Francesco
Petrarca (1304-1374) va néixer a Arezzo. La seva família,
exiliada, s’establí a prop d’Avinyó. Estudià a Bolonya i tingué
forts vincles amb els ambients polítics i eclesiàstics, de què
intentà servir-se per a garantir la seva independència
intel·lectual. Descobrí diversos manuscrits llatins que estudià
i copià. L’any 1337 fou coronat a Roma poeta magnus et
historicus. A part del Cançoner, escrigué, en italià,
els Triumphi i, en llatí, un poema èpic inacabat,
Africa, el Secretum i el De vita solitaria,
dues obres poètiques (Epistolae metricae i Bucolicum
camen), un vast epistolari integrat per Familiarum rerum
libri XXIV, Sine nomine, Senilium rerum libri,
etc. Va morir a la seva casa d’Arquà, a prop de Pàdua.
Petrarca
és, alhora, el cantor de Laura i el fundador de l'humanisme, és
a dir, de la cultura que va crear la fractura amb el món
medieval de l'escolàstica. Fou l'escriptor que més que cap altre
anterior (Pensem en Abelard o bé Dante) reivindicà l'home i les
seves capacitats creatives (per temporals, frívoles i
inconsistents que fossin) per damunt i, fins i tot, en contra
del pensament dominant de l'església cristiana. La llengua
llatina va ser el vehicle d'aquesta crítica furibunda contra
l'escolàstica, l'aristotelisme i la patrística. "Tota l'obra
petrarquesca -escriu Ugo Dotti- pot ser considerada, en relació
al punt de vista cristià (i no hi ha dubte que Petrarca era
cristià), com una contínua, subtil, però a la fi subversiva
acció transgressora" d'aquest món. Tot i sent profundament
cristià, la seva visió del món fou accidiosa, és a dir,
limitadament humana. En la seva poesia vernacla (toscana),
tanmateix, s'obstinà a cantar el seu amor per una dona terrenal
-per bé que angelicata, és a dir, vinguda del cel-, en
comptes de dirigir la seva mirada a la deu de la llum de la
salvació divina, com era preceptiu de la religió catòlica.
|
Petrarca era
conscient d'aquesta desviació respecte a l'ortodòxia, com ho
expressa en el Secretum i en altres llocs de la seva obra
llatina, en la qual explicita la seva nova concepció del món
profundament humana. Les dues mil pàgines i escaig de les
epístoles Familiares i Seniles són una clara
demostració del nou saber laic i humanista que es concreta en la
defensa de l'eloqüència, la vida solitària i la consciència
individual, elements, tots ells, que donaren a la posteritat (i,
en particular, als intel·lectuals del renaixement) les eines
necessàries per transformar les mentalitats i maneres de fer.
L'anomenat
Cançoner, de Petrarca, és el primer i veritable cançoner
de la poesia lírica europea que es convertirà en model absolut
de llibre de poesia fins a l’inici del segle XX. La importància
de Petrarca, però, no rau només en les infinites imitacions de
què fou objecte la seva obra no llatina, sinó en haver creat un
espai líric plenament humà en què fins avui s’han reconegut i
han navegat els nous Ulisses de la poesia occidental des de
Leopardi, Mallarmé, Ungaretti, Celan, Zanzotto, Riba o Foix,
etc. El jo líric (el poeta), l’objecte del desig (Laura), i
l’Amor són els personatges principals d’una història sentimental
amb què posa en escena el drama de l’home que es debat entre
l’anhel de transcendència i el fracàs de qualsevol ascensió pel
domini que sobre ell tenen els sentits. Una narració feta de amb
fragments d’una ànima erràtica (de fet, el títol original és
Rerum vulgarium fragmenta), múltiples variacions mètriques i
formals i transformacions constants del jo líric i de Laura que
el poeta va anar bastint durant molts anys en base a un projecte
humanista que implicava, a més, gran part de la seva obra
llatina amb la voluntat de construir l’espai de la poesia, del
pensament i de l’individu nous i plenament humans en aquesta
aurora de la modernitat.
Rossend Arqués Corominas
Departament de Filologia Francesa i Romànica
Àrea de Filologia Italiana
|