Història Autors Recursos Catàlegs Bibliografia i agraïments

 

Una (molt) breu història de l'humorisme gràfic d'opinió

Introducció i abast

Humorisme gràfic polític? Vinyetes d'opinió? Editorial cartooning? Opinió dibuixada? Totes aquestes denominacions fan referència a aquests dibuixos, de vegades humorístics i de vegades no, que il·lustren les seccions d'editorials de diaris i revistes i que comparteixen gairebé tots ells una vocació de crítica i paròdia del poder i del stablishment.

A simple vista es podria considerar que en el dibuix humorístic és potser més important la idea que la qualitat del dibuix. Sigui com sigui la presentació d'una opinió en format d'acudit dibuixat resulta més contundent i de més immediata assimilació per part del lector què el que seria expressar una opinió mitjançant un escrit. Veritat és també que aquesta més fàcil comprensió que li dóna el seu component gràfic fa que les vinyetes siguin més vulnerables a una hipotètica censura i és per això que l'opinió dibuixada sempre ha estat font o excusa per a multitud de conflictes.

En el moment de plantejar-se de fer una història de l'humorisme d'opinió ens trobem que el tema dóna per moltíssimes històries, pròpies de la idiosincràsia de cada país o moment. Per això hem decidit de limitar-nos a fer un molt petit repàs a l'humorisme a Catalunya i Espanya (en menor mesura i tenint molt clar que quan es parla d'Espanya gairebé sempre ens limitarem a Madrid). A través d'un repàs d'aquelles revistes humorístiques catalanes i espanyoles construirem una petita història de l'humorisme gràfic de caire polític a casa nostra.

Al principi de tot...

Agrada als americans considerar Benjamin Franklin com el creador del primer political cartoon. El 9 de maig de 1754, amb un simbolisme que probablement se'ns escapa avui dia. Va aparèixer a The Pennsylvania Gazette acompanyant una nota editorial del mateix Franklin on suggeria la unió de les colònies americanes en contra de les amenaces del francesos i dels indis.

Hi ha força exemples de publicacions satíriques a l'Espanya del segle XVIII tot i que la majoria tenien com a objecte de sàtira els usos i costums de llavors (El Murmurador imparcial) o feien burla dels escriptors de l'època (Diario de los literatos de España). Poques publicacions s'atrevien a fer humor amb polítics i personatges de la cort. Un exemple és El Duende de Madrid (1735) on s'atacava especialment a José Patino, un ministre de Felip V.

La il·lustració mostra les primeres colònies americanes com una serp tallada en 8 trossos, cadascun d'ells amb les inicials de cada colònia. 'NE' (New England), 'NY' (New York ), 'NJ' (New Jersey), 'P' (Pennsylvania), 'M' (Maryland), 'V' (Virginia), 'NC' (North Carolina) and 'SC' (South Carolina).

A la premsa, un cop va ser possible imprimir gravats, la possibilitat d'incloure-hi vinyetes humorístiques i caricatures a la primera plana del diari era molt valorada per tal de fer el producte més atractiu per als compradors.



Altres dates:

    • Apareixen a França, la Caricature (1825) i Pour rire (1848). Entre els seus col·laboradors habituals hi havia autors com Grandville, Gavarni i Gustave Doré.
    • 1832. Inicia la seva publicació a França Le Charivari (1832-1937). Va arribar a tenir periodicitat diària entre 1832 i 1926.
    • 1841, primer número de la revista britànica Punch (1841-1992, 1996-2002).

     

    Revistes d'humor a la Catalunya de finals del XIX

La Campana de Gràcia (1870-1939). Setmanari fundat per Innocenci López i Bernagosi el 1870, prenia el nom de la mítica campana de la plaça d'Orient i centrava les seves crítiques en la política espanyola. Tot i criticar també en inici les accions catalanistes evoluciona cap a posicions més properes a Solidaritat Catalana (fent política catalana d'esquerres i obrera). Des del 2 de juliol de 1932 fins a la seva desaparició, fou propietat d'ERC. La dirigiren, entre d'altres, Antoni Serra i Prudenci Bertrana.

 
És a la revista Punch on apareix per primer cop el terme "cartoon", el més acceptat actualment en l'àmbit anglo-saxó per definir les vinyetes humorístiques.

Publicació molt popular i per tant molesta per al règim de l'época, el governador de la província de Barcelona va suspendre la publicació de La Campana l'any 1872. El mateix equip fundà llavors L' Esquella de la Torratxa : periòdich satíric, humorístich, ilustrat i literari, donarà al menos uns esquellots cada setmana (1872-1938 en diferents époques), setmanari satíric amb una marcada tendència republicana i anticlerical. En ella publicaren Santiago Rusiñol (signant com a Xarau) i Apel.les Mestress. Durant el període de la Guerra Civil va ser dirigit entre d'altres per Avel·lí Artís Gener (Tísner) i Pere Calders.

¡Cu-Cut! : setmanari de gresca amb ninots (1902-1912). Setmanari catalanista i humorístic. Proper a la Lliga Regionalista i a les idees de Prat de la Riba, fou la primera revista que alternà la ideologia de dretes amb el catalanisme. Editada per Josep Bagunyà, tingué entre els seus escriptors a Manuel Folch i Torres (Lleixiu), Josep Morató (Virolet), M. Urgellès (Xim-Xim), Eduard Coca i Vallmajor (K.O.K.).

Els Fets del ¡Cu-Cut! van esdevenir-se a Barcelona el 24 de novembre de 1905, quan militars espanyols van assaltar i saquejar la seu del setmanari satíric ¡Cu-Cut! i el diari La Veu de Catalunya arrel del tractament que van fer ambdues publicacions sobre l'anomenat "Banquet de la Victòria" i on els militars espanyols no sortien gaire ben parats.

Aquests fets provocaren la promulgació d'una "Ley de Jurisdicciones" que va tenir com a primera conseqüència la suspensió de la revista per ordre militar.

Un exemple de fora de Catalunya podria ser Madrid cómico (1880-1912) tot i que tocava la sàtira política de manera molt tangencial (es centrava més en el teatre i "els toros").

AL FRONTÓN CONDAL
 - ¿Qué se celebra aquí, que hay tanta gente?
- El Banquet de la Victòria
- ¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos.

El Be negre (1931). Publicació d'ideologia catalanista dirigida per Josep M. Planes, que va ser assassinat per la FAI a causa de les crítiques que la revista dirigia contra els anarquistes.

Guatlles, llops i altra fauna variada (1940 -1970)

Durant la Guerra Civil la premsa satírica també va experimentar la natural divisió en bàndols. Així del costat colpista hi trobem noms com Mihura, Herreros i Tono (a publicacions com La Ametralladora on l'objectiu de la sàtira eren jueus, "rojos" i catalans) o Orbegozo (a la revista Avance). Del costat republicà destaquen revistes com Be negre o Papitu i autors com Tísner, Kalders (a Diari de Barcelona) i Puyol (Frente Rojo).

Òbviament només els autors del bàndol guanyador van tenir una certa presència a partir de 1939, donat que molts dels altres van haver d'optar per l' exili. Potser, l'exemple més clar de les modes i tendències pel que fa a l'humor gràfic en aquells anys és La Codorniz : la revista más audaz, para el lector más inteligente (1941-1978) fundada per Miguel Mihura, Tono y Neville. És més destacable la seva segona època dirigida per Álvaro de Laiglesia i que comptà amb un molt notable nou grup d' escriptors dibuixants i humoristes : Mingote, Gila, Chumy Chúmez, Rafael Azcona,... L'última etapa de la publicació va ser dirigida per Manuel Summers i Chumy Chúmez que es van incorporar després del tancament d' Hermano Lobo.

Feien ús d'un humor molt "blanc" donat que, gràcies a la censura, no hi havia gaire marge de maniobra en el camp de la sàtira política (entre molts d'altres). A la premsa els objectius de l'humorisme polític del moment van ser principalment els "enemics del règim", principalment Rússia i derivades "rojes".

La Codorniz va dominar el mercat de revistes humorístics de tal manera que d'altres intents de llançar revistes d'humor a les dècades dels 40 i 50 van fracassar relativament en poc temps (Tururut, Cucú, Don José,...). Hem de passar als anys 70 per trobar altres títols que hagin deixat una certa empremta.

Hermano Lobo (1972-1976) fundada per Chumy Chúmez amb el setmanari Charlie Hebdo com a inspiració. Tot i tenir en plantilla a coneguts articulistes (José Luis Coll, Rosa Montero, Luis Carandell ,... ) va ser potser el seu planter de dibuixants integrat per noms com Chumy Chúmez, Manuel Summers, Gila, Perich, Cesc, Ops (autor que avui signa com El Roto) i Forges qui van donar notorietat a la revista.

 

Barrabás : la revista satírica del deporte (1972-1977). Una revista d'humor amb l'esport (majoritàriament el futbol) com a diana. Entre els seus autors més recordats trobem a Oscar i Ivà (que en aquell moment formaven parella professional). La revista va arribar a llençar 180.000 exemplars amb un sostre de 270.000 durant els mundials de futbol de 1974.

Menstrestant, a la resta del món...

Dos noms : Saul Steinberg i Herb Block

Tot i nèixer a Romania, Saul Steinberg (1914-1999) és considerat un dels més influents autors americans. Molt conegut pels seus dibuixos i portades per a The New Yorker durant més de sis decades. Una d'aquestes portades, View of the World from 9th Avenue (1976), és considerada una fita artística.

Herb Block (1909-2001). Guanyador de quatre premis Pulitzer (anys 1942, 1954, 1979 i el quart l'any 1973 col·lectivament amb la redacció del Washington Post per "servei públic" durant l'escàndol del Watergate) Herb Block va ser cronista de l'actualitat política nord-americana des del crack de la borsa del 1929 fins a la presidència de Bill Clinton. Durant l'afer Watergate i la investigació duta a terme pel Washigton Post les vinyetes de Herb Block van jugar un paper molt important en la percepció que del president Nixon van anar desenvolupant els americans (vegeu la pàgina I am Not a Crook). El Washington Post té un arxiu de vinyetes i la pàgina d'homenatge Five decades of Herblock.

Altres dates:

  • A l'Argentina apareix la revista Cascabel (1943)
  • Harvey Kurtzman funda Mad (Estats Units d'Amèrica, 1952)
  • Després de la il·legalització de Hara-Kiri (1961-1970) el seu equip editorial crea la revista Charlie Hebdo (1969- )
  • Neix a Alemanya la revista Pardon (1961)

Les revistes d'humor i la Transició a la democràcia

A l'humor gràfic polític, especialment lluït i actiu cap a finals del règim i durant la dècada dels 70 en general, es percep una certa (i potser natural) falta de combativitat un cop acaba la transició a la democràcia. A partir d'un cert moment l'objectiu de la sàtira passa a ser el natural comentari a l'actualitat política espanyola. Això marca sense dubte la decadència de la majoria de títols de revistes satíriques als inicis de la década dels 80.

El Papus : revista satírica y neurasténica (1973-1987 ). Publicació que atacava, amb el seu humor negre i virulent, l'ordre, els valors i les institucions (fins llavors gairebé intocables) de l'Espanya dels 70 (puritanisme, policia, religió...), cosa que li va fer ser objecte d'una persecució administrativa i judicial que va culminar amb el segrest d'un número i la suspensió de publicació durant 4 mesos. Gràficament va iniciar la seva vida editorial donant molta predominança a la fotografia però paulatinament la part dibuixada va anar guanyant terreny. Entre els seus dibuixants i humoristes trobem a Óscar, Ivá, Snif, Ja, Soc, Ludovico y Nieto-Ventura-García, després Vives, Gin, Esparbé, Oli, García Lorente, Tom, Ventura & Nieto, Manel, Fer, Joma, Carlos Giménez, Mordillo, L´avi, Kalondi, Alfons, Usero, Tha, Pierino, Vázquez,... El 20 de setembre de 1977 la seva redacció va ser objecte d'un atemptat amb paquet bomba on va morir un treballador i 17 més van quedar ferits.

Por Favor (1974-1978). Fundada per Perich, Forges i Manuel Vázquez Montalbán en deixar aquests Hermano Lobo. Va destacar per una aguda i marcada crítica política i va acumular multes i suspensions de publicació (durant una suspensió de quatre mesos amb la que va ser castigada, els seus col·laboradors van continuar treballant sota la capçalera Muchas Gracias). Van col·laborar-hi articulistes com Juan Marsé, Maruja Torres, Fernando Savater, Amando de Miguel, Ángel Casas o José Luis Guarner i dibuixants com Máximo, Ventura & Nieto i Guillén.

El Jueves : la revista que sale los... (1977 fins l'actualitat). Únic supervivent de la premsa humorística que va proliferar durant la transició espanyola, possiblement pel seu tipus d'humor, menys burgès i més popular que el dels seus competidors. Tot i tenir gairebé sempre un tema de portada en el que critiquen i parodien aspectes de l'actualitat política, amb el temps van anar assentant una sèrie de tires i personatges en els que han basat bona part de la seva popularitat: Historias de la Puta Mili, el Profesor Cojonciano, Maki Navaja, Clara de Noche, Martínez el Facha,... una mena de versió adolescent (que no adulta) de les velles revistes de la Bruguera.

L'equip fundacional el formen noms com Romeu, José Luis Martín, Tom, Oscar o Gin. Va anar incorporant els autors que quedaven lliures en tancar d'altres títols com El Papus i Hermano Lobo i així en els anys successius ha acumulat un planter de noms realment impressionant: Fer, Kim, Ivà, Forges, A. Romero, Vaquer, Ventura & Nieto, Miguelantxo Prado, Azagra, Riosa, Germán, Oli, Tha & Tharrats, Lluïsot, Quatricomía-4, Mariel & Manel Barceló, A. López, Tom, Palomo, Pascual Ferry & Roca, A. Ponton, Mayte & Laura, Juanmi, Sebas & Chemas, Martinmorales, Perich, Idígoras & Toni, Aurelio Romero, Raf, Manel Ferrer, Vizcarra, Mariel, Manel Barceló, Ozeluí, Pallarés, Bernet, Jorge Z., Jvlivs, Francisco Pérez Navarro, Sempere, Manel Fontdevila, Monteys, ...

Col·lecció "Humor del día". Des de fa una parell d'anys, El Jueves edita una col·lecció de llibres recopilant les vinyetes que autors com Máximo, Forges, Ricardo, Ferreres o Peridis publiquen als seus respectius diaris.


Angelitos negros : la revista de humor políticamente incómodo (1999). Creada sense ànim de lucre pel col·lectiu del mateix nom, neix amb la vocació de fer "apologia de la neurona lliure i sense fronteres". Entre els col·laboradors, que són de procedència tant espanyola com llatinoamericana, hi ha noms com els de Max, Jap, Tha & Tarrats, Ermengol, Sempere, Helguera, Caloi,...

El Batracio Amarillo (fundada el 1994). Revista mensual inspirada segons fan constar per l'esperit de Chumy Chúmez i d' Hermano Lobo. Fundada a la Universidad de Granada per Antonio Jose Martín "Gato" i Javier Martín, es distribueix només a Granada. Tot i això és una de les revistes que més querelles ha rebut durant els darrers anys.

El Virus Mutante (2004). L'intent més recent de llançar una revista de sàtira política a Espanya. Tot i comptar amb noms consagrats com Forges, Gallego y Rey, Martín Morales, Máximo, Mingote o Peridis les habituals dificultats econòmiques inicials i una certa indecisió en concretar quin tipus de producte es volia vendre van portar al seu tancament després de només 21 números.



PERICH (Jaume Perich Escala, Barcelona, 1941 - 1995).

Des del seu debut el 1966 va publicar a diversos diaris, a més d'una bona quantitat de revistes, comentant l'actualitat. Va publicar a diaris com El Correo Catalán, La Vanguardia, El Periódico de Cataluña i a revistes com Interviu i El Jueves. Va ser membre fundador d'Hermano Lobo i Por Favor.

Van ser especialment populars els seus llibres (Perich-Match, Autopista, Por el camino hacia Dios,...) i especialment la seva secció a Interviu "Noticias del 5º Canal" (també recopilada en diversos llibres).

Com a curiositat, va ser el primer traductor a Espanya de sèries de BD tan famoses com Asterix, Blueberry o Achiles Taló.

 

 
PUBLICAT A Cadena, Josep M. El Perich : humor sin concesiones.
Barcelona : El Jueves, 2005. Pàg. 140

La família d'en Jaume Perich ha donat recentment a la Biblioteca Pública Jaume Perich uns 1.000 llibres, la majoria d'ells còmics polítics, i part del material de l'exposició sobre la figura de Jaume Perich que es va fer l'any passat al palau de la Virreina de Barcelona. La biblioteca s'especialitza així en la sàtira política.

El Premi Gat Perich
Premi d'humorisme gràfic (al menys fins el 2006) atorgat anualment per l'Ajuntament de Premià de Dalt fent referència a una de les figures favorites d'en Perich per il·lustrar els seus acudits, els gats. Els guanyadors han estat: Plantu (1996), El Roto (1997), Wolinski (1998), Gila (1999), Forges (2000), Mingote (2001), Gallego & Rey (2002), Ferreres (2003), Toni Batllori (2004), Fer (2005) i Pepe Rubianes (2006).
Premis especials : Alfons Figueres (2002), Cesc (1997) i Gin.

 
Publicat a El Jueves (núm. 689, 8-14 agost de 1990)

 

BCHG · Març de 2006