Un científic social transfronterer, gens convencional, compromès i brillant
Trespassing in often used in a negative sense in the United States: for example, en notice boards that say “No Trespassing¡”, viewing it as a violation of private property , but in my view it can have a positive value: it can mean stepping over the borders between one discipline and another, without seeing them as rigid divisions. My last reversal of accepted meaning is that of “subversion, which is also generally used in a negative sense: “subversion? How terrible! |
El 10 de desembre de 2012 ens deixà Albert O. Hirschman, als 97 anys, científic social d’origen alemany, que, a causa del nazisme, abandonà Alemanya per estudiar a França (Escola d’Alts Estudis Comercials), Regne Unit (London School of Economics) i finalment Itàlia (Trieste), on es doctorà en economia. Després de lluitar contra el nazisme i el feixisme, a la guerra civil espanyola (era justament a Barcelona a l’inici) i a la II guerra mundial (participà en la cèlebre aventura de Varian Fry que aconseguí passar pels Pirineus més de 2000 intel·lectuals i artistes, molts d’ells jueus, com Hannah Arendt o Marc Chagall), arribà als Estats Units. Allà treballà a la Reserva Federal (1946-1952), i, després d’una llarga i fructífera estada a Colòmbia (1952-56), ensenyà a Yale, Berkeley, Columbia, i, sobretot a Harvard i Princeton.
Fou una persona i un científic social transfronterer, poc o gens convencional i, sobretot, compromès i brillant. Com a persona i com a científic social era de difícil classificació, atès que sempre visqué entre diversos mons, optant a vegades pel que no era la seva primera opció, com reconegué a la fi de la seva vida en donar-li el doctorat honoris causa a SciencesPo i confessar que de jovenet havia volgut matricular-se a la facultat però que no havia gosat fer-ho i s’havia conformat amb economia de l’empresa.
La seva vida, com ha assenyalat molts cops Jeremy Adelman, que acabà de publicar una apassionant i voluminosa biografia (The Odyssey of Albert O. Hirschman (Princeton University Press, Princeton, 2013) pot entendre`s com una paràbola dels horrors del segle XX: visqué la fase final dels valors cosmopolites d’experimentació, tolerància i reforma propis de la república de Weimar, de la que fou expulsat per la intransigència de l’ascens de Hitler, però sempre lluità, amb fer compromís, a favor d’ells, contra qualsevol intransigència. I ho va fer tant al front aragonès durant la guerra civil espanyola (en el que resultà ferit i on criticà les lluites entre comunistes stalinistes, POUM i anarquistes), o, encara amb més freqüència, en els camps de batalla de les lluites acadèmiques i d’idees.
Altrament dit, optà sempre, en la vida personal i en l’intel·lectual, per la lluita contra les ortodòxies. Un bon exemple és que, en abandonar la guerra civil espanyola, lluità contra el nazisme i el feixisme en dos exèrcits, el francès i el nord-americà, però, per no sotmetre’s massa a les normes militars i a les pàtries, ho féu en ambdós casos com a estranger. En la vida intel·lectual, aquesta actitud s’expressà en la seva capacitat per crear i mostrar opcions, camins i sortides. Era capaç de veure sempre opcions i sortides en allò que semblava immutable, impermeable al canvi. Ho feia, com mostra a molts dels seus llibres, combinant imaginació, pensament lateral i audàcia. Li agradava dir que calia ser alhora humil i optimista, optar per ser “possibilista”, una figura política i intel·lectual que creà en un conegut assaig que escrigué el 1970, després d’un viatge a Argentina. El que caracteritza al possibilista, un retrat del propi Hirschman, és que la seva brúixola ètica partia d’una concepció de la llibertat entesa com el dret a un futur no pronosticat, com dret a explorar destins no previstos o pronosticats per les ciències socials. Sovint ho feia partint de frases familiars i neologismes usuals tot subvertint i canviant el seu significat, creant un impacte transformador, persuasiu, en el lector.
Intel·lectualment, tot i que amb pocs reconeixements i molts d’ells tardans, també ha estat transfronterer. Fou un doctor en economia que es movia molt i molt bé en el terreny de la història de les idees i la filosofia política (The Passions and the Interest), una història dels orígens ideològics del capitalisme que complementa les més cèlebres visions del tema de Marx y Weber). Però també destacà en l’anàlisi de les raons de moltes conductes socials i polítiques, el que el va fer un autor llegit a facultats de ciència política, de psicologia, de sociologia i, naturalment, d’economia. És, també, un referent en els estudis i la pràctica del desenvolupament econòmic, un referent imprescindible en el cas d’Amèrica Llatina (en particular de Colòmbia), que partia de casos concrets, de les especificats de lloc i de moment, i que recomana el creixement i desenvolupament desequilibrat. A més, no tingué cap problema en criticar ell mateix, amb duresa i perspicàcia, almenys dos cops les seves tesis prèvies.
El seu llibre més conegut, Sortida, veu i lleialtat (1970), escrit com a reacció a les teories neoclàssiques del comportament social i econòmic cegues a tot el que no es derivés d’una concepció restringida de l’elecció racional, ha esdevingut un clàssic de la ciència política i d‘economia (1).
Tanmateix, aquestes característiques que el fan un autor molt estimat per lectors de molts diversos camps i interessos, expliquen el seu escadusser reconeixement científic com un dels grans pensadors de les darreres dècades. Per exemple, el reconeixement de la gran acadèmia dels Estats Units li arribà molt tard, a la fi de la seva vida, probablement perquè, com senyalà fa ja tres dècades Jon Elster de forma perspicaç, era un acadèmic que ocupava una posició entre el centre i la perifèria a l’acadèmia anglesa i nord-americana. Això explicaria també perquè hom no li atorgà el Premi Nobel, que, en paraules de la necrològica de The Economist, mereixia amb escreix.
Ens queda, però, una obra rica i complementària, basada en una visió del món holística, tot interconnectant sempre el sistema econòmic amb els sistemes socials i polític, capaç de pensar sense límits previs. Per exemple, sempre fou contrari al pensament convencional econòmic respecte del desenvolupament, basades en models generals i abstractes, això sí canviant segons les modes i doctrines imperants de les institucions financeres i agències de cooperació al desenvolupament. Sempre postulà una versió, en clau no marxista, de l’anàlisi concret de la situació concreta que, Francis Fukuyama digué, en comentar la notícia de la mort de Hirschman (The American Interest, 6 de gener de 2013), que Hirschman era als antípodes dels experts en economia del desenvolupament que fan teoria general a partir d’experiments controlats (amb grups de control i factors aleatoris) sobre l’impacte en el desenvolupament del copagament de mosquiteres en unes comunitats front al regal a d’altres.
Ara i avui, en plena crisi econòmica, cal recordar el que Hirschman ens digué a la fi de Les passions i els interessos: després d’insistir en l’èxistència de formes alternatives de pensar els mercats i la política, formes més humanes, més creatives i més alliberadores, acabà el seu llibre tot dient que probablement sigui en la història de les idees on trobem claus per elevar el nivell del debat i de recerca d’alternatives. Segur que les seves idees ens ajudaran en el futur proper.
Rafael Grasa
|
(1) Bona part de la seva obra ha estat publicada en castellà per Fondo de Cultura Económica: Salida, voz y lealtad. Respuestas al deterioro de empresas, organizaciones y estados (1977), Las pasiones y los intereses (1978), El avance de la colectividad. Experimentos populares en la América Latina (1986), Retóricas de la intransigencia (1991), Tendencias autosubversivas. Ensayos (1996), Albert O. Hirschman y el camino hacia el desarrollo económico. Una antología de ensayos anteriores a La estrategia del desarrollo económico (Elies Furió-Blasco, compilador, 1998) i A través de las fronteras. Los lugares y las ideas en el transcurso de una vida (1999).