EL DRET EN EL CINEMA

El 1903 la incipient indústria del cinema fou capaç de rodar una pel·lícula que per primera vegada narrava una història sencera, de cap a peus, amb inici, desenvolupament i final, en dotze plans i deu minuts: The Great Train Robbery, de Edwin S. Porter, tota una proesa.

Aquell mateix any, Max Weber escrivia: “Casi todas las ciencias deben algo a los diletantes, incluso, en ocasiones, puntos de vista valiosos y acertados. Pero el diletantismo como principio de la ciencia sería su fin. Quien quiera ver cosas que vaya al cine: allí se las presentarán a todo pasto, incluso en forma literaria”.

		Max Weber, amb els seus grans ulls panoràmics, se n’adonà a la seva manera de la potència futura del cinema, però el condemnà a l’àmbit de l’entreteniment: la universitat alemanya de llavors era una república governada amb mà de ferro per l’aristocràcia dels especialistes, els quals anaven al teatre i a la sala de concerts a formar-se i al cinema tan sols alguna vegada per passar l’estona.

El cinema neix i viu lluny de les aules i dels despatxos universitaris, allunyat dels seus catedràtics de Dret, que van veient amb sorpresa i certes dosis d’aprensió el creixent interès popular pels crims, judicis i tribunals que el cinema americà anava aixecant amb els seus thrillers, westerns, comèdies i courtrooms films.

A mitjan segle XX un dels més grans juristes moderns, Francesco Carnelutti s’espanta d’aquesta flama popular que atia el cinema a la llar del Dret i escriu: “Lo malo es que se asiste al proceso de la misma manera en que se goza del espectáculo en el cinematógrafo, el cual, por lo demás, finge con mucha frecuencia tanto el delito como el correspondiente proceso. Pero puesto que la actitud del público respecto de los protagonistas del drama penal es la misma que tenía la multitud frente a los gladiadores que combatían en el circo,… el proceso penal no es, desgraciadamente, otra cosa que una escuela de incivilidad”.

Però el cinema va esdevenint al llarg del segle un setè art, i aquest públic comparat amb la plebs dels amfiteatres romans és el públic més aviat estàndard, ni alt ni baix, de la societat tecnològica dels nostres dies: audiències que van al cine, lloguen un dvd, descarreguen una pel·lícula, veuen la televisió. Les Facultats de Dret més inquietes comencen a interessar-se llavors per l’estudi del cinema jurídic: quins valors, idees i sentiments de justícia transmet? Quines representacions i descripcions fa de jutges, advocats, clients? Quines anàlisis i crítiques suscita de les nostres institucions?

Paral·lelament, el setè art ha anat llaurant al llarg del segle excel·lents pel·lícules, boniques joies del cinema jurídic que avui, el 2008, apareixen dotades d’un magnífic classicisme. M, el vampiro de Düsseldorf, Anatomía de un asesinato, Matar a un ruiseñor, Vencedores y vencidos, 12 hombres sin piedad, Testigo de cargo, El veredicto, Story of Qiu Ju són potser els primers noms d’una llista de clàssics que es converteixen en excel·lents instruments didàctics per als alumnes que estudien Dret. Amb aquesta mena de pel·lícules s’aprèn dret d’una altra manera, ja que la seva textura cinematogràfica fa precisament que germinin sempre nous problemes i matisos, sovint plantejats pels alumnes, que tenen tants ulls com el professor. La pel·lícula se situa així a les antípodes d’una classe al dictat. La pel·lícula democratitza la docència, i al final solen ser els alumnes els que aconsegueixen que el film, como predicava Italo Calvino dels llibres clàssics, constitueixi “una riqueza para el que lo ha visto y amado” i no pugui ser mai indiferent perquè “te sirve para definirte a ti mismo”.

Els cursos de dret en el cinema foren introduïts en els plans d’estudi de les millors facultats de dret nord-americanes a finals dels noranta. La Universitat Autònoma de Barcelona ha estat la primera a l’Estat en introduir una assignatura oficial d’aquestes característiques. Ho va fer l’any 2000, seguint el model de la School of Law de la University of California a Berkeley, amb el títol de Imatges de Dret en el cine, una trentena d'estudiants de Dret i de Ciències de la Comunicació. Avui s’imparteix a l’Aula de Cinema de la UAB, per a vuitanta alumnes procedents de més de mitja dotzena de titulacions diferents.

Des de llavors la Biblioteca de Ciències Socials de la UAB, amb el recolzament del Ministerio de Educación (Projecte SEC2003-03469) i destinant altres partides pressupostàries, ha fet un gran esforç per reunir i catalogar un fons especialitzat, tant de pel·lícules com de llibres, consagrats a aquesta nova i important matèria.

A. Serrano González