Document de treball

“Somriures, riures i riallades: humor i teatre infantil”

IV Simposi sobre el teatre infantil i juvenil

«Un dia sense riure és un dia perdut»

Charles Chaplin

El riure, l’expressió d’alegria o reacció a l’humor que aprenem als, més o menys, 4 mesos d’edat, té grans beneficis per a la salut. Aristòtil, com altres filòsofs grecs, tenia una clara consciència de la seva importància i, talment com si es tractés d’una medecina, va definir-lo com un exercici corporal valuós per a la salut i el benestar emocional. Freud també pensava que era necessari per a dur una vida saludable, ja que segons ell alliberava energia psíquica i, per tant, tenia una funció en l’equilibri mental de la persona. El riure té, a més, una funció social de cohesió; la seva pràctica fomenta l’aparició de valors i actituds personals d’una manera molt més oberta, facilitant així les relacions humanes: fa que ens acostem i ens comprenguem. Però el component social de l’acció de riure també conté cert rerefons de distanciament, sobretot quan emprem el “riure’s d’algú (o d’alguna cosa)” en el sentit de burla, ben diferent del “riure amb algú”. Efectivament, es riu més en companyia que no pas sol i, de fet, ja diuen que “com més serem, més riurem”. I és que el riure, com sap tothom, s’encomana amb molta facilitat.

El riure està estretament relacionat amb l’humor i el fenomen de la comicitat. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix l’humor com la “facultat de descobrir i expressar elements còmics o absurdament incongruents en idees, situacions, esdeveniments, actes”. D’aquesta manera, en el quefer literari, l’humor podria considerar-se com una manera d’acostament a les coses, una mirada especial; l’humor, en totes les seves variants tant verbals com no verbals (ironia, sarcasme, hipèrbole, joc de paraules, sàtira, paròdia, caricatura, humorisme de situació, etc.), pot esdevenir una excel·lent matèria primera per experimentar, ultrapassar límits i, és clar, reflexionar. Escriure i fer teatre des d’aquest punt de vista, des de la voluntat de generar humor, requereix l’aprenentatge d’unes tècniques i estratègies determinades, així com també l’adquisició d’unes rutines de treball i, per descomptat, implica la necessitat d’una professionalització.

En l’àmbit de les arts escèniques, el clown és el professional del riure i l’humor. Ell és el màxim responsable de la comicitat, el mestre de les rialles i de les bromes, però també ho és de la sensibilitat. Perquè l’humor no només és riure d’un diàleg absurd o un acudit fàcil; d’una caiguda, una ensopegada o qualsevol pallassada fins al punt del deliri i pixar-se de riure. L’humor també és somriure, assentir i, com dèiem abans, que et facin rumiar... perquè l’humor és la forma més directa a l’enteniment humà. No n’hi ha prou amb explicar una història només per a fer riure. Darrere de qualsevol obra hi ha d’haver una pretensió artística i una voluntat d’aprofundir en la naturalesa humana. En autors com ara Aristòfanes, Molière i Shakespeare, només per citar-ne alguns, elements com l’humor, la sàtira, la ironia, etc. es converteixen en mitjans ideals per tal de fer veure les coses en perspectiva, d’incitar a la reflexió i fer endinsar els espectadors (i els lectors) en un terreny de lluminositat que condueixi al reconeixement (anagnòrisi) i, en últim terme, a la “veritat”. Podríem dir que l’humor, en la literatura i, en concret, en el teatre, hi és per alimentar la intel·ligència. D’altra banda, l’humor, com a recurs per tal de desdramatitzar situacions problemàtiques de la vida quotidiana, s’ofereix com una excel·lent via per posar sobre l’escenari temàtiques que d’una manera més directa podrien resultar violentes. També és important senyalar que al llarg de la història del teatre trobem moments en què s’ha intentat fer un ús didàctic de l’humor, tot aprofitant la diversió que proporcionava una obra determinada. D’aquí la cèlebre sentència del poeta Jean de Santeuil contemporani de Racine castigat ridendo mores (corregeix els costums rient), que s’empra com a definició de la utilitat de la comèdia clàssica i neoclàssica. O recordem, també, tota la tasca pedagògica a partir de la màxima d’Horaci docere et delectare (educar i divertir) que va calar amb tanta força en l’art dramàtic renaixentista i, més endavant, durant el segle XVIII.

Amb tot, però, l’humor difereix d’una cultura a una altra, segons l’edat del públic,  segons el gènere amb què es tracta, etc. En alguns països, per exemple, no es concep el teatre per a infants sense humor, en d’altres és un element que desvalora la profunditat de l’obra. Si ens fixem en el teatre per als més joves que es fa actualment a casa nostra, quantes vegades no hem vist allò de “espectacle ple d’humor”, talment com si es tractés d’un epígraf per realçar el contingut de l’obra, junt amb la música i les cançons?

Per a tot plegat, i amb l’afany de provocar la reflexió i el debat entorn d’un element sovint primordial i imprescindible en les obres adreçades als infants i joves, els organitzadors del IV Simposi sobre el teatre infantil i juvenil ens hem plantejat les següents preguntes: què ens fa riure i per què? Hi ha un humor universal? N’hi ha un d’específicament infantil? Com s’escriu i es fa teatre amb humor? Quina funció té l’humor en el teatre? I en el dirigit especialment als infants i joves? Fer humor per al públic més jove és més simple? El fet que l’espectador sigui un infant influeix a l’hora de crear personatges còmics? És convenient incloure en l’obra elements humorístics quan es tracten “temes seriosos”? Quin valor pedagògic pot tenir l’humor? L’ús de l’humor en els espectacles teatrals per a infants i joves respon a una intenció estètica o més aviat és una estratègia comercial?

Jordi Auseller i Mercè Ballespí

Coordinadors del IV Simposi sobre el teatre infantil i juvenil

Universitat Autònoma de Barcelona, 17 de setembre de 2012