Per a Lluch l’aprenentatge d’idiomes (francès, anglès, italià, així com nocions de diverses altres llengües) obre les portes a molt diversos camps. Així, la possibilitat de llegir determinades revistes forànies de geografia i d’història econòmica arribades regularment a la Biblioteca de Catalunya, permeten Lluch conèixer i introduir en la seva docència i recerca les darreres novetats teòriques i metodològiques, en una inciativa no habitual o, si més no, poc freqüent, en el context acadèmic de l’època. És així com arriba a Lluch el coneixement dels textos i dels autors essencials del que seran les noves tendències de la geografia radical i la geografia quantitativa i que donaran empenta i sentit a alguns treballs com el de les àrees funcionals . En qualsevol cas, aquests contactes pioners amb la geografia anglosaxona suposen establir nous camins més enllà de les aclaparadores influències de la geografia vidaliana francesa, i esdevenen una decisiva llavor d’innovació que perdura durant molts anys en la geografia catalana i que la converteixen en capdavantera en l’evolució de la geografia espanyola.
Aquest interès en els contactes amb l’estranger serà una constant: s’inicien, de fet, amb una estada al Trinity College de Dublín (1956), mercès a una beca de l’Arts Council de la República d’Irlanda obtinguda a través dels Estudis Universitaris Catalans, i continuen durant la seva estada com Lector de català i castellà al Departament d’Estudis Hispànics de la Universitat de Liverpool (1957-58). Els lligams amb la geografia francesa tenen com interlocutors preferents les universitats del Migdia francès on, ja a la dècada dels 1970, radiquen alguns dels geògrafs més innovadors del moment i, en tot cas, amb un discurs alternatiu al tradicional de la geografia vidaliana, o bé amb un més gran interès per un geografia aplicable.
Gràcies a la iniciativa d’Enric i Ernest Lluch, la petita impremta propietat del bon amic Jordi Garcia i Bosch de Vilassar de Mar (d’on és la família materna), esdevé el fonament de l’Editorial Oikos-Tau. Els germans Lluch no només proposen el nom per a la nova casa de publicacions ans en defineixen el seu perfil editorial i dirigeixen un bon grapat de col·leccions. 
Aquesta tasca permet Lluch conèixer de primera mà i d’una manera prioritària els textos, les idees i els mètodes més recents i innovadors produïts en les escoles geogràfiques d’arreu del planeta i, conseqüentment, d’incorporar-ho al seu magisteri i recerca. Per la iniciativa de Lluch, l’editorial va rebent de forma habitual i constant les obres i els catàlegs més novedosos i, donat el seu paper en tant que assessor editorial i director de diverses col·leccions (i fins i tot dissenyador de les portades dels llibres), són traduïdes al castellà obres cabdals de la geografia contemporània permetent, doncs, que textos de geògrafs eminents i d’escoles de pensament emergents, s’introdueixin i difonguin en la geografia catalana, espanyola i, per extensió, en la d’Amèrica Llatina. És així que, durant molts anys, Oikos-Tau esdevé un referent obligat i preferent de la producció editorial en geografia en castellà. La seva tasca a Oikos-Tau també propicia que autors d’arreu d’Espanya vegin editat el seu treball. Lluch no només no publica mai cap obra en l’esmentada editorial sinó que amb prou feines la seva tasca d’assessor i director editorial és recollida, reconeguda i remunerada.
Donada la influència de determinats textos arribats del món anglosaxó, és possible afirmar que, a través de Lluch, a Catalunya (i per extensió arreu d’Espanya) la geografia comença a ser entesa com una ciència social (i, alhora, es comença a fer realitat la inserció de la resta de les ciències socials en el quefer habitual de la geografia espanyola): se superen així els límits tradicionals, i potser encotilladors, dels lligams únics i exclusius amb la història, o de la consideració de la geografia com un element més o menys passiu dins el marc de les humanitats. 
Ja en el context de les ciències socials, la interdisciplinarietat esdevé un factor d’enriquiment (formal, conceptual, de continguts, de metodologies) més que no pas de pèrdua d’identitat científica o acadèmica. En l’obra Geografía de la sociedad humana (potser una de les seves produccions més completes i, alhora, més personals, on millor es veu expressada la seva concepció de la geografia) aquesta visió es mostra ben nítida: la interdisciplinarietat propiciada en el marc de les ciències socials, malgrat suposar un qüestionament epistemològic essencial, no resulta en una pèrdua o dispersió de valors i principis de la geografia ans la possibilitat d’un més fluid intercanvi d’idees, teories i mètodes.
La geografia s’enriqueix d’una manera enorme per la incorporació de temes i propostes procedents d’altres branques de les ciències socials i, viceversa, aquestes altres ciències són amarades per la imprescindible i omnipresent consideració de la dimensió territorial. Si la geografia és entesa com la presentació, l’anàlisi, la interpretació i l’explicació de la dimensió econòmica, social, política, cultural i històrica del territori, la geografia ha de disposar, necessàriament, del concurs de molt diverses disciplines.
Entesa, doncs, com una ciència social, la geografia és, essencialment, “humana”. Certament que el medi natural és un notable condicionant de moltes activitats humanes (i, tradicionalment, així ha estat vist des de dins i des de fora de la geografia. La simple descripció del medi físic (la vegetació, el relleu, el clima) és l’objecte d’estudi d’altres ciències (biologia, geologia, física) mentre que l’anomenada geografia “física” ha d’atendre l’estudi de la contribució d’aquest medi a la formació dels territoris, és a dir, dels espais socialment organitzats i econòmicament produïts per part dels humans; la geografia física ha de ser, doncs, ben humana.
Vet aquí la tasca del geògraf: “saber pensar el territori per tal de poder-lo transformar”. Vet aquí, doncs, no només una resposta contundent sobre la (massa sovint) qüestionada “utilitat” de la geografia sinó una ferma declaració ideològica i de principis. La geografia de Lluch és una aposta per un saber crític i compromès, amb plena capacitat de modificar les condicions presents del territori i millorar-les, per fer-les socialment més justes, econòmicament més sostenibles, políticament més equilibrades.
Tot i la seva inserció en el marc de les ciències socials, per a la geografia de Lluch la història (l’estudi dels processos històrics), continua essent un factor clau per desentrellar l’origen i l’evolució dels factors que intervenen o han intervingut en la configuració present del territori. És també per això que no n’hi ha prou amb una geografia descriptiva i estàtica:
“Tanmateix, si la geografia té per dimensió específica l’espai, ha de prendre necessàriament en compte el temps (la realitat actual és un producte de les forces presents, però és també un llegat del passat), ha d’atendre la descripció (Què?), ha d’identificar els agents (Qui?) i ha de proporcionar la comprensió (Com?), així com la interpretació (Per què?). En efecte, només si se supera la descripció estàtica i es reconeixen els processos canviants es pot aconseguir un saber explicatiu.”
L’interès central de la geografia és copsar la realitat del territori, entès com espai humanitzat (transformat per la societat, la política, l’economia i la cultura al llarg del temps). El procés de construcció d’aquest espai humanitzat (la seva progresiva transformació) és producte de l’acció de determinats agents econòmics, socials, polítics i culturals, cadascun d’ells amb un pes i nivell d’incidència distints i, sovint, actuant a escales ben diferents i en una imprevisible interdependència. La metàfora del territori entès com un palimpsest hi és d’allò més escaient.
Torna a la pàgina principal
