Presentació de la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries feta el 2001 pel llavors conseller de cultura Jordi Vilajoana:

Entre els segles XVII i XX els estats europeus es van esforçar per aconseguir l’homogeneïtzació lingüística interior i, en nom d’un suposat interès de l’estat i del progrés, van marginar les llengües que no eren dominants i majoritàries. Cap als anys cinquanta del segle XX, els estats van sumar a la seva política d’assimilació lingüística feta per mitjà de l’escola i del poder creixent de les administracions l’acció dels grups de comunicació i de l’audiovisual, però al mateix temps es va iniciar la resistència de la ciutadania a perdre de manera definitiva les arrels i, molt concretament, la llengua. D’altra banda, la progressiva democratització de les societats i el procés d’unificació europea van enfortir els moviments que reclamaven el respecte per les llengües pròpies de cada territori i per les cultures respectives. El fet que la situació d’aquestes llengües fos cada cop més crítica i, sovint, irreversible en termes de normalitat social, va fer que fins i tot els estats que durant segles les havien combatut s’interessin per la seva defensa.

En aquest canvi d’actitud, en aquesta lluita per la dignitat de totes les llengües i, entre elles, per la de la seva llengua pròpia, Catalunya ha estat capdavantera. En el marc de la reforma de l’Estat espanyol, un cop extingida la dictadura, Catalunya va aportar, entre altres elements positius, l’orgull de la llengua pròpia i la capacitat de reconeixement de la diversitat lingüística d’Espanya. És gràcies a l’esforç dels catalans que la Constitució espanyola de 1978 reconeix la diversitat lingüística de l’Estat i que els estatuts d’autonomia han reconegut l’existència i l’oficialitat de llengües diferents del castellà als diversos territoris d’Espanya on es parlen.

És cert que la Constitució espanyola atorga determinats privilegis a la llengua castellana i que les institucions democràtiques espanyoles encara impedeixen, per exemple, l’ús de llengües diferents de la castellana a les Corts Generals, als tribunals Constitucional i Suprem i en altres organismes, i que els neguen la presència, per exemple, als passaports o als segells postals. Però també és cert que en els darrers vint anys Espanya ha fet un canvi significatiu en la forma de tractar les seves minories lingüístiques, perquè ha passat de perseguir l’ús de la llengua catalana i la resta de llengües a permetre que el Govern de Catalunya i els de les altres comunitats autònomes que tenen llengua pròpia duguin a terme una política activa de suport a la llengua del país.

Catalunya ha estat, doncs, un model per a Espanya, però també ha estat un exemple per a Europa. No només ha fet possible el reconeixement de les llengües diferents de la castellana a Espanya, sinó que són catalans els qui van donar el primer impuls a un dels projectes més ambiciosos per al reconeixement i la protecció de les llengües sense estat: la Carta europea de les llengües minoritàries, aprovada com a convenció internacional en el marc del Consell d’Europa l’any 1992 i sorgida de la iniciativa d’un grup d’europeus electes, entre els quals hi havia catalans com Alexandre Cirici Pellicer, que en va ser un dels impulsors.

Han estat les pressions del Govern de Catalunya i dels grups parlamentaris catalans al llarg de més de vuit anys les que han fet possible l’autorització de les Corts Generals per ratificar la Carta europea en benefici de les llengües que els estatuts d’autonomia declaren oficials, i també per protegir l’asturià, l’aranès i el català a l’Aragó.

La Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, ratificada per Espanya, ha entrat en vigor el dia 1 d’agost de 2001, Any Europeu de les Llengües, i, d’acord amb l’article 96 de la Constitució, ha passat a formar part de l’ordenament jurídic espanyol. La Carta compromet l’Estat a defensar (i, per tant, a no obstaculitzar) moltes de les polítiques que, en suport del català i de l’aranès, du a terme el Govern de Catalunya. També obliga els tribunals espanyols a tenir en compte els seus principis a l’hora d’interpretar la normativa lingüística aplicable al català. Constitueix, doncs, un nou instrument de reconeixement i de protecció jurídica de la nostra llengua. És per això que el Departament de Cultura ha considerat adequat editar-ne el text íntegre, amb indicació expressa de les mesures ratificades per Espanya.

El català no és pròpiament una llengua minoritària, però és cert que participa d’algunes de les característiques d’aquestes llengües. En primer lloc, pràcticament tothom coneix la llengua de l’Estat i, en canvi, una part de la població no coneix la catalana. En segon lloc, els territoris del nostre domini lingüístic pertanyen a estats més extensos, on la llengua de la majoria és una altra, que imposen el coneixement i l’ús del castellà o del francès. A més, el nostre domini lingüístic no té un estat propi. I, finalment, el català té una presència escassa en alguns sectors de la vida social.

També és cert, però, que hi ha molts factors que diferencien el català de les llengües minoritàries, com ara el fet que sigui oficial en un estat sobirà, Andorra, i que ho sigui, al costat del castellà, en tres comunitats autònomes espanyoles. A més, és diferent pel nombre d’habitants dels territoris on és oficial: el català és la setena llengua de la Unió Europea en relació amb les onze llengües que hi són oficials i de treball, i, després de l’ampliació, serà la desena llengua entre un total de vint-i-dues.

D’altra banda, si es compara el català amb les 36 llengües que avui es consideren regionals a Europa, té més parlants efectius que les quatre que li vénen immediatament darrere juntes; el català no ha estat abandonat pels seus parlants i es transmet de pares a fills amb normalitat, i l’entén més del 90% de la ciutadania, a diferència d’altres realitats que sovint no assoleixen ni el 20%. A més, el català és un idioma plenament codificat, normativitzat i estandarditzat amb ple consens acadèmic i ciutadà que té una autoritat lingüística reconeguda, l’Institut d’Estudis Catalans, i uns recursos lingüístics comparables als de les grans llengües llatines. També té una notable capacitat d’elaboració, acceptació i difusió de neologismes de tota mena i un sistema organitzat perquè es normalitzin. Finalment, la nostra llengua té una tradició literària, una vitalitat creativa i un dinamisme econòmic i cultural molt superior a moltes llengües d’estat i a totes les considerades minoritàries.

Malgrat això, la Carta europea és un document que, tot esperant l’equiparació jurídica del català amb les llengües de la Unió que tenen un nombre semblant de parlants, cal conèixer. La legislació lingüística de Catalunya atorga al català un tracte sovint més favorable del que preveu la Carta, però en alguns aspectes aquesta és més beneficiosa. També ho és en relació amb altres legislacions i en relació amb alguns aspectes de la legislació estatal, com l’Administració de justícia o l’espai de comunicació audiovisual.

Confio que aquesta publicació contribueixi a difondre la Carta europea i, en el marc de les actuacions que du a terme el Govern a l’entorn de l’Any Europeu de les Llengües, esperoni la reflexió sobre la realitat actual de la llengua catalana en el context europeu.