Un dels temes recurrents i pels que, a Catalunya, és més coneguda i reconeguda la tasca dels geògrafs és l’estudi del fet comarcal, ja sigui entès com interpretació d’un context espacial determinat o bé com a organització administrativa i doncs, d’elaboració de la divisió territorial per al país. L’herència d’aquesta constatació, arribada des dels temps de la II República, portà una gran inèrcia i, malgrat els temps difícils de la dictadura, és ben cert que tant el rerefons de la trama comarcal com l’estudi sobre l’organització territorial continuaren ben vius. En el cas de Lluch, els contactes amb Pau Vila i Josep Iglésies (membres de la Ponència sobre la divisió territorial creada el 1931) i, sobretot, l’interès personal per aquesta temàtica, el conduieixen a un procés de recollida, arxiu i catalogació de documents de tot tipus (articles, llibres, opuscles) apareguts des dels inicis del debat, a mitjans del segle XIX.
En els moments inicials d’aquell període anomenat de “transició a la democràcia” i quan sembla que la represa de les institucions catalanes pròpies és una possibilitat més o menys immediata, Lluch és un dels destacats promotors del debat (científic i ciutadà) al voltant de l’organització territorial de Catalunya. Així, el 1977 és un dels responsables que aquest debat sigui inclòs en el marc del Congrés de Cultura Catalana (algunes aportacions al CCC són publicades el 1983.
Al llarg de la primera legislatura de la Catalunya ja novament autònoma (1980-84) el debat es revifa de manera significativa donat que, aparentment, l’establiment (o el restabliment) d’una divisió administrativa pròpia sembla que ha de ser un tema imminent i prioritari, davant la importància per a una correcta administració, ordenació i organització territorial del país. El debat és llavors ampli (al carrer, en els cercles científics, socials, culturals, al Parlament…) encara que sovint dispers i amb llacunes. Amb la localització dels fons de la Ponència de la Generalitat republicana en els arxius de la Diputació de Barcelona i amb els nombrosos materials recollits durants anys per Lluch i aprofitant l’avinentesa de l’empenta donada des del Servei de Planificació de la Diputació de Barcelona, aquesta encarrega a Lluch i a Oriol Nel·lo i Colom (també geògraf i deixeble de Lluch) la compilació dels materials existents sobre el tema. Aquest encàrrec cristal·litza en dues voluminoses obres aparegudes el 1983 i 1984, amb pocs mesos de diferència; ambdues compten amb la mateixa estructura formal: un recull ordenat i sistemàtic de documents, reproduïts íntegrament i ordenats de manera que en sigui fàcil la seva lectura i estudi. En les dues obres, Lluch i Nel·lo elaboren un estudi preliminar (reproduït als Documents 36 i 38) que contextualitza i explica la gènesi i l’evolució de la divisió territorial de Catalunya centrada en els documents de la Ponència (1931-36), en les repercussions de la implantació de la proposta de la Ponència (1936-39) i en les propostes i debats sobre el tema que han vist la llum d’ençà el 1939 i fins la data (1984). Val a dir que, malgrat que formalment consten com “introduccions” als documents reproduïts i com notes explicatives a peu de pàgina són, en realitat, amplíssims estudis fets amb gran rigor i cura. A més de la seva funció contextualitzadora dels documents que es reprodueixen en els dos volums, aquestes “introduccions” són, de fet, un producte d’una molt alta qualitat científica i una excel·lent anàlisi crítica de la realitat social, econòmica, cultural i política que envolta i explica la divisió territorial i el seu debat sòcio-polític implícit. Ambdós “Estudis Preliminars” han esdevingut fites cabdals i imprescindibles, textos de referència obligada i respectada pel que fa al coneixement i l’estudi de la divisió territorial de Catalunya… tot i que, com confessen els autors, els reduïts terminis d’entrega i el debat polític candent exerciren una notable pressió en el moment de la seva redacció.
En qualsevol cas, per a Lluch és ben clar que el “dibuix del mapa” respon, més enllà de les casuístiques i les controvèrsies, a un model polític i social:
“La polèmica ha reprès així tota la seva intensitat. És, prou que es veu, una polèmica antiga i complicada, enrarida i afeixugada pel pes de tantes aspiracions i tantes decepcions. Una polèmica en què, sovint, els contrincants afirmen que no defensen llurs interessos sinó els drets dels territoris, o la racionalitat, o la cientificitat o l’ordre natural de les coses. És, però, una polèmica important de seguir amb atenció. En efecte, cada model territorial es correspon amb un projecte polític i social.” [Document 41]
Diverses raons, entre les quals destaca l’escàs interès del Govern de la Generalitat, refreden el debat fins ajornar-lo sine die, però no així l’interès de Lluch pel tema, traduït en un continuat procés de recopilació i arxiu de materials relacionats amb el tema. En aquesta dinàmica, Lluch forma part de la comissió d’experts que, per acord del Govern de la Generalitat de 3 d’abril de 2000 i a instància dels diferents grups del Parlament de Catalunya, del que Nel·lo n’havia esdevingut diputat, elabora un informe-proposta (popularment conegut com l’Informe Roca, donat que el jurista Miquel Roca i Junyent n’era el seu president)que esdevé força controvertit. En el moment de ser presentats, l’esmentat informe i el treball d’aquesta ponència, no tenen una àmplia i suficient acceptació donat que els seus posicionaments són considerats excessivament contundents i intervencionistes en relació a la reforma i, sobretot, la racionalització de l’organització territorial catalana (municipis, comarques, vegueries i províncies). Tot i això, una de les propostes centrals de l’informe –la introducció de vegueries per tal de substituir les diputacions- s’obrirà pas finalment dins l’Estatut aprovat l’any 2006.
Relacionat amb aquesta mateixa temàtica, cal recordar que a començament dels anys 1970, l’estudiós i comarcalista Joan Soler Riber rep l’encàrrec i, doncs, el finançament de la Fundació Patxot (a l’exili de Suïssa) per tal de dur a terme un estudi aprofundit sobre la realitat territorial dels Països Catalans; seguint una metodologia similar a l’operada per la Ponència de la divisió comarcal dels anys 1930, Soler realitza un gran nombre d’enquestes a institucions i experts i, juntament amb un notable recull estadístic, elabora un mapa amb les àrees funcionals i de mercat d’un àmbit que conté Catalunya (inclosa la Catalunya Nord), el País Valencià i les Illes Balears, així com bona part d’Aragó (fins el meridià d’Osca) per tal d’encabir la possible atracció funcional de zones limítrofes. Des dels inicis de la recerca, Soler sol·licita l’ajut de Lluch a l’hora d’interpretar i projectar els resultats de l’enquesta i d’aquest ajut, juntament amb la cooperació ocasional de l’assagista i escriptor valencià Joan Fuster i Ortells, en surt el mapa comarcal del País Valencià (que, en la seva essència, posteriorment és assumit tant per la comunitat científica, com per la ciutadania i per les institucions).
D’aquella mateixa recerca realitzada per Soler i Lluch al pis de Can Patxot de Barcelona també en sorgeix la delimitació de la divisió comarcal de la Franja de Ponent i la Catalunya Nord, encara que en el cas de les comarques més occidentals la delimitació proposada entra en fricció amb la suggerida des de la Gran Enciclopèdia Catalana (pel cas de la Ribagorça).
Torna a la pàgina principal