Durant els estudis de llicenciatura en història a la Universitat de Barcelona i en les classes clandestines dels Estudis Universitaris Catalans, Lluch compta amb el mestratge directe dels geògrafs Lluís Solé i Sabarís i, sobretot, Salvador Llobet i Reverter (i la seva ciència “autèntica”, de “tradició pagesa” i excursionista, segons el parer del mateix Lluch). Tanmateix, davant el desert intel·lectual de la postguerra, les obres de Pau Vila manllevades de la Biblioteca de Catalunya i, sobretot, del fons particular de l’oncle Francesc Martín i Julià, esdevenen la principal font de comprensió de la realitat del territori català i d’inspiració conceptual i metodològica per acostar-se a aquest territori a través de la ciència geogràfica.
Solé i Sabarís, a més del seu mestratge en tant que catedràtic de geografia física a la Universitat de Barcelona (1943-78), és també l’impulsor d’un destacat grup de recerca en el marc de la delegació barcelonina de l’Instituto de Geografía Juan Sebastián Elcano (del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), al carrer Egipcíaques de Barcelona). Lluch, en tant que becari investigador de la Comisaría de Extensión Cultural del Ministerio de Educación Nacional adscrit a aquest Instituto, hi participa activament de la mà, també, de Llobet, docent de geografia a la Facultat de Lletres. En el quefer d’aquest grup extrauniversitari hi coincideix amb bona part dels joves investigadors implicats en l’anomenat Cercle des Géographes, estimulat per Pierre Deffontaines des de l’Institut Francès de Barcelona així com en les incipients activitats d’una Societat Catalana de Geografia encara “a les catacumbes” (segons l’encertada expressió de Josep Iglésies i Fort), o en el projecte col·lectiu que suposa la Geografia de Catalunya de l’Editorial Aedos.
Malgrat que Lluch declina participar en la redacció de la Geografia de Catalunya d’Aedos (amb l’encàrrec del capítol sobre el Berguedà, entre altres), li’n dóna una feliç benvinguda (sense estalviar crítiques a l’obra redactada per persones que es compten entre els seus mestres amb l’esperança ferma de que contribueixi a aquella desitjable normalització de la ciència geogràfica, i lloant el fet que, per fi, és possible disposar de textos actualitzats equiparables als que foren redactats abans de la Guerra i ell, com molts, hagué de llegir i explicar d’amagat. Aquest desig de normalització no és gratuït: Lluch coneix a bastament el devenir de la geografia al nostre país, amb un especial interès en la geografia científica de l’avantguerra, de manera que són comprensibles, doncs, els seus tocs d’alerta en relació als treballs que, malgrat portin l’etiqueta de “geogràfics” per la seva identificació amb un terreny determinat, no contenen el rigor i la racionalitat científica esperable.
Més enllà del fet que la geografia de la postguerra no tingués un reconeixement oficial i explícit ni tingués una presència social notable, contribuiria al seu perllongat estancament el fet que la càtedra de geografia humana de la Universitat de Barcelona (a la Facultat de Lletres) va ser ocupada per professors que mantenien un interès relatiu en el progrés de la geografia acadèmica. Aquest fou el cas d’Eduardo Pérez Agudo (que ocupà la càtedra des dels anys vint i fins 1951) i de Luis García Sáinz (1951-1964): d’aquí, també, l’èxit d’aquelles iniciatives acadèmiques fora de la universitat així com el paper de determinats professors d’història en el naixement de les vocacions de molts geògrafs, tenint ben present que a Lletres la geografia universitària es reduïa a tres assignatures –Geografia general, regional, i d’Espanya- dins la carrera d’història.
És per aquesta influència que en la trajectòria científica de Lluch hi és ben destacable el mestratge de diversos historiadors: hi destaquen Jaume Vicens i Vives (i les seves classes magistrals i metodologies innovadores), Ferran Soldevila i Zubiburu, Josep Romeu i Figueres, i Manuel Riu i Riu. Tanmateix, són Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar els qui, per tenir ben present la importància de l’espai en les seves recerques, incideixen més directament en la recerca de Lluch. El pensament de Vicens, en tant que renovador de la historiografia catalana de l’època i introductor de noves mirades i mètodes que permeten superar la simple descripció i enumeració de fets i aconteixements, connecta fàcilment amb moltes de les propostes interpretatives de Lluch en relació a la formació de l’estructura territorial catalana contemporània.
Paral·lelament, el Vilar “geògraf” retrata els orígens de la Catalunya actual fent palès que el medi és el receptacle on succeeix la història però que, en ser també territori i paisatge, té capacitat de transformació per si mateix, de manera que requereix una interpretació pròpia, crea unes condicions determinades, i és transformat per les persones; dit altrament, el territori és una realitat econòmica, social, política i cultural. La radicalitat i alhora la coherència del pensament de Vilar són significativament valorats.
Lluch, que el 1960 ja ha donat classes pràctiques a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, 
s’incorporà el 1961 a la Facultat de Lletres com professor adjunt a la docència de García Sainz. La llibertat (en part per desídia) concedida pel catedràtic, permet Lluch introduir nous mètodes i continguts en les assignatures de geografia que s’imparteixen i, sobretot, possibilita que incorpori la tradició geogràfica catalana (la “d’abans de la Guerra”) a la universitat. Tot plegat, a més, amb estret lligam amb els moviments socials i polítics de l’època i amb un indefugible esperit catalanista i democràtic, que li suposa l’expulsió de l’acadèmia el 1966, arran de la Caputxinada.
Així doncs, més per una voluntat explícita que no pas per un simple motiu generacional, Lluch resulta ser la baula que encadena la geografia rica i activa que eclosionà en el marc de la Catalunya autònoma d’abans de la Guerra Civil (la geografia dels Vila, Vera, Blasi, Santaló; la de la Ponència de la divisió territorial; la dels primers estudis comarcals que superen la metodologia simplement descriptiva; la de l’ensenyament obert i participatiu) amb la geografia institucionalitzada (a l’acadèmia, en la professionalització) de finals del segle XX. Lluch connecta fàcilment amb aquella geografia “noucentista” de la preguerra: és una geografia oberta i amb vocació interdisciplinar, feta amb objectivitat i voluntat de servei… que el nou règim feixista ha estroncat privant-la del seu desenvolupament normal com a ciència i impedint que esdevingui un referent efectiu en relació al plantejament i la resolució de les problemàtiques candents de la societat del moment.
En bona mesura, és Pau Vila i Dinarès qui personifica aquella geografia “moderna” i, precisament, és Lluch qui, ja abans del retorn de Vila del seu exili (1961), introdueix els seus textos i pensament (i, en general, els conceptes i els mètodes d’aquella geografia científicament rigorosa i socialment compromesa “d’abans de la guerra”) dins el marc obtús d’una universitat acadèmicament estancada i ideològicament reprimida. Lluch no només contribueix decisivament a l’establiment d’aquell necessari pont intergeneracional sinó a la construcció del nou pilar on aquell pont s’haurà d’assentar.
Torna a la pàgina principal
