Presentació
Per Sebastià Solé i Cot1
El Principat de Catalunya comença a caminar amb una certa independència a finals del s. X amb la dissolució de l'imperi carolingi i l'aparició del feudalisme, que tant marcarà la idiosincràsia del país. La Pau i Treva, amb les seves assemblees, ajudaran al desenvolupament econòmic, social i institucional. Els Usatges de Barcelona constituiran la carta fonamental de drets dels barcelonins, aviat ja anomenats catalans.
Entre els segles XIII i XV creixerà territorialment la Corona, s'organitzarà com una "confederació" de regnes, i es desenvoluparan les institucions del comte-rei i del regne: Cancelleria, Audiència, Mestre Racional..., municipis, Cort General, Braços i Deputació. El poder del comte-rei serà limitat pels pactes amb els Braços, es desenvoluparà un règim de drets i llibertats públiques, i el poder reial quedarà sotmès, entre d'altres, a una jerarquia normativa i a les disposicions de la constitució de l'Observança. El dret propi regirà en primer lloc, però l'autèntica essència i part més important del dret vigent la constituirà el dret comú (supletori).
Durant l'E. Moderna es publicaran tres compilacions impreses del dret propi que duran per títol Constitutions y altres Drets de Cathalunya, una de les finalitats principals de les quals era deixar clars els drets i les llibertats dels catalans davant el rei. Una monarquia cada vegada més allunyada físicament i moral dels catalans portarà a enfrontaments entre rei i regne com més anirà més greus, l'últim dels quals, a primers del s. XVIII, serà causa de la dissolució de les institucions polítiques més importants de Catalunya i de la supressió dels drets i de les llibertats públiques justament quan les institucions representatives del Principat més avançaven cap al liberalisme i quan s'acabava de millorar significativament la constitució de l'Observança. El règim absolutista i centralista conseqüent, anomenat de Nova Planta, conservarà la vigència de la part més gran del dret català però subordinat a la legislació reial; això, i el poc interès de les noves autoritats en tal dret, la manca de difusió, i d'altres factors, en van ser causa d'erosió constant, fins que, al s. XIX, amb la codificació i altra legislació, només en va quedar el dret civil.
La voluntat dels catalans de conservar el seu dret, la modernitat d'aquest, el prestigi del dret romà..., van fer que el Codi Civil en respectés de forma gairebé íntegra la vigència però que en disposés la redacció d'un apèndix amb només les institucions que calgués conservar. Catalunya obtingué autonomia el 1932, amb competències en matèria de legislació civil, i el Parlament de Catalunya va aprovar diverses lleis civils de caràcter progressista. Franco les deixà sense efectes, i permeté la redacció d'un apèndix de dret civil català al Codi Civil espanyol amb el nom de Compilació.
1. Agraeixo la lectura i els comentaris que sobre aquesta presentació i els seus annexos m'han fet els professors Tomàs de Montagut i Oriol Oleart.