FREDERIC MISTRAL, O LO NOBEL OCCITAN
Frederic Mistral demòra, per totes los Provençals subretot, mas atanben pels Occitans en general, lo mai grand poèta e escrivan d’aver consagrat sa vida a la lenga e la cultura de son país: es la figura de proá de la Renaissença provençala de la segonda mitat del s.XIX.
SAS ORIGINAS, MALHANA
Mistral nais lo 8 de setembre de 1830 a Malhana, prèp d’Avinhon en Provença. Los Mistrals son de mainatgièrs –çò es de pichons proprietaris terrenals– installats en Provença rodanenca dempuèi lo s.XVI. Frederic es filh unenc del segond maridatge de Francés Mistral amb Delaïda Poullinet, una femna del pòble, religiosa e simpla. Passa sa prima enfància al Mas dau Jutge, l’ostal de la familha, amb son fraire Loís e sa sòrre Maria, al campèstre, ont la vida es marcada pel ritme de las sasons e dels trabalhs agricòlas.
A L’ESCÒLA, ONT NAIS SON INTERÉS PER LA POËSIA E LA LENGA PROVENÇALA
En 1839, entra al pensionat de l’abadiá de Sant Michèu de Ferigolet, al bèl mièg de la garriga, dins las colinas ensús de Tarascon. Dos ans apuèi, es escolan a la pension Milhet en Avinhon, puèi de 1843 a 1847 al Collègi Reial d’Avinhon -que serà rebaptejat pus tard Licèu Frederic Mistral. Çai aquesís de bonas coneissenças en retorica, e s’interessa per Omèr e per Virgili en particular, delqual revira d’eclògas al provençal, e comença a escriure de poèmas dins sa lenga mairala.
Pr’aquò, a l’escòla, la lenga es lo francés, e lo provençal es pas qu’un patoés que s’amerita pas los meteisses esgards que la lenga nacionala. Es adara, en Avinhon, que Mistral prend consciéncia de l’enòrme valat que separa lo mond rural -prigondament provençal- del mond fòrça francizat de la ciutat, dont traparà ça-que-la d’influéncias que lo determinaràn dins sos engatjaments futurs per defendre las valors de la Republica, aital coma la lenga e la cultura provençalas.
Totun a l’astre d’aver per professor lo jove Josèp Romanilha, que es tanben poèta e escriu en provençal, e amb loqual pòt partatjar sa passion. Es la debuta d’una amistat que durarà, e los portarà a trabalhar encara longtemps amassa per la cultura provençala.
Quand obtén son Bachilhierat a Nimes en 1847, demòra una annada al mas de Malhana, ont compausarà son poèma pastoral en quatre cants Li Meissoun, òbra de jovença qu’imita Las Georgicas de Virgili, jamai publicada de son vivent.
De 1848 a 1851, Mistral seguís d’estudis de Drech a-z-Ais, segon los conselhs de son paire. I frequenta los mitans republicans, e contunha d’escriure de poèmas en lenga d’òc. Mas un còp licenciat, s’entòrna cap a Malhana, amb de resolucions plan arrestadas: vòl “ravivar en Provença lo sentiment de ‘raça’ – çò es, d’un biais mai actual bensai, lo sentiment d’apartenéncia a una nacion –, provocar una resurreccion per la restauracion de la lenga mairala e istorica de [son] país, rendre la vòga al provençal per l’inflús e la flamba de la divina poësia”. Coma es de familha aisada, se pòt consagrar plenament a-n-aquesta tasca, e se lança dins una carrièra literària que s’averarà fruchosa. Collabòra al recuèlh collectiu Li Prouvençalo publicat per Romanilha a Avinhon en 1852, que començarà a atraire l’atencion sus sos poèmas. Participa al Congrés dels poètas provençals d’Arles en 1852 e al Roumavàgi dei Troubaire l’an seguent.
LO FELIBRITGE
Amb sos amics de l’escòla d’Avinhon -Josèp Romanilha, Joan Brunet, Pau Piera, Ansèlm Matieu, Amfòs Tavan, e Teodòr Aubanèl- s’acampan lo 21 de mai de 1854 al castèl de Font-Segunha a Castèunòu de Gadanha prèp d’Avinhon, e aital amassats prenon lo nom de Felibritge.
A-n-aquela epòca que tota Euròpa es prigondament influenciada pel romantisme, la tòca d’aquestes sèt felibres primadièrs es de restituir a lor Provença son identitat culturala. Per defenir lo movement felibrenc, poirem soslinhar doás frasas:
L’una es una citacion de Mistral: “Qu’un poble toumbe esclau, si tèn sa lengo, tèn la clau que dei cadeno lou desliéuro!”. E per tenir una lenga, li cal un sistèma reglat. Per çò far, los felibres se fixan per objectiu d’establir de règlas gramaticalas e ortograficas pròprias a la lenga provençala, aital coma un gra de “puretat” sufisent, pr’amor que pòsca recuperar sa dignitat.
L’autra, la devisa dels felibres: “Lou soulèu me fai canta”, mòstra plan que veson dins la poësia provençala l’expression de lor meridionalitat, e doncas de lor identitat; serà lor biais mai fòrt de defendre la cultura provençala. Lor es avís qu’al provençal, per que gausisca de la consideracion que li convén, li cal una literatura de qualitat, e son plan decidits a la li porgir.
L’aisina de difusion de la cultura provençala qu’utilizarà lo Felibritge serà l’Armana Prouvençau, un armanac anual editat pel primièr còp en 1855 e que se publica encara. Se voliá èsser un veïcul per aver una audiéncia dins lo pòble, per fin de l’empachar d’abandonar sa lenga e de perdre sas tradicions.
La creacion del Felibritge deuriá permetre de far avançar aqueste projècte, e de far escòla a travèrs totes los païses d’òc, ont es ara encara representat per una mantenéncia dins cada region d’Occitània. Los primièrs estatuts oficials del Felibritge datan de 1876, quand Mistral, membre fondador que sempre èra estat a la tèsta del movement, foguèt elegit Capoulié dóu Felibrige.
L’ÒBRA LITERÀRIA DE MISTRAL
L’escrivan provençal, parièrament a sos companhs fondadors del Felibritge, s’èra prepausat de reviscolar la cultura de son país en donar de vam a la literatura, e en l’enauçar al reng d’aquela d’autras lengas mai presadas e mai prestigiosas, e son òbra es estada abondosa e de qualitat.
Aprèp las composicions de jovença que foguèron son poèma Li Meissoun e los recompilats dins Li Prouvençalo, la carrièra de Mistral debuta vertadièrament amb son cap d’òbra Mirèio. La redaccion dels 7000 vèrses d’aqueste poèma epic en dotze cants l’ocupa sèt ans, e es sonque aprèp èsser pojat a París per presentar Mirèio a son amic lo poèta e politician Lamartine, que se decidirà a o publicar en çò de Romanilha a Avinhon en 1859. Es l’istòria de l’amor impossible entre la Mirèio, filha d’una rica familha, e lo Vincèn, un paure gojat qu’a pas dequé, entravat per un modelon de pretendents mai fortunats e, plan solide, mai estimats dels parents de la dròlla. La Mirèio fin finala se’n va cercar l’ajuda de Sants Patrons de las Santas Marias de la Mar, mas en camin pel país de la Crau, trapa una insolacion que li serà fatala. Aqueste conte se debana sus fons d’una Provença populara, tala coma se podiá veire a l’epòca de Mistral, que lo felibre s’estaca a descriure fisèlament e detalhadament, mas mai que mai amorosament.
L’òbra de Mistral es principalament poetica: aprèp Mirèio vendràn doás autras epopèias, Calendau en 1866, e Lou Pouèmo dóu Rose en 1897, mas tanben Lis Isclo d’Or (1876), Nerto (1884) o Lis Oulivado (1912).
Pr’aquò exclaus pas tanpauc la pròsa amb Memòri e Raconte, òbra biografica pareguda en 1906, o los escriches jornalistics de l’Armana Prouvençau, la Nouvelle Revue o l’Aïòli, ni mai lo teatre amb La Rèino Jano (1890).
Cal tanben senhalar l’òbra màger de recèrca sus la lenga d’òc qu’entreprend en 1860, que lo menarà a publicar en 1886 lo diccionari bèl en dos volums Lou Tresor dóu Felibrige. Primièr de recampar gaireben exaustivament las paraulas de totes los dialèctes d’òc, en normativizar lor ortografia al sistèma felibrenc amb a mai fòrça de donadas etimologicas, es tanben tot un trabalh enciclopedic sus la terminologia tecnica de totes los mestièrs del s.XIX.
Lo succés de son òbra es remirable, e particularament lo de Mirèio; en efièch, gausís d’un acuèlh triomfal a París, mas son resson tanben serà important fòra de las frontièras de França, especialament en Catalonha.
MISTRAL E LO RAPRÒCHAMENT AMB CATALONHA
L’incredibla proximitat culturala e lingüistica amb los Catalans buta Mistral a encoratjar lo rapròchament entre Provençals e Catalans, e lo Felibritge es en contacte estrech amb la Renaixença catalana. En efièch, Mistral es adepte de la doctrina lingüistica de Raynouard, segon laquala aviá existit una lenga denominada romana, que lo catalan, aital coma lo provençal e los autres dialèctes occitans, ne son pas que de brancas derivadas. Se Mistral acata que politicament Occitània apartén a França e Catalonha a Espanha, pasmens demòra fisèl a l’idèia que culturalament los dos pòbles restan fraires e units.
En agost de 1861, Mistral desenvolopa aquestas pensadas dins son òda “I troubaire catalan” publicada dins l’Armana Prouvençau de 1862, puèi trasmesa als Jòcs Florals de Barcelona per l’engenhaire letraferit Damàs Calvet. Aqueste “felibre de Figueres”, coma l’escaissèron los Provençals, escriguèt en responsa lo poèma “Als poetas de Provensa”, que foguèt publicat dins l’Armana Prouvençau de 1863.
S’es a París que sa glòria es consagrada, l’òbra de Mistral se fa plan conéisser en Catalonha tanben. Çò-ditz Antoni de Bofarull, en parlar del Miègjorn de França: “ahont, are mateix, en nostres dias, alsa son cap un nou y modest geni, á qui la premsa de Paris saluda entussiasmada, Mistral, autor del poema en provensal titulat Mirèio, al qui altres notabilitats literarias de la Fransa comparan indistintament á Virgili y á Homero”.
En 1861, dos ans aprèp la publicacion de la version originala de Mirèio, Francesc-Pelagi Briz comença a ne publicar una traduccion en vèrses catalans dins lo jornal barcelonés La Corona, acompanhada d’una interpretacion castelhana en pròsa. La primièra revirada sancièra al castelhan de Mirèio la faguèt lo Catalan Celestí Barallat. A la mòrt de Mistral en 1914, las edicions L’Avenç encluson la traduccion catalana de Briz a lor famosa biblioteca populara.
La revirada mai coneguda del cap d’òbra mistralenc al catalan es la de la Malhorquina Maria-Antònia Salvà. Comencèt per revirar d’extraches de Lis Isclo d’Or. Relativament decebuda per son primièr contacte amb l’autor provençal a travèrs d’una traduccion de Nerto per Jacint Verdaguer, la version originala de Mirèio foguèt per ela “tota una revelació”, e s’estrambordèt per “la simpatia, el parentiu de les llengües i les afinitats increïbles de l’escenari mistralià” amb los de sa Malhòrca. Ramon Aramon i Serra, in Frederic Mistral i la Renaixença catalana, nos mòstra plan l’influéncia que pòt aver agut Mistral en Catalonha mercés al trabalh de M.-A. Salvà: “A Catalunya, però, la propagació de Mireia com a nom de noia [filha] té per exclusiva causa el poema de Mistral, i no pas directament, sinó, indubtablement, per mitjà de la versió de Maria-Antònia Salvà.”
En 1864, lo jove Catalan Francesc-Pelagi Briz entreprén la publicacion del Calendari Català, ont citarà l’òda de Mistral “I troubaire catalan”, que serà encara revirada e legida mantuns còps, e contunharà d’impulsar la composicion de fòrças òbras catalanas avodadas als felibres: “Mistral havia sabut trobar el to, les metàfores, l’accent, que més podien comprendre els poetes catalans als quals la seva poesia anava dedicada” (R. Aramon i Serra, in Frederic Mistral i la Renaixença catalana).
Mas cal tanben soslinhar l’importància de Catalonha pels Occitans. L’ospitalitat acordada pels felibres a l’exilhat Víctor Balaguer butarà los patriòtas catalans a porgir als Provençals una copa d’argent, a prepaus de laquala Mistral compausarà en 1867 la solemna Coupo Santo, cançon que vendrà l’imne del Felibritge. Aquesta cançon a immortalizat lo remembre d’aquesta frairalitat millenària entre los dos pòbles.
Mistral s’es fach conéisser en Catalonha, mas tanben dins lo mond entièr. Son òbra es reconeguda universalament: sa Mirèio li valguèt lo quite premi Nobel en 1904. Se pòt ben dire que Mistral atenhèt son objectiu d’issar la literatura provençala al cim de la glòria. Pr’aquò, aprèp sa mòrt, çò que crentava Mistral s’acabèt pas: la persecucion de la lenga occitana contunhèt, e son utilizacion escassegèt totjorn mai. Mas ara, un sègle aprèp lo premi Nobel de Mistral e un sègle e mièg aprèp la creacion del Felibritge, l’occitan se mantén encara, e coneis un reviudament; l’interés de las nòvas generacions va cap amont, e aprèp un periòde d’oblit, sembla que vire cap al novelum.
Arxiu Occità
Institut d’Estudis Medievals
Universitat Autònoma de Barcelona
