A life in the theatre offered women a voice – the ability to speak compellingly while others, including men, sat in enforced silence, waiting in suspense for the next word.
Kerry Powell, Women and Victorian Theatre
La invisibilitat femenina en el món de l’art és un tema conegut i estudiat a bastament. La famosa reclamació de Virgina Woolf de la necessitat d’una cambra pròpia perquè la dona pugui projectar la seva capacitat artÃsticoexpressiva més enllà de la relegació domèstica on ha estat secularment confinada és potser el clam més conegut que reflecteix la clau de volta per al trencament d’aquesta mateixa invisibilitat.
Un trencament que en el món del teatre esdevé més difÃcil encara atesa la naturalesa d’aquest art: un art públic, actiu, visual i que demana una presència activa (interpretació) i passiva (espectador). No cal dir que si l’à mbit de la feminitat era el redós familiar i domèstic, la contradicció amb allò que exigeix l’escena era total. Existeix una certa tradició quant al relleu obtingut per un nombre limitat de dones, singularment en el camp de la interpretació, però no és fins fa relativament poc que hem pogut parlar pròpiament de “dones de teatreâ€, és a dir, de dones que hagin escrit, interpretat, i que mercès a aquesta experiència hagin entrat en altres à mbits de l’entramat teatral (escenografia, direcció, producció...) Més enllà del pes històric d'algunes actrius podem considerar els casos de dones implicades en altres camps de la creació escènica com a comptades excepcions, tal com quedarà reflectit en les intervencions que sentirem en aquesta Jornada.
La invisibilitat de la dona en el món del teatre és diversa i abasta tots els à mbits d’influència del fet dramà tic, fins i tot el de l’espectadora. La dona s’ha hagut d’obrir pas en aquest camp també, ja que la seva sola presència en un teatre ha estat problemà tica fins ben entrat el segle XX. Ras i curt, les dones que assistien a alguna representació eren mal vistes socialment perquè sortien i es feien visibles fora del seu entorn “naturalâ€, és a dir, fora de la llar.
Tanmateix als inicis de segle XXI la situació ha canviat de manera substancial i la presència de la dona, aixà com la visió femenina del fet dramà tic, s’ha multiplicat i, potser el que és més important, s’ha “naturalitzatâ€. Els diversos i nombrosos canvis socials, juntament amb la lluita dels col·lectius feministes al llarg de tot el segle XX (i el teatre n’ha estat un element ben actiu, d’aquesta lluita) han corregit una situació històricament anòmala, per bé que és planteja la qüestió: ¿pot parlar-se d'una normalització plena quant a la imbricació de la dona en les arts escèniques de l'actualitat?
La presència de dramaturgues, directores, productores, aixà com un públic femenà habitual, nombrós, crÃtic i actiu, és un fet corrent en el teatre occidental del segle XXI. Una aparent normalitat, però, que no implica una manca de tensió, en tant que la projecció social de la dona és un subjecte sotmès a una constant dialèctica a tots nivells i el teatre no n’és en absolut aliè, tal com pretenen demostrar i/o debatre els diversos estudis i intervencions que es desenvoluparan al llarg d’aquesta Jornada.
Jordi Lladó i Jordi Vilaró (coordinadors)
