Ahir va morir, a Barcelona i a 66 anys d’edat, el professor Jordi Castellanos, catedrĂ tic de literatura catalana contemporĂ nia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els qui durant molts anys hem estat companys seus a la universitat estem en aquests moments profundament trasbalsats per la notĂcia. Molts de nosaltres ens hem format sota el seu mestratge, primer a les aules com a estudiants, i desprĂ©s en el treball col·lectiu en molts projectes relacionats amb els estudis literaris. TambĂ© hem col·laborat amb ell en nombrosos fronts de batalla, relacionats sempre amb el paper que hauria de tenir la literatura en una societat com la nostra.
La notĂcia de la mort sempre Ă©s colpidora. En aquest cas, el primer que m’ha vingut al cap, en saber-la, Ă©s aquell vers d’Espriu: «I em perdo i sĂłc, sense missatge, sol». És una sensaciĂł d’haver quedat orfe de moltes coses i d’haver deixat molts projectes embastats. Al cap d’una estona, però, penses que no, que no ens hem quedat sols i molt menys sense missatge, que no sempre el sentit Ă©s a la manera de Salvador Espriu.
Perquè Jordi Castellanos ens ha deixat un llegat que avui dia ningĂş no posa en dubte. Ell ha estat –és de fet– un puntal en els estudis de literatura catalana contemporĂ nia, especialment pel que fa al Modernisme i a la història de la novel·la. Les seves monografies sobre VĂctor CatalĂ , Raimon Casellas, Llorenç Villalonga, Pere Calders, Eugeni d’Ors i tants d’altres, sĂłn totes elles aportacions de primera magnitud. Els seus principals estudis han acabat essent de referència i tinc la certesa que ho seguiran essent durant molts anys. I això sense oblidar la seva tasca com a coordinador de nombrosos projectes de recerca en els quals molts de nosaltres hem participat sota la seva batuta i guiatge. Les lĂnies de recerca que ha encetat i, sobretot, la metodologia de treball ens deixen un camĂ obert que estem disposats a continuar. Li ho devem.
Però volia destacar tambĂ© una altra faceta: la de professor, la persona capaç de seduir els alumnes a l’aula, però tambĂ© de fer-los veure que això de llegir no Ă©s poca cosa i requereix esforç i rigor. Em sembla especialment reveladora, en aquest sentit, la reacciĂł durant aquestes Ăşltimes hores de molts alumnes i exalumnes seus a les pĂ gines de facebook i twitter. Van des d’una nota precisa d’algĂş que diu «Ostres, ha mort el meu professor Jordi Castellanos. M’agradava» fins al comentari de Marcel Tuyet («Dels millors professors que vaig tenir a la facultat. Saviesa. CompromĂs. Talent. Humanitat») o el de Pau Vidal, que no tĂ© res de frĂvol encara que ho sembli («Jordi Castellanos: records a n’en Pla, en Puig i Ferreter i companyia. GrĂ cies per tot el que ens vas ensenyar. I espera’ns»). Però, de tots ells, em quedo amb el de ValentĂ Rossell: «Ha mort un home que ensenyava a llegir bé». No Ă©s poca cosa, us ho asseguro.
Jaume Aulet
Professor de literatura catalana de la UAB
Publicat a La Vanguardia (20-X-2012), p. 43.
