Se m’ha demanat que parli d’en Jordi i de la seva relació amb Els Marges. Parlar d’aquesta revista significa referir-se a la mateixa essència dels nostres estudis, la filologia catalana, però també significa anar més enllà, i arribar fins a un dels nuclis que crec que hem de defensar: la pervivència del català com a llengua de cultura, com a llengua acadèmica. Naturalment, de revistes acadèmiques filològiques en català n’hi ha més: Estudis Romànics, Caplletra o Llengua & Literatura, però em sembla que, en aquest panorama, Els Marges ocupa un lloc singular, sense que això vulgui dir que els altres models no siguin valuosos i imprescindibles. I és això el que miraré d’explicar, i també com, per a mi, aquest lloc singular simbolitza d’alguna manera la figura d’en Jordi Castellanos, la seva força, la seva concepció de la literatura i de la cultura i altres coses, una concepció que compartia amb en Josep Murgades –de vegades divertidament complementaris–, els dos grans sustentadors de la revista contra tots els elements.
Ha estat Josep Murgades el qui, més sovint, s’ha referit a la publicació en diferents papers, a la Revista de Catalunya, o als Estudis Romànics, en concret al volum 32, de l’any 2010. En aquest article, llegim:
«Som al 1973. De les aules de la UAB just acaba de sortir-ne la primera promoció. Entre els estudiants que s’hi han llicenciat en Filologia Hispànica –com no pot llavors encara ser altrament–, n’hi ha tanmateix que han cursat ja tantes assignatures de català com ha estat possible. En una opció semblant a la seguida pels qui, d’uns quants anys abans, actuen semblantment en el marc de la UB, sota el mestratge primordial d’Antoni Comas. Una massa d’incipients professionals, doncs, apta en principi tant a produir un cert tipus d’estudis com alhora mancada de plataformes adequades per garantir-ne la vehiculació. Conscient de la conjuntura, Joaquim Molas té la feliç iniciativa de tirar endavant un projecte llargament acariciat: el de fundar una revista d’inspiració certament acadèmica (per bé que no pas exclusivament universitària), especialitzada en llengua i en literatura (preferentment catalanes, però no tan sols), de periodicitat quadrimestral (tot i com de vegades aquesta regularitat cronològica hagi experimentat alguna cesura)».
Aquestes són, en efecte, les coordenades: la incipient institucionalització dels estudis de filologia catalana, la necessitat de professionalització, en definitiva: la voluntat de convertir els estudis literaris i lingüístics catalans en una cosa normal. I el model: acadèmica però no exclusivament universitària (aquí hi tornaré després) i especialitzada en llengua i literatura, en català, però no exclusivament sobre llengua i literatura catalanes (com si diguéssim, un cert universalisme que sempre ha estat present a la revista).
Neix la revista, doncs, amb l’impuls de Joaquim Molas, aleshores professor a l’Autònoma, el seu primer director, i ho fa amb estudiants de la UAB (Josep Murgades i Enric Sullà) i de la UB (Jordi Castellanos) i amb un escriptor, Josep Maria Benet i Jornet. Dos fets van ser clau en l’aparició de la revista: la participació de Max Canher i de l’editorial Curial, i el vistiplau de la censura, que va arribar inopinadament, en ple terrabastall per la mort de Carrero Blanco. La revista s’havia de dir Tretzè Vent, però poc abans la revista L’Infantil es va passar a dir L’infantil tretzevents, i, és clar, no era cosa de provocar aquests equívocs. El títol final és, com sabeu, de Carles Riba, el qual va publicar el llibre Els Marges l’any 1927.
Les seccions presents ja des del primer número són les que persistiran a grans trets fins a l’actualitat, i a través d’aquestes seccions veurem quin és el model de revista que es proposa, i la qüestió de ser una revista acadèmica i alhora una altra cosa, com deia Murgades. Agafem el primer número. Amb tres seccions: «Estudis i assaigs»; «Textos» i «Notes i ressenyes». És a dir, un primer bloc dedicat a l’erudició, o sigui: a l’actualització de la tradició amb les eines dels estudis filològics; un de segon dedicat a la creació, a publicar autors actuals, i un de tercer dedicat al comentari de l’actualitat literària i filològica. Actual, actualització, són les paraules que he fet servir, perquè aquesta és la funció de la revista.
Hi ha, a més, la qualitat de les col·laboracions. Als estudis: Joaquim Molas sobre Carles Riba, Joan Albert Argenter sobre lingüística i poètica, Joan-Lluís Marfany sobre Modernisme i Noucentisme a propòsit de les idees de Joan Fuster; a la creació: Mercè Rodoreda, Feliu Formosa i Narcís Comadira; i a les notes: Lola Badia, Salvador Oliva, Jordi Castellanos, Núria Nardi, Benet i Jornet, Josep Murgades i, amb un article sobre la poesia jove, Enric Sullà. No glossaré pas la importància dels noms, evident, molts d’ells són o han estat professors en aquesta casa, a la UAB, una glossa que es podria fer molt i molt impressionant si féssim una llista completa de tota la gent que ha anat publicant a la revista.
Amb el temps, es filarà una mica més prim, se separaran els estudis de l’edició de documents (amb la secció «Cartes i documents») i se separaran les notes de les ressenyes d’actualitat. Les notes podran ser un repàs de l’actualitat, però també el tractament d’un tema més específic que no el que trobem als articles. I, sobretot, s’introduirà una novetat: l’editorial. Escriure un editorial per a cada número. Entenguem-nos: no es tracta pas de presentar la revista, de parlar dels seus continguts, de presentar un dossier, sinó d’incidir en un tema d’actualitat. Sempre, és clar, des del punt de vista de la llengua i de la literatura, o de la política cultural.
I això sí que és un tret definidor de la revista: voler opinar sobre el que està passant, no només des dels estudis o les ressenyes, sinó des d’una tribuna, l’editorial, que és assumida per la redacció i la direcció. Això la diferencia de la resta de revistes acadèmiques i fa d’Els Marges un model nou, diferent, la màxima erudició (amb notes i temes “avorrits”) al costat de textos de creació, de ressenyes i d’un editorial que vol ser sempre incisiu. Aquest és el model que s’ha mantingut fins ara. Després parlaré de les etapes de la revista, però el model es manté. Amb alguna renúncia, per exemple a la publicació d’obres de creació, que s’ha mantingut fins que les fèrries i ximples lleis de l’avaluació de les revistes acadèmiques ens han obligat a prescindir-ne. Però, mentre s’ha pogut, i crec que hi tornarem, s’ha publicat. En etapes més avançades de la revista trobem una secció com «Sobre poesia i sobre la meva poesia», on s’ha demanat a diferents poetes que facin una breu poètica i una breu selecció de la seva obra: Vicent Alonso, Feliu Formosa, Gaspar Jaén, Carles Miralles, Bartomeu Fiol, Jordi Julià, Gerard Vergés, Ester Xargay, Susanna Rafart, Ramón Farrés, Joan Navarro, Montserrat Abelló, Lluís Calvo, Jaume Pons Alorda, Pau Vadell, Josep Lluís Badal, Jaume Subirana i molts més que em deixo. On es pot trobar una radiografia més completa, feta pels mateixos protagonistes, de la poesia d’aquest començament de mil·lenni? També han jugat un paper semblant la publicació de traduccions. O l’aparició de noves seccions, com el «(Re)llegir» o com l’«Al marge», aquesta amb volgut caràcter polèmic, d’intervenció en el debat cultural, com una extensió de l’editorial, però signada sota la responsabilitat d’un autor.
Aquesta voluntat d’actualitat, d’incidència en el debat cultural des de l’acadèmia és el que defineix Els Marges. Però, a diferència del que es pugui creure, no són pas dues coses diferents, sinó, per a la revista, dues cares de la mateixa moneda: l’estudi erudit de temes de llengua i literatura i la publicació d’obres actuals i d’articles polèmics són el mateix. L’erudició és una eina per al debat cultural, i l’actualitat i el punt de vista incisiu és una eina per a la vivificació de l’erudició. Aquesta fórmula de la revista, aquesta simbiosi entre actualitat i erudició, que obliga a estar oberts a les noves tendències en aquests camps, s’explica pel clima dels anys setanta, en què la cultura era considerada una eina d’explicació i transformació social. Això pot semblar que ara ha canviat, però no és cert: els enemics de l’erudició són els enemics de l’autèntic debat social. Sigui com sigui, Els Marges és una revista que es troba, que es vol trobar, a les llibreries (a les de debò, és clar), a l’abast de tothom.
Aquests debats, aquesta unió d’erudició i debat cultural, han estat especialment sorollosos pel que fa al tema de la llengua, molt més sensible, molt més vistent, que el literari. No ressenyaré la importància de la publicació per a la introducció entre nosaltres de la teoria i la pràctica de la Gramàtica Generativa Transformacional de Chomsky. Això forma part de l’actualització de l’erudició catalana i en català –i doncs, per aquesta via, igual com els articles que han introduït nous punts de vista sobre els estudis literaris, també en el fons motor de debat social, en la mesura que ajuda a atorgar al català el paper de llengua d’erudició i cultura. Igual com ho fa el número triple, 27, 28 i 29, amb data de 1893, un número triple nascut de la necessitat de no perdre la numeració, el número on tots hem llegit, o on tots els qui no n’érem coneixedors vam llegir per primera vegada, algunes coses i autors com Derrida, Foucault, Kuhn o Barth i les seves teories sobre la postmodernitat traduïdes per Quin Monzó, un dels autors d’Els Marges. Un número triple que volia potenciar la incorporació d’autors estrangers (no fa gaire hem traduït Even-Zohar i altres autors) i consolidar i eixamplar els usos acadèmics del català mitjançant la traducció.
Però dos articles han provocat un impacte directe, polèmic i, de fet, dolorós. El primer, l’anomenat «manifest» d’Els Marges –«Una nació sense Estat, un poble sense llengua?»–, publicat al número 15, amb data de gener de 1979, per bé que en realitat no va aparèixer fins al novembre d’aquell any. D’aquest article, sobre el futur d’un català desproveït de les estructures estatals, se n’ha parlat i se’n continuarà parlant: cap obra de sociolingüística el pot deixar de banda i va servir per fixar en l’imaginari cultural del país la necessària relació entre la supervivència d’una llengua i les estructures de poder que li donen suport. Va fer tocar de peus a terra. I també va causar força rebombori la llarga ressenya crítica –el text de major extensió mai publicat a Els Marges, com ha destacat Josep Murgades– del DIEC, apareguda al número 60 (abril de 1998), en la qual es discutien o s’assenyalaven els possibles defectes d’aquest diccionari sense deixar de banda la seva importància. En definitiva, es tractava aquí també de no abaixar la guàrdia: l’acadèmia havia de ser rigorosa i alhora social. I cal tenir en compte que Els Marges també ha publicat ressenyes crítiques sobre autors que se situen enfront de l’Institut d’Estudis Catalans.
Vist el model, tornem ara a les etapes i, d’aquí, a en Jordi Castellanos. A partir d’un moment determinat, sembla que Joaquim Molas es va cansar de la revista. Ja des del primer número, ens diu Benet i Jornet al seu Material d’enderroc (2010), Molas va arribar «a enfadar-se amb els redactors quan ens va veure completament decidits a complir les previsions». I escriu Josep Murgades a l’article citat:
«a deu anys aproximadament de la fundació de la revista, fruit d’un cansament, d’un desencís, d’una coqueteria, o de tot plegat un mica, [Molas] manifesta la seva convicció que Els Marges ja han fet el fet, que la seva missió és ja exhaurida, que el millor que poden fer és plegar. Altres integrants de la redacció addueixen per contra que, a manca (llavors, com també ara) d’alternatives plausibles a una publicació com Els Marges, el millor que aquesta pot fer és continuar posant-hi el coll, contra tot vent i marea, i des del profund convenciment que res no hi ha de més estèril que el perfeccionisme».
Bé, això ja forma part de la història interior de la revista, dels homes i les dones que l’han feta i dels seus interessos i les seves forces. El cas és que la revista es va ana renovant: de la redacció marxa Benet i Jornet i hi entren Joan A. Argente, Manuel Jorba i Josep M. Nadal. Fins al 1991, en què Jordi Castellanos i Josep Murages n’esdevenen directors i es crea un nou consell de redacció amb gent de la UAB i de la UB (que és un dels equilibris bàsics de la revista). Aquesta segona etapa és encara dins de l’editorial Curial. S’hi manté un dels símbols identificadors de la revista: el nen (maoista) que arrossega un munt de llibres, obra de Jaume VallcorbaPlana, que també dissenya aquest segon moment. En aquesta segona etapa s’augmenten les ressenyes i, per tant, la connexió amb el moment cultural.
El tercer moment, a grans trets, de la revista és l’actual. Ara el canvi va ser d’editorial: de Curial a L’Avenç. Sempre és dolorós abandonar les cases on t’han acollit, però en aquest cas calia fer-ho per la mateixa situació de l’editorial (un cop jubilada Carmina Garcia) i per assegurar (aquesta ha estat la nostra màxima preocupació) la continuïtat de la revista i, sobretot, la seva visibilitat a les llibreries i la seva puntualitat, un fet que no sempre es va complir en el passat.
Així hem continuat fins ara, fins al traspàs d’en Jordi, tot i que ell continua figurant, tutelarment, com a redactor fundador i director.
Els Marges ha anat celebrant efemèrides: els cinquanta numeros i, d’aquí a poc, els cent números i els quaranta anys (una longevitat rècord en publicacions catalanes). Ara torno a en Jordi. La primera cosa que ell ens va ensenyar des d’Els Marges: la necessària (podríem dir-ne santa, a la manera orsiana, però no cal emfasitzar, que no li agradava) continuïtat. En Jordi era un convençut del paper de la revista i del fet que havia de continuar fos com fos, igual com en Murgades. Ells dos la van sustentar i van fer tots els moviments necessaris: canvis de redaccions (a més dels citats, hi han passat o hi són: Josep M. Balaguer, Marina Gustà, Víctor Martínez-Gil, Jordi Marrugat, Josep Paré, Maria Pilar Perea, Neus Real i Núria Santamaria) i canvis d’editorials perquè el projecte continués endavant, amb una no gaire nombrosa, però sí fidel, claca de subscriptors. De fet, en calen molt pocs: amb cinquanta més s’acabarien els nostres problemes, però aquests cinquanta no són fàcils de trobar.
Fidelitat, doncs, a un projecte, i per tant a una idea. En Jordi no era només un filòleg o un historiador de la literatura. Ho era, naturalment, però era molt més que això. O, més ben dit: era molt més gràcies justament a això. La seva concepció de la literatura i del seu estudi implicaven sempre el vessant social. Sempre sense oblidar el literari, i d’això en feia gala i hi insistia, però sempre tenint en compte d’on sorgien les idees i les obres, a qui anaven destinades, quines implicacions tenien per al cos social i nacional que les rebia. Per aquí, podem arribar a una concepció de la cultura que és també una concepció de l’ésser humà i de les seves relacions. En Jordi era un intel·lectual amb tots els ets i uts, un pensador, i això, que ho sabem els qui hem treballat amb ell o hem estat estudiants seus, i que ho haurien de saber tots els qui l’han llegit, apareixerà amb nitidesa quan se l’estudiï com cal. Doncs Els Marges era això mateix, com tantes altres coses que va fer: una materialització d’una idea del món i de la cultura, del paper que havíem de jugar en la nostra societat des de la nostra disciplina, des del rigor com a eina de transformació cultural. Una idea feta revista a la qual calia donar continuïtat. Crec que fins i tot els qui no estiguin d’acord amb aquesta visió del món i de la cultura, o els qui creguin que el món ara va per uns altres camins (ja veiem, però, quins són, sense aquestes idees que en Jordi defensava), hauran d’admetre que, com a mínim, la fidelitat és un valor a conservar. Per tot això Els Marges (i algunes col·leccions de llibres que en Jordi Castellanos va voler crear sota l’empara de la revista) eren, per a ell, una autèntica passió, una obsessió que ara, amb la seva mort prematura, ens ha llegat de manera íntegra als qui encara som aquí, i farem tot el possible per continuar-la. Volem creure que el número especial que estem preparant, un volum on reunirem treballs seus editats amb la mateixa estructura que Els Marges, li hauria agradat. Bé: ens hauria engegat per, hauria dit, voler perdre el temps, però en el fons li hauria agradat. Tindrem al davant uns Marges que seran també uns Castellanos, una materialització de la seva passió i de la seva fidelitat, el que ell ens ha ensenyat.
Moltes gràcies.
Víctor Martínez-Gil
Codirector d’Els Marges
