Ben cert que les aportacions d’Enric Lluch i Martín (Barcelona, 1928) al desenvolupament de la ciència geogràfica del nostre país i, també, a la transformació de la societat catalana contemporània, han estat decisives en un període històric especialment complexe i delicat. 
Segurament, el fet que aquest període es caracteritzés per una conjuntura social, política i cultural “no normalitzada” combinat amb el tarannà de Lluch (tendint a evitar protagonismes i amb una concepció ben específica de l’acadèmia), ha fet que algunes de les petjades deixades per ell al llarg d’aquesta trajectòria hagin passat desapercebudes i no sigui fàcil situar adequadament la seva contribució.
Com ha succeït amb molts altres persones de la seva generació, la major part de la carrera de Lluch s’ha hagut de desplegarenmig de les circumstàncies dissortades i, sovint, mesquines, de la llarga postguerra: a la manca de drets democràtics i de reconeixement nacional, s’hi afegiren el desert cultural i intel·lectual, segurament més agreujat pel fet de provenir d’una època (la Catalunya autònoma i revolucionària dels anys 30) en què, malgrat tots els malgrats, suposà un esclat de llibertat i esperança i una ferma i il·lusionada aposta pel progrés. D’ençà els anys 50, en Lluch hi ha la llavor de diverses propostes i projectes per dotar aquest país d’instruments i iniciatives no només normalitzadores sinó innovadores: en relació a l’ensenyament (a tots els nivells, des del primari fins, sobretot, l’universitari), la cultura (significatius projectes editorials de gran abast ciutadà), els drets polítics i democràtics (en les accions de la lluita clandestina però, sobretot, en les a vegades més difícils batalles de la quotidianeïtat).
Tot plegat és igualment aplicable en referir-nos a la ciència geogràfica i al paper dels geògrafs i geògrafes en el conjunt de la societat. Si la Guerra estroncà un futur ple d’expectatives, (una innovadora llicenciatura en geografia, extensos i regulars contactes amb les escoles estrangeres més capdavanteres, una intervenció habitual en els afers d’ordenació i organització del territori català, un reconeixement social, polític i ciutadà de la tasca de la geografia), Lluch entoma la difícil tasca de recuperar aquell llegat i (re)introduir-lo en en marc d’una universitat tancada i retrògrada i en una societat catalana que, a més dels problemes heretats, ha anat afegint-ne molts altres que sovint tenen una dimensió territorial (i doncs, geogràfica) evident. En Lluch, però, l’assumpció d’aquell llegat històric procedent dels anys 30 no és un objectiu en si mateix ans un marc i un exemple on implementar formes innovadores de fer i de pensar la geografia: de nou, els contactes amb l’exterior i una visió de la geografia en tant que ciència social (i, doncs, capaç d’interpretar i de transformar el territori), suposen algunes de les més notales contribuicions de Lluch. 
Malgrat que, al llarg dels anys, la il·lusió d’una universitat nova i d’una societat nova no sempre obtingué els fruits esperats i desitjats, hom pot afirmar que, certament, en el context de la geografia catalana s’anà cristal·litzant una “escola Lluch”. Tanmateix, a diferència d’altres “escoles”, aquesta no és mesurable en termes de tesis, de publicacions, de deixebles, ans més aviat en una manera de fer i d’entendre la geografia (una geografia capaç de mantenir una actitud políticament transformadora, socialment progressista, econòmicament justa, culturalment tolerant, èticament compromesa, estèticament precisa, científicament oberta), i també en una manera de ser (caracteritzada per l’honestedat, la integritat, el rigor) traslladada, també, a la recerca i la docència en geografia.
Amb tot, com deiem, el tarannà de Lluch també ha 
tingut molt a veure en aquella acotada difusió de la seva obra. Malgrat ser al darrera (com ideòleg, creador o promotor) de moltes propostes culturals i projectes intel·lectuals de la Catalunya dels anys 50 a 90, el seu nom sovint ha restat mig amagat.
En la vasta carrera docent i investigadora, quasi sempre vinculada a la universitat, el nombre de publicacions científiques de Lluch és prou reduïda, sobretot comparada amb el quefer “habitual” d’altres acadèmics: és difícil obviar l’atribut que sovint se li ha atorgat de “geògraf àgraf”. Potser, ben cert, també cal relacionar aquest fet amb el seu vincle acadèmic atípic amb la universitat (mantenint-hi sempre un lligam “no-numerari”) i, és clar, amb l’etapa ben difícil en què es desenvolupà la major part de la seva carrera científica.
Torna a la pàgina principal