La funció lúdica de la literatura potencial
50 anys de l’Oulipo
Ricard Ripoll
651 499 377
El 25 de novembre de 2010, el grup Oulipo – OUvroir de LIttérature POtentielle – farà 50 anys. “Ouvroir” significa taller, és a dir un espai on la creació col·lectiva permet de crear nous textos. Literatura potencial significa que, a partir de tècniques variades, es pot ampliar el camp de la creació artística. L’Oulipo proposa com a tècnica privilegiada la constricció o trava, que consisteix a crear una dificultat per intentar superar-la. Com deia Raymond Queneau l’escriptor oulipià crea el laberint del qual haurà de sortir després. Així doncs la trava, en lloc de bloquejar la creativitat o de reduir-la, l’allibera.
Context literari
Després de la Segona Guerra mundial, el Surrealisme que havia dominat, per la riquesa de les seves propostes i per la contundència dels seus plantejaments públics, el conjunt de la literatura francesa es va veure forçat a deixar l’espai que havia ocupat a un altre moviment, radicalment diferent, l’existencialisme, que havia sorgit com a resposta a les preocupacions creades per l’ocupació alemanya. A partir dels anys 40, André Breton havia fugit cap a l’exili i Louis Aragon, en una de les seves múltiples facetes, havia començat a construir un cicle novel·lesc al voltant de la idea del “món real”, deixant enrere les antigues subversions textuals i proposant una literatura de la representació no gaire allunyada, en aparença, de les propostes de Jean-Paul Sartre, d’Albert Camus o de Simone de Beauvoir, autors que s’inscriurien en l’anomenada literatura del compromís que també tindrien com a representants els escriptors de la condició humana, com Antoine de Saint-Exupéry o André Malraux. Els uns com els altres, escriptors de la condició humana o escriptors existencialistes, trencaven així, per raons històriques evidents, amb els experiments surrealistes, sovint jutjats massa lúdics, i només algun novel·lista singular, com Boris Vian, podria escapar a l’onada realista que imposaria una nova manera d’entendre la literatura: com a portadora de missatges ideològics o valors essencials, sempre amb històries clares, personatges simbòlics i psicologies entenedores.
Si bé la situació històrica, la necessitat d’una literatura que permetés ajudar al desig d’alliberament i l’evident desig de defugir qualsevol pràctica considerada frívola de l’escriptura podien, durant un temps, imposar les tesis sartrianes d’una literatura al servei del poble per a alguns i l’adopció d’un “realisme socialista” per a d’altres, aviat aquest domini gairebé exclusiu d’una literatura de la representació, polititzada, tingué adversaris contundents que refusaven de lligar literatura i política. El grup més important, amb escriptors en la línia del teatre de l’absurd com Adamov o Beckett, va començar a ser conegut del gran públic a partir dels anys 50, amb novel·les com Les Gommes (1953), d’Alain Robbe-Grillet, La Modification (1957), de Michel Butor, o Portrait d’un inconnu de Nathalie Sarraute (1948), novel·la que el mateix Sartre prologaria, denominant-la “anti-novel·la”. Es començà a parlar de Nouveau Roman (Nova Novel·la) o, fins i tot, de nou realisme i els seus adaptes es van oposar, amb força i determinació, a la literatura del compromís en llibres com L’Ere du soupçon (1956), de Sarraute o Pour un Nouveau Roman (1963) de Robbe-Grillet on criticaven una manera “tradicional” de fer novel·les a partir del llegat de Balzac que esdevindria la “bèstia negra” del Nouveau Roman. Aquells joves autors proposaven, en lloc de Balzac, el llegat de Gustave Flaubert i posaven en crisi les idees de psicologia, d’anècdota, de personatge lligades a la novel·la tradicional. De fet, cercaven en d’altres tradicions pràctiques menys convencionals, com les de Kafka o de Dostoievski. I, sobretot, en contra del pensament sartrià, mostraven que l’escriptura no havia de vehicular cap missatge i es bastava a ella mateixa. Jean Ricardou, en una expressió ben encertada, oposaria “l’escriptura d’una aventura” (literatura convencional) i “l’aventura d’una escriptura” (nova literatura). D’aquesta manera, l’experimentalisme –el centrament sobre l’escriptura, la pràctica, i no pas sobre la història com a anècdota– tornava a imperar a les lletres franceses, però no sense fortes oposicions de part de l’acadèmia.
Amb tot, el Nouveau Roman donaria obres mestres, moltes guardonades amb premis importants, i dos escriptors amb el Nobel de literatura, com és el cas de Samuel Beckett i Claude Simon.
A partir dels anys 60, un nou grup, Tel Quel, al voltant de la figura de Philippe Sollers, més radical, continuaria l’aventura del Nouveau Roman i trencaria del tot els lligams entre escriptura i psicologia, novel·la i personatges, donant novament a la pràctica literària un component ideològic, i situant-la més tard, a partir de l’experiència de la revolució cultural xinesa de 1966, com a “revolució permanent” .
El mateix any 60, naixia el grup OULIPO i, d’entrada, proposava una visió de la literatura ben allunyada tant de l’existencialisme dels anys 40, com de les experiències dels anys 50 i de Tel Quel.
