En el pas del segle XVIII al segle XIX
tot semblava eclipsar-se davant la figura de Napoleó; fins al punt que
s’ha escrit que ell conduïa la història de França i d’Europa.
La proclamació de l’Imperi, ara fa
dos-cents anys, pot avalar aquesta interpretació. Tanmateix, però,
l’època napoleònica és lluny de poder ser reduïda a una visió
personalista de la història.
D’una banda perquè si bé Napoleó
va ser un gran militar i un dictador, en canvi el sistema pel qual va
exercir el poder no va ser mai el d’una dictadura militar. I de
l’altra perquè, tot i que va proclamar "la revolució s’ha
acabat!", en realitat durant el seu govern es va consolidar una
part substancial del llegat de la Revolució francesa (l’abolició de
la feudalitat, la igualtat civil, la laicització de l’Estat...).
Aquest doble vessant és clau tant per
entendre el reconeixement que ha merescut Napoleó a França, fins avui,
com per comprendre la seva projecció al conjunt d’Europa —més enllà
del fracàs en el que varen acabar les seves ambicions imperials—.
Per la seva part, la situació històrica
de la Península Ibèrica durant l’etapa napoleònica la trobem també
marcada per la dualitat. D’una part fou el període de la Guerra del
Francès, i la lluita aferrissada contra els exèrcits imperials. Però,
alhora, aquella època és lluny de poder ser reduïda a aquest dramàtic
episodi: aquells anys foren també els de la primera gran confrontació
entre l’immobilisme anquilosat en la societat de l’Antic Règim i la
modernitat revolucionària —associada al primer liberalisme i al
llegat de la Il·lustració—.
No és estrany, doncs, el gran
atractiu exercit tant per la complexitat i la talla del personatge
Napoleó, com per la complexitat i la talla dels esdeveniments que es
van registrar durant el seu domini a Europa. La immensitat de la publicística
i de la historiografia que giren a l’entorn de l’un i dels altres,
n’és la prova més evident.
Lluís
Roura
G.H.C.E.M.
Departament d’Història Moderna i Contemporània
