Jaume Vicens i Vives és l’historiador català més destacat, decisiu i influent del segle XX, no sols per la seva obra com a investigador, sinó també per la seva enorme capacitat, iniciatives historiogràfiques, cíviques i polítiques, de despertar les vocacions i de crear tota una escola. S’ha dit sovint que la principal herència d’en Vicens fou el seu mestratge, els seus deixebles, l’ambient i esperit de treball ben fet que aconseguia crear al seu voltant.

Va tenir una influència decisiva en la panoràmica historiogràfica catalana i espanyola. Fou qui amb més passió, tenacitat i eficàcia propugnà i practicà la necessitat d’obrir-se als nous corrents historiogràfics universals. Tanmateix, la ruptura metodològica que propugnava estava dins d’una certa continuïtat. De fet, volia renovar la tradició historiogràfica catalana, no pas liquidar-la.

Dotat d’una gran intuïció i de notable capacitat d’adaptació, Vicens va acabant construint el seu propi camí metodològic. Estava dotat d’una envejable capacitat de síntesis, fou un excel·lent comunicador d’idees i un bon escriptor.

Al final de la seva vida, assolí una dimensió social que ultrapassava, i de molt, el món simplement historiogràfic i universitari per esdevenir un intel·lectual de referència. Acabà essent un home rellevant en el procés de reconstrucció de l’activisme cultural, cívic i polític català de finals dels anys 50.

Borja de Riquer

(Extret de Serra d’Or, núm. 605, maig de 2010, pp. 26-27)