Noves relacions i tipus de família

---

Jorge Grau Rebollo.
Departament d’Antropologia Social i Prehistòria.
Universitat Autònoma de Barcelona.

Hi ha en el terme "família" una multidimensionalitat inherent que pot arribar a enfosquir el seu significat teòric (en el sentit de Needham, 1971). En efecte, com diversos autors i autores han assenyalat, entenem per "família" coses tan distintes com unitat conjugal més descendència, grup extens de parents vinculats, des de la perspectiva d’un ego particular, per filiació i matrimoni (el kindred de les teories clàssiques del parentiu), o el conjunt de persones, vinculades o no per mitjà d’una connexió genealògica comuna, a qui es pot aplicar metafòricament l’extensió del terme (i encara es podria eixamplar la metàfora a altres institucions que suposadament mimetitzarien les seves funcions i n’adoptarien la proximitat relacional: l’empresa, l’estat, una comunitat de creients...). Des d’una òptica transcultural, la qüestió és encara més problemàtica (i apassionant), perquè cap de les tres dimensions es presenta de la mateixa manera a tot arreu. Fins i tot podem afirmar que alguns fets que considerem universals (com ara el matrimoni) deriven de la fal·làcia d’assumir que fenòmens que poden semblar similars a ulls d’un observador exterior, son idèntics en la seva configuració específica i variant (Needham, 1971). Sabem, gràcies a l’antropologia i els estudis transculturals que unitat domèstica, família i nucli procreatiu són coses diferents, que fins i tot ho són família i família nuclear (un tipus més de família) i que qualsevol dels tres pot adoptar fórmules culturalment específiques, ben allunyades de la nostra concepció "de tot ús" del mal·leable terme família.

En un àmbit cultural més proper, però, tampoc no podem parlar amb seguretat de la seva definició. La raó, com molt oportunament ha assenyalat Aurora González Echevarría (1993) rau en el fet que es barreja l’accepció popular del concepte (la qual, a l’igual que passa amb "mare" o "classe mitjana", no requereix de més precisions en àmbits informals) amb la seva dimensió teòrica (és a dir: amb la delimitació del concepte de tal manera que queda perfectament demarcat, evitant-ne l’ambigüitat). Parlem de "família" i "famílies" simultaniejant vessant folk i teòrica i, en conseqüència, desdibuixant-ne els contorns.

Tanmateix, en el decurs dels darrers quinze anys hem sentit a parlar de forma creixent de "noves formes de família", expressió que duu associades connotacions de transformació i canvi. És a dir, treballem sobre un fons no problemàtic: la necessària existència de velles estructures respecte a les quals es produeixen els canvis i es desmarquen aquests models novells. Strathern, o Segalen, però, s’han referit a les concepcions de família tradicional com un constructe simbòlic que reprodueix etnoconcepcions culturals històricament situables, tot projectant-les (en aquest cas seria més adient dir retrojectant-les) a conjuntures històriques diferents a la d’origen. Jesús Contreras i Joan Prat han treballat sobre hipòtesis similars en el cas del pairalisme català.

Vol dir això que tot és producte d’una mena d’enginyeria ideològica, que no hi ha cap mena de referent real? En absolut. El que implica és una tasca inexcusable per a la ciència social i els que la practiquem: la exigència de control de biaixos teòrics (família reduïda a familia nuclear, o la identificació de família amb grup domèstic o nucli procreatiu, per exemple) i també ideològics (la cohesió familiar del passat i la decreixent solidaritat entre els seus membres: la crisi de la família). Sembla inqüestionable que hi hagut canvis en les formes d’organització social (familiars i no familiars), i que els indicadors demogràfics ens aboquen a fenòmens no estrictament ideats. Una altra qüestió és la novetat o no d’aquests fenòmens i si les percepcions de crisi afecten la família o les ideologies teixides al seu voltant.

La família nuclear occidental urbana contemporània (en la seva formulació decimonònica: parella conjugal més els fills i filles no casats) sembla ara més afectada que mai per divorcis, davallada de la natalitat, doble projecció professional dels cònjuges, inestabilitat en els ingressos i un augment de la qualitat en la inversió de temps cap als pocs fills que es tenen. En el cas d’Espanya, però, cal recordar que el divorci és legalment impossible des de finals dels anys trenta fins a començaments dels vuitanta, i la conjuntura político-ideològica d’aquestes quatre dècades confegí uns models culturals que no podien transgredir-se sense conseqüències. Així, no és infreqüent sentir a parlar de matrimonis que, per dir-ho d’alguna manera, "cohabitaven separadament" (romanien casats, però feien vida relativament independent), relacions clandestines o alguns casos de convivència no marital. El repertori popular és il·lustratiu en aquest extrem: "poner un piso", "la otra", "la querida", "un donjuán", "ser de la acera de enfrente" o "del ram de l’aigua"... Em sembla, però, indiscutible que la declaració pública i la visibilitat de conductes discrepants respecte al model ideal (normatiu) són en els noranta molt més altes que no pas en els seixanta (el cinema és un excel·lent àmbit d’anàlisi, gràcies al seu caire refractiu), i que quelcom hi ha de novetat en les "parelles de fet", les "parelles homosexuals", o el living apart together.

Fixem-nos, però, en la limitació del nostre utillatge terminològic: com demarquem sense ambigüitats determinades formes de convivència i relació no marital? Sembla que matrimoni és, des d’una perspectiva metodològica, un tipus de relació específica i delimitable (sempre i quan no caiguem en l’error de projectar-lo a altres contextos culturals i/o històrics). Però, com denominem a dues dones que decideixen viure juntes i establir una relació afectiva i estable amb la intenció de tenir descendència i criar-la conjuntament: "parella" (qualsevol combinació binària ho és), "parella de fet" (no de dret, per tant), "parella homosexual" (si és que les nostres construccions folk dicotòmiques i exclusives sobre el sexe, el gènere, la identitat i l’orientació sexual i afectiva, així com el seu encadenament seqüencial i necessari, són tant resistents com es postulen), "parella cohabitant" (hi ha centenars de possibilitats lògiques de dibuixar formes de coresidència entre dos individus sense implicar cap altre relació emocional)?

Les cultures canvien constantment. La nostra també. Els models "tradicionals" de família, seguint Hobsbawm y Rangers (1988), ho són en el context d’unes coordenades històriques i culturals determinades. Les noves formes de família (com les noves formes de producció o els nous fenòmens de deslocalització empresarial) són també fruit i conseqüència del seu temps i les seves coordenades socials. Potser d’aquí a una dècada, quan les tecnologies de reproducció assistida i la conjuntura del moment s’hagin transformat, caldrà parlar de formes novíssimes de relació familiar. Tal vegada, si ens fixéssim en la vessant relacional en comptes de la tipologia residencial, per exemple, trobaríem matisos que ens ajudarien a entendre què passa (i per què) en un àmbit cultural on el parentiu, contra el que s’acostuma a pensar i postular des d’alguns sectors, no sembla haver perdut en absolut la seva vigència i centralitat.

 

Bibliografía:

COMAS D’ARGEMIR, Dolors

• (1993) "Noves Formes de Família". Revista del Centre d’Investigació, Formació i Assessorament. Diputació de Barcelona; 11; pp: 25-31.

• (1997) "Els Canvis en les Estructures i Formes de Convivència". La nova Europa Social i els municipis. Barcelona: Patronat Flor de Maig, Diputació de Barcelona. Centre d’Investigació, Formació i Assessorament.

COMAS D’ARGEMIR, Dolors; GONZÁLEZ ECHEVARRÍA, Aurora (Coords.) (1990) Familia y relaciones de parentesco. Estudios desde la antropología social. Valencia: Institut Valencià de la Dona.

CONTRERAS, Jesús(1989) "La invenció de la família catalana" L’Avenç, nº. 132, desembre 1989, pp: 15-17.

DEVILLARD, Mª J. (1990) "Consideraciones en torno al concepto de grupo doméstico", a COMAS D’ARGEMIR, Dolors; GONZÁLEZ ECHEVARRÍA, Aurora (Coords.) (1990) Familia y relaciones de parentesco. Estudios desde la antropología social. Valencia: Institut Valencià de la Dona; pp: 65-74.

DOMINGO, Andreu. (1997) La formación de la pareja en tiempos de crisis. Madrid y Barcelona, 1975-1995. Tesi Doctoral, UNED, Facultad de Ciencias Políticas y Sociología. Departamento de Sociología II.

FLAQUER, Lluís

• (1998b) El destino de la familia. Brcelona, Ariel.

• (1998a) "Família i noves formes de convivència" en GINER, S. (dir.) (1998): 401-415.

FORTES, Meyer (1956) "Introduction", a GOODY, Jack (Ed.) (1956) The developmental cycle in domestic group. Cambridge: Cambridge University Press.

GONZÁLEZ ECHEVARRÍA, Aurora (1993) "Família", a AGUIRRE, A. (Coord.) (1993) Diccionario temático de antropología. Barcelona: Amarcombo; pp: 322-328.

GOODY, Jack Ed.) (1956) The developmental cycle in domestic group. Cambridge: Cambridge University Press.

GRAU REBOLLO, Jorge (2002) La familia en la pantalla. Oviedo: Septem Ediciones.

HAMMEL, E.A. (1980) "Households, Structure in Fourteenth Century Macedonia"; Journal of Family History; 5; pp: 242-273.

HOBSBAWN, E.J.; RANGERS, T. (1988) La invenció de la tradició. Vic: Eumo.

LASLETT, P.; WALL; R. (Eds) (1972) Household and family in the past time. Cambridge: Cambridge University Press.

LÉVI-STRAUSS, Claude; SPIRO, Melford; GOUGH, Kathleen (1976 [1956]) Polémica sobre el origen y universalidad de la familia. Barcelona: Anagrama.

NEEDHAM, R. (1971) (ed.) Rethinking Kinship and Marriage, Londres: Tavistock Publications.

PEREZ DIAZ, Julio (2000) "La feminización de la vejez". Papers de Demografía http://www.ced.uab.es/jperez/PDFs/ArtiLamujer.pdf.

PRAT, Joan(1989) "El pairalisme com a model ideològic", L’Avenç, nº 132, desembre 1989, pp: 34-53.

ROCA GIRONA, Jordi (1996) De la pureza a la maternidad. La construcción del género femenino en la postguerra española. Madrid: Ministerio de Educación y Cultura.

ROIGÉ VENTURA, Xavier

• (1997) "¿Tanto Está Cambiando la Familia? Transformaciones y Continuidades en el Parentesco"; Revista de Occidente; Núm. 199. Desembre; pp: 90-111.

• (1998) "Les xarxes de parentiu" en GINER, S. (dir). (1998) La Societat Catalana. Barcelona: Institut d’Estadística de Catalunya, Generalitat de Catalunya;pp: 417-441.

ROURA, A. (1996) Nosotros, que nos quisimos tanto. Barcelona: Planeta.

SEGALEN, Martine (1992 [1981]) Antropología Histórica de la familia. Madrid: Taurus Universitaria.

SOLIÉN DE GONZÁLEZ, N. (1967) "The consanguineal Household and Matrifocality"; American Anthropologist; 67; pp: 1541-1549.

STRATHERN, Marilyn (1992a) After Nature: English Kinship in the Late Twentieth Century. Cambridge: Cambridge University Press.

STRATHERN, Marilyn (1992b) Reproducing the Future: Anthropology, Kinship and the New Reproductive Technologies. Nova York: Routledg