Vasari va néixer a Arezzo l’any 1511 i es va formar a Florència, on va estar en contacte amb Andrea del Sarto entre d’altres. L’any 1529 es va traslladar a Roma, ciutat on es va trobar amb l’obra de Rafael i Miquel Àngel, que el van influenciar, a més d'introduir-se en els cercles intel·lectuals que resultaren fonamentals en la seva formació.

Com a arquitecte, a Roma va treballar a la capella de la família del Monte a l'església de San Pietro in Montorio o a la Villa Giulia (amb Vignola i Ammanati). Però va ser a Florència on va realitzar les seves obres més importants, destacant sobre totes les seves intervencions el Palau de la Signoria i sobretot els Uffizi, edifici dissenyat per Vasari per ubicar les oficines de l'administració florentina. Amb la construcció dels Uffizi, la plaça de la Signoria queda unida al riu Arno, en el qual posteriorment Vasari construiria el corredor vasarià just a sobre del Ponte Vecchio. Aquest corredor unia el Palau Pitti (residència dels Mèdici) amb el Palau de la Signoria, i permetia que membres de la família Mèdici i altres membres del govern de Florència passessin d'un palau a l'altre de la manera més discreta possible.

Com a pintor va decorar edificis religiosos i civils. Vasari va intervenir a Roma en la decoració mural del Palau de la Cancelleria o en la Sala Regia del Vaticà. A Florència destaquen les pintures murals del Judici Final de la cúpula de Brunelleschi del Duomo de Santa Maria del Fiore de Florència. A la seva ciutat, Arezzo Vasari va reestructurar i redecorar la seva casa natal, avui dia Museu i Arxiu Vasarià; també va dissenyar les arcades de la Loggia d'Arezzo.

Vasari considerava que el dibuix era una manera essencial de l’art i va instituir l’Accademia del Disegno (1562), amb la idea de què el dibuix toscà (sempre amb Miquel Àngel com a eix central) era el fonament absolut de qualsevol art possible.

Però l'obra per la qual Giorgio Vasari ha passat a la història no va ser ni un edifici ni una pintura, sinó la seva gran obra historiogràfica i literària: Le Vite.

Le vite dei più eccellenti pittori, scultori e architettori és una font literària que resulta d’extraordinària importància per al coneixement i l’estudi de l’art italià dels segles XIII al XVI (tot i que en la seva segona edició l’obra aborda especialment el període del Renaixement). Vasari distribueix els artistes que ressenya en tres parts, que es corresponen amb tres etapes històriques (la primera part, als segles XIII i XIV, la segona al XV i la tercera a l'època contemporània de Vasari, el segle XVI).

La primera edició de Le Vite va ser publicada per l'editor Lorenzo Torrentino l'any 1550. Aquesta edició torrentiniana va ser dedicada al gran duc Cosimo I de Mèdici. L'any 1568 va aparèixer la segona edició, ampliada i reescrita, anomenada giutina en referència al nom del seu editor. En aquesta edició va afegir gravats de retrats d'artistes, incloent artistes contemporanis a l'autor, i va servir per a què aquest fes una exaltació de la figura de Miquel Àngel i de l'art que en aquell moment es produïa a la ciutat de Florència. L'obra comença amb una part dedicada a l'arquitectura, l'escultura i la pintura (anomenant-les arts del dibuix); també inclou un tractat sobre tècniques artístiques, un altre sobre l'origen de les arts fins a l'edat mitjana i el Renaixement, el qual es presenta com una nova etapa de renovació artística.

Tot seguit Vasari comença amb les vides dels artistes. Comença per Cimabue i finalitza la seva obra amb Miquel Àngel, artista pel qual va sentir una gran admiració i el qual tracta amb veneració en aquesta obra. L’autor de Le Vite no té la intenció de fer un inventari d’autors i obres. Ens parla dels orígens familiars dels artistes i dóna detalls de les seves biografies, de vegades amb interessants anècdotes. També ens ofereix dades sobre seva la formació artística, així com les tècniques emprades per cada artista o la seva relació amb els mecenes. Fins i tot Vasari es permet fer observacions i emetre judicis sobre les actituds personals, professionals i socials dels artistes.

Le Vite és sens dubte el treball més conegut de Giorgio Vasari, aquell que li ha donat més fama i que ha estat considerat durant segles una de les fonts principals de coneixement de l'art italià, i un model de treball per a altres estudiosos de la Història de l'Art.

Giorgio Vasari va morir el 27 de juny de 1574 a Florència.