslluïts prejudicis.
"Antigament...!, objecten,
i jo sóc vell de segles.
Per quins rials polsosos
ordeneu les paraules?
Companys, alliberem les barques
de tanta corda inútil.
Hi ha grans rius que ens
esperen.
QUINZE POEMES
XI
Qui plora la meva mort?
Estúpids germans
pels jardins i les cuines fumoses,
i pels carrers, íntims com una
cambra,
lamenten en veu alta el meu
traspàs.
Qui plora la meva mort?
Parents manefles
s'han dispersat per les quatre
províncies
per fer saber la trista nova
muntats en tristes bicicletes de
lloguer.
Ningú no m'estima, però.
Plorar és estúpidament fàcil
i la gent ho considera edificant i
pur.
Qui plora la meva mort?
Hi havia cinc arbres al meu
jardí;
ara tots cinc han tret florida,
al.leluia!
Ploreu per vosaltres,
odiosos germans
que resteu esperant el vostre torn.
La Dama és amable i sol.lícita
i acull com una dona acull el nou
amant.
Qui plora la meva mort?
Estúpids germans
pintats i entercs com ninots de
titellaire.
SI ESBRINEU D'UN SOL GEST
SI PARLO DELS TEUS ULLS
Si parlo dels teus ulls em fan
ressò
cadiretes de boga i un ponent de
coloms.
Els teus ulls, tan intensos com un
crit en la fosca.
Si parlo dels teus llavis em fan
ressò
profundíssimes coves i ritmes de
peresa.
Els teus llavis, tan pròxims com
la nit.
Si parlo dels teus cabells em
fan ressò
platges desconegudes i quietuds
d'església.
Els teus cabells, com l'escuma del
vent.
Si parlo de les teves mans em
fan ressò
melicotons suavíssims i olor de
roba antiga.
Les teves mans, tan lleus com un
sospir.
Si parlo del teu cos,
del teu cos que he estimat,
només em fa ressò la meva
veu,
i llavors tanco avarament els ulls
i em dic, per a mi sol, el secret
dels camins
que he seguit lentament a través
del teu cos
tan càlid com la llum,
tan dens com el silenci.
COM UN OCELL A LES MANS
Com un ocell a les mans d'un
infant,
tan insegura
com un ocell de niu a les mans d'un
infant,
la meva veu a les vostres mans.
Insisitiu a voler posseir la
bellesa
i heu perdut el tacte de les coses
delicades.
Les vostres mans són dures com un
rostoll
i teniu dits desiguals i gruixuts;
debades l'aigua de la meva veu
hi cau com una pluja.
Transmesa constantment,
tothora renovada,
la bellesa és el vostre patrimoni,
però vosaltres estimeu
absurdament el risc
o la peresa, trista i rutinària,
d'una llar de cartó.
Puc predicar-vos amb les vostres
mateixes paraules:
fugiu del cristianisme de les
coses,
paganitzeu de nou tots els afectes,
car per assolir la bellesa
us heu de despullar de prejudicis
i viure amb els ulls ben oberts
i amb els sentits tensos com un
crit.
Llavors recobrareu el tacte de
les coses lleus
i les vostres mans seran de vent i
de llum.
ARRAN DE SORRA L'ESPILL
Arran de sorra l'espill
de la quietud de l'aigua
i el teu cos lleuger, lleuger
com una cançó poruga.
Arran de llavi el desig
i als dits un tacte de roses,
i el teu cos lluger, lleuger,
entre el meu desig i l'aigua.
I aquí el poema es fa carn,
la teva carn i la meva,
i un sol crit sense ressò
dins l'oci immens de la tarda.
DANSO FOLLAMENT
Danso follament per damunt de
colls durs
i de braços estesos en un gest
horrible.
No hi ha carrers ni soroll,
només el soroll de les meves
paraules;
i tanmateix em sento
cansat i, a més estèril.
Ben rumiat no goso
preguntar-me
perquè danso follament.
No hi ha pas cap principi
que m'apropi a vosaltres,
els qui presumiu de vestits
nous
i de colls durs innureables.
He esbrinat que puc viure
ben lluny del vostre món.
D'aquí a odiar-vos hi ha un sol
pas, que diuen.
EL POBLE
ROMANÇO
CRÒNIQUES CANTEN
Al meu poble hi havia
gent de tres menes:
els qui creien,
els qui nok creien i els
qui tant se'ls en fotia.
D'aquests darrers, però,
n'hi havia pocs.
Al meu poble hi havia, sobretot,
gent de dues menes:
els qui creien
i els qui no creien.
I encara val a dir que aquests
darrers
no eren pas molts. Els altres,
establerts en llurs castes,
concertaven
negocis, feien tecs, casaven noies,
fornicaven (discrets),
s'estossinaven,
doinaven culte a Déu i altres
foteses
quie nok recordo bé, amb molta
cura
de preservar la llei de l'escomesa
dels descreguts i els cínics, per
poder-la
transmetre intacta als fills i
així donar-los
ocasió de concertar negocis,
fer tecs, estossinar-se, casar
noies,
fornicar, adorar Déu i altres
foteses
en un clima de pau i de respecte.
Al meu poble, a l'estiu, el sol
colrava
la pell, i feia una tardor benigna,
i l'hivern era fred. Parlo de coses
que fa segles que duren i que
encara
duraran molt de temps i de persones
que hom considera astutes i
correctes.
Aquell temps era així. Cròniques
canten.
LA FÀBRICA
L'ELIONOR
L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i
"bones tardes".
La gent se l'estimava,
l?Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no
hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li
passava
era que es feia gran i que aquells
mals
es curaven casant-se i tenint
criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt
sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir
fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i
"bones tardes".
VINT-I-SET
POEMES EN TRES TEMPS
Ai, quin pes tan feixuc als
muscles
em fa sentir aquesta gent que
treballa
només per assolir un futur sòlid
i estable
i que envelleix, neguitejada i
recelosa,
davant la persistent maldat dels
homes.
Aquesta gent loquaç i adelerada
que, sense esforç aparent,
separa el bé del mal
i amb un índex feixuc i reptador
aplica càstigs i anatemes.
Aquesta gent tenaç, que fa
negocis,
i que els defensa amb urc i, a poc
a poc,
esdevé lletja i agressiva i
trista.
Ai, quin pes tan feixuc,
quin mal gust a la boca.
*
No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l'amor sense haver de demanar
permisos,
escriure en un paper sense pautes.
O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d'estrafer la
veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar
permisos,
fer l'amor sense crosses.
O bé, si sembla massa:
fer l'amor sense haver d'estrafer
la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar
permisos,
poder parlar sense pautes.
O bé, si sembla massa...
LLIBRE SENSE TÍTOL
Si fossis terra creixeria en tu
i llevaria fruits d'una rara
dolcesa,
seria fidel als camins que et
solquen la pell
i als rius secrets que et travessen
l'entranya.
Si fossis mar manllevaria el vent
per desvetllar-te remotíssims
ecos.
Si fossis pluja et rebria tot nu.
Si fossis bosc estimari l'ombra.
Només et tinc a tu. Covardament
t'invoco a plena nit amb les
mateixes
paraules que temps ha. La lluna és
groga
i em xucla el moll dels ossos. Tu
retornes
com un record de mi mateix i em
cauen
dels dits a terra, lentament, les
restes
del temps caduc que he viscut sense
viure.
Ara és l'hora vermella
delsguerrers.
Marca la cera nova amb dits
lentíssims.
Estén-te a terra, acull-me.
Sense el teu foc cap foc no em
vivifica.
Retorno a tu i els passos em
ressonen
com si inventés camins per dins un
claustre.
LA PELL DEL VIOLÍ
UN DIA QUALSEVOL
LIBRE DELS SIS SENTITS
I
De ponent, ni vent ni
gent.
Ve de ponent com sempre aquest
mal vent,
però no somiquem, plorem a voltes
amb els ulls i els punys per treure
forces
del pou profund de la sang i el
neguit.
Parlo de mi i de tots, i del meu
temps
i d'altres temps esclaus de la
mateixa
mesura de silencis i d'oblit.
Parlo d'uns ulls que escruten
l'horitzó
perquè una nit s'hi ha d'ofegar
l,a lluna,
i d'uns sorrals que cada dia el mar
neteja de remors i de petjades.
S'esbalça a dolls inútilment la
llum
pels farallons ben recoberts
d'escuma.
Ningú no es renta els ulls a ple
torrent,
com anys abans, ni amb boira
matinera.
Ja no cremem margeres ni enceenm
teies d'ajut a cada cantonada.
Muden els temps, però no muda el
vent
ni les proclames ni els miralls, i
esclaten
bombolles de sabó davant els ulls
d'aquells que encara esperen el
prodigi.
Vew de ponenty com sempre, i és
fal.laç,
aquest mal vent, i encomana
eixorquia.
Parlo per mi i per tots, i
escric a crits
per mi i per tots, pel temps que em
toca viure
i pels temps que vindran, i clavo
els ulls
al cor mateix de l'espiral que
engendfra
aquest mal vent, ara que estic tan
sol
que cap temor no m'aigualeix les
hores,
ara que ja no em tempta el gest i
puc
donar-me tot sencer en cada mirada.
Ve de ponent com sempre, ja hok he
dit,
aquest mal vent, i bufa fort
encara.
QUADERN DE VACANCES
COSES
CRÒNICA DE DEMÀ
CRISTALLS
ESTIMADA MARTA
VI
L'HOSTE INSÒLIT
Si ve l'instant que veus que
defalleixo
--sóc feble al capdavall, ho saps
com jo--
no em deixis desistir.
Recorda'm els projectes no
acomplerts,
retreu-me les paraules
amb què vaig comprometre'm
per tu i per mi,
fes-me, si cal, memòria del lloc
i dels objectes que ens
acompanyaven.
Només tu pots parlar-me'n sense
por
i ens redreçarem junts altra
vegada.
L'ÀMBIT DE TOTS ELS ÀMBITS
5
¿Qui sinó tots --i cadascú
per torna--
podem crear des d'aquests límits
d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents
s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu
ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei
d'indicis.
Serem allò que vulguem ser.
Debades
fugim del foc si el foc ens
justifica.
8
En clau de temps i amb molt de
patiment.
Vet ací com podem guanyar el
combat
que de fa tant de temps lliurem,
intrèpids.
En clau de temps i potser en
solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la
enfora.
Solc rera solc pel mar de cada
dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.
11
Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest
retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i nok pas a recer de cap malastre.
Convertirem el vell dolor en
amor
i el llegarem, solemnes, a la
història.
+
Terra --no somnis--
i també mar immensa:
coses tangibles.
I una llengua comuna;
i la gent que la parla.
*
Mots i silencis,
pedra dura que l'aigua
del temps no gasta.
Bastim murs que ens preservin
de tota estrangeria.
*
Ara, sol.lícits,
dictem paraules vives
al vent que passa.
Que el vent se les emporti
mars enllà de la història.
*
A cau d'orella
repetim les mateixes
clares paraules.
Torna la vida i torna
la dignitat, la força.
PER PRESERVAR LA VEU
Uns dies passen
més lentament que els altres.
Són fugacíssims
aquells que em véns a veure;
els altres mai no acaben.
TORNA NADAL
L'arbre desvella sons i el vent
escriu
ratlles de llum damunt la pell de
l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les
paraules
mentre amb el gest afavorim la
guerra?
ENYOR
ANDORRA
UN SONET PER A TU
Un sonet per a tu que em fas
més clar
tant el dolor fecund com l'alegria,
un sonet amb els mots de cada dia,
amb els mots de conèixer i
estimar.
Discretament l'escric, i vull
pensar
que el rebràs amb discreta
melangia,
com si es tractés d'alguna melodia
que sempre és agradable recordar.
Un sonet per a tu, només això,
però amb aquell toc lleu de
fantasia
que fa que els versos siguin de
debò.
Un sonet per a tu que m'ha
permès
de dir-te clarament el que volia:
més enllà de tenir-te no hi ha
res.
LLIBRE D'ABSÈNCIES
CALLADAMENT
Des d'aquesta aspra solitud et
penso.
Ja no hi seràs mai més quan
treguin fulles
els pollancs que miràvem en
silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta
a penes
l'espai de mi mateix per
recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan
estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han
tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc
pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que
el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per
sempre.
TEMPS D'INTERLUNI
LLIBRE DE LES SOLITUDS
QUASI FAULA
DEMOCRÀCIA
(assaig general)
ALTRES POEMES i
CANÇONS
NOTICE
Si fa no fa
a la mateixa hora
que el senyor Neil Armstrong,
astronauta nor-americà,
posava els peus per primera vegada
damunt la superfície de la lluna,
la meva dona i jo,
en pijmama,
matàvem a cops d'escombra
un ratolí
que se'ns havia entaforat
a la cambra
a primera hora del vespre
i que fins aleshores
no havíem aconseguit
de localitzar.
1971
LES QUATRE BANDERES
Tenia quatre banderes,
tres les vaig perdre en combat;
la bandera que fa quatre
l'he desada en un calaix.
No la'n trauré fins que bugi
ben fort el vent de llevant
i s'endugui aquest mal aire
que ens toca de respirar.
Tenia quatre banderes,
tres les vaig kperdre en combat.
Tenia un jardí amb tres arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.
Amb el jardí ple de fulls
no fa de bon caminar.
El mal vent encara bufa;
jo no em canso d'esperar:
per cada fulla caiguda
als arbres hi neix un tany.
Tenia un jardí amb arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.
De dos amors que tenia,
l'un en terra, l'altre en mar,
el de terra l'empresonen,
l'altre viu exiliat.
Jo ni ploro pel de terra
ni em lamento pel de mar.
Plor i laments de què serveixen?
Gent que lluiti és el que cal.
De dos amors que tenia,
l'un en terra, l'altre en mar.
Rinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.
Si quan parlo s'esparveren,
jo que sí, em poso a cantar.
Canto i canto i cantaria
si pogués més fort i clar.
Quan les cançons fossin pedres,
vinga fones i al combat!
Tinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.
Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.
Qui n'aprèn la cantarella
mai més no l'oblidarà.
Si de cas no l'heu apresa
no us canseu de preguntar,
que si els mots són com la pluja
la terra som tos plegats.
Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.
PA AMB TOMÀQUET
Déu ens dó ser catalans
per menjar bon pa amb tomàquet
amb un raig d'oli discret
i un pols de sal si fa falta;
pa de pagès si pot ser,
que és més saborós que els
altres,
i tomàquet ben madur,
però que no ho sigui massa.
Déu ens dó un tall de pernil
o llonganissa ben ampla
perqu`pe acompanyin el pa
ben sucadet amb tomàquet;
pernil de bon mastegar,
llonganissa de la Plana,
que els osonencs en això
tenim molta nomenada.
Déu ens dó tot el que he dit
i bons amics a la taula
per comparitr el que mengem
i fer petar l,a xerrada
que conversar amb els amics
sempre sol despertar gana
i el menjar, si és ompartit,
resulta més agradable.
versió de miquel martí i
pol de dos poemes de guillaume apollinaire
JÚLIA O LA ROSA
EL JARDÍ DELS AMORS
Prepara l'eina
I encula'm si et plau tot cantant
Descarrego com una reina
Prepara l'eina
El rei de Thune és mon amant
Una setmana
Clava'm el nap al trau que cal
El meu culet es mor de gana
Una setmana
L'enamorat m'ha fet el salt
Ell molt m'agrada
Si em carda ah quina dolçor
Em donarà la llet sagrada
El que m'agrada
Violet el màgic follador
Ai Culculina
No sent la llengua al teu culet
Netejar la rosa merdina
Ai Culculina
Te la clavaré ben de dret
Fer-t'ho voldria
Segons les lleis de l'Aretí
Quan se'm fa fosc per tu és de dia
I amb la mà pia
La gran trempera em fas venir
|