Article

MARTÍ DE RIQUER MORERA
Montserrat COTS VICENTE
Universitat Pompeu Fabra

El disset de setembre de 2013, als noranta-nou anys d'edat, va deixar d'estar entre nosaltres el professor Martí de Riquer. De la seva desaparició se’n van fer ressò els principals mitjans de comunicació i destacades personalitats del món acadèmic i cultural van ressaltar el valor perenne de la seva ingent obra crítica, aplicant-li el qualificatiu d’“últim gran humanista del segle XX”. La seva fina agudesa d'interpretació, la seva curiositat universal, la seva infatigable capacitat de treball –encara que ell digués sempre que, més que treballar, es divertia- resten reflectides amb detall en un compendi de la seva bibliografia elaborat per Leonor Vela el 1991, en el quart volum dels Studia in honorem prof. Martín de Riquer, publicat per la Universitat de Barcelona i Quaderns Crema: comptava en aquell moment tres-centes quaranta-dues referències.

L'activitat investigadora de Martí de Riquer es va centrar en les literatures romàniques, en el seu sentit més ampli, matèria en la qual va obtenir la càtedra de la Universitat de Barcelona el 1950. Un treball seminal va ser la publicació, el 1952, de Los cantares de gesta franceses (sus problemas, su relación con España), a la Biblioteca Románica Hispánica dirigida per Dámaso Alonso. El provençalista Irénée Cluzel va realitzar la traducció francesa d'aquest llibre, el 1957, en una edició “entièrement refondue” que va ser llibre de lectura obligada durant anys a Paris-Sorbonne; s'havia produït un fet fonamental: la publicació per Dámaso Alonso de la Nota Emilianense (Revista de Filología Española, 1953, 37, pàg. 1-94), el text més antic conegut en què es localitza a Roncesvalles el lloc de la batalla, tal com es diu a la Chanson de Roland d'Òxford, i que permetia afirmar que una primitiva Canción de Roldan s'escoltava ja a mitjan segle XI al camí de Sant Jaume. En una carta personal, Jean Frappier va felicitar a Riquer per “la continuité de l’intelligence critique appliquée à tant de problèmes si débattus » (Los cantares de gesta franceses, Gredos, 2009, p. 28). D'altra banda, per als seus estudiants i els futurs romanistes, el professor Riquer havia preparat una Antología de textos románicos medievales en tres volums (Universitat de Barcelona, 1950-52), adaptada i reorientada el 1958, en col·laboració amb el professor Francesc Noy. Els textos es donaven sense traducció perquè es volia que els estudiants haguessin de “llegir directament les obres”, detall significatiu de la seva manera d'entendre l'aproximació al text literari. No obstant això, el professor Riquer va practicar sovint l'activitat traductora, realitzant una àmplia labor de traducció de textos medievals durant la seva carrera, traduccions que eren alhora lectures filològiques i interpretatives dels textos: així va ocórrer amb El Cantar de Roldán segons el manuscrit d'Oxford, reeditat freqüentment des de 1960 (Madrid, Espasa Calpe) o amb la traducció de Perceval o el Cuento del Grial de Chrétien de Troyes (Madrid, Espasa Calpe, 1961).

Des de 1948, Martí de Riquer tenia la intenció de publicar un opus magnum sobre els trobadors, intenció que va començar a materialitzar aquell mateix any amb La lírica de los trovadores, antología comentada. Tomo I: Poetas del siglo XII (Barcelona, CSIC). Però l'obra va quedar sense acabar fins a 1975, data en la qual va publicar Los trovadores. Historia literaria y textos, en tres volums i amb un total de 1751 pàgines (Barcelona, Planeta, reeditat per Ariel des de 1983). Advertia a l'obra, en una nota preliminar, que solament pretenia oferir una “guia” als interessats en el tema, quan en realitat Los trovadores són, des de llavors, la referència obligada per endinsar-se en el coneixement de l'elaborada poesia trobadoresca: a una diàfana introducció general seguien els trobadors, ordenats cronològicament i amb una selecció de les seves poesies, traduïdes, explicades i anotades. Obria l'antologia Guilhem de Peitieu, el primer trobador de nom conegut, aquell que havia composat un vers dormint sobre un cavall (“qu’enans fo trobatz en durmen/sus un chivau), detall que mereix una nota del Mestre de dues pàgines i mitja. L'erudició que emana de Los trovadores ha d'entendre's com el fruit d'una dedicació perllongada i vocacional per la matèria, iniciada amb un article sobre les albes provençals en 1944, al qual cal afegir dues edicions crítiques: les Obras completas del trovador Cerverí de Girona, el 1947 (Instituto Español de Estudios Mediterráneos), i Guillem de Berguedà. I. Estudio histórico, literario y lingüístico; II. Edición crítica, traducción, notas y glosario, publicat el 1971 (Abadia de Poblet). El personatge, un gran baró de Catalunya, sens dubte interessava a Riquer, que el descrivia com: “destemplado, cínico, capaz de injuriar de manera cruel […] sobre todo, gran poeta”. Aquesta sublimació poètica de Guillem de Berguedà es manifesta en el planh o cant fúnebre davant la mort de l'enemic injuriat, Ponç de Mataplana: “Consiros cant e planc e plor”. De l'entusiasme vivencial que Martí de Riquer va posar en aquesta edició en són bon reflex les fotografies del Berguedà que il·lustren el primer volum, fruit de les seves excursions per localitzar els vestigis i les possessions de Guillem de Berguedà, senyal també del seu afany per l'afirmació provada i la recerca portada fins als límits.

Als vint anys, és a dir, al 1934, Martí de Riquer va publicar el seu primer llibre sobre literatura catalana: L’Humanisme català (1388-1494), (Barcelona, Barcino), estudi que s'ha de contextualitzar en el debat, llavors d’actualitat, sobre si havia existit o no un humanisme a Catalunya. L'any anterior, en un article fonamental, Riquer provava que el Secretum de Petrarca era una de les influències fonamentals que havia tingut Bernat Metge. Així mateix, sobre aquest autor barceloní Riquer va escriure, el 1959, una edició crítica amb traducció, notes i pròleg: Obras de Bernat Metge (Càtedra Ciutat de Barcelona - Facultat de Filosofia i Lletres), estudi que encara no ha estat superat, en opinió de Lola Badia. En aquesta obra dedicava molta atenció al moment històric en què va viure l'autor, és a dir, als regnats de Joan I i de Martí l'Humà;  a més, la troballa de desconegudes fonts documentals a l'Arxiu de la Corona d'Aragó li va permetre precisar els avatars polítics en els quals es va veure embolicat Bernat Metge i també indicar molts detalls inèdits sobre la seva vida,  sense que per tot això descurés la precisió en la datació de Lo somni, així com l'estudi dels seus valors literaris i estilístics. Va realitzar també edicions d'altres autors: de Jacint Verdaguer, L’Atlàntida, el 1946; d'Andreu Febrer, Poesies (Barcelona, Barcino), el 1951, en col·laboració amb E. Junyent; de Gilabert de Próxita, Poesies, el 1954, (Barcelona, Barcino) i així mateix de Jordi de Sant Jordi (Les poesies de Jordi de Sant Jordi, cavaller valencià del segle XV, València, Tres i Quatre), en col·laboració amb Lola Badia.

Objecte d'especial atenció per part de Riquer va ser el “Tirant”, del qual havia preparat diverses edicions des de 1947, incloent l'anònima versió castellana de 1511. En complir-se el 1990 el cinquè centenari de l'edició de la famosa narració, Riquer va publicar Aproximació al Tirant lo Blanc (Barcelona, Quaderns Crema), que va obtenir el Premi Nacional d'Assaig. Riquer, que havia acceptat amb anterioritat la participació de Martí Joan de Galba en la narració, la va negar en aquest estudi, tesi que va mantenir el 1992 a Tirant lo Blanch, novela de historia y de ficción (Barcelona, Sirmio). Assegurava allà que el suposat coautor va actuar solament com a prestador i que, al costat de fets i personatges fabulosos, es descriuen presències i fets reals; amb sagacitat, aportava proves de com en el text s'embullen la història i la ficció. La Història de la Literatura Catalana, en tres volums de set-centes set, set-centes quaranta-una, i set-centes vint-i-nou pàgines respectivament (Barcelona, Ariel, 1964-1966), posava el fermall d'or a la dedicació de Riquer a la literatura catalana. Afegim que Salvador Espriu considerava aquesta Història com un exemple d'excel·lent estil de català literari.

En la lectura del seu discurs d'ingrés a la Real Acadèmia Espanyola, el 16 de maig de 1965, escrit sobre el tema “Vida caballeresca en la España del siglo XV”, Riquer demostrava els seus dots d'historiador, alhora que d'erudit en literatura medieval: històrics cavallers errants es convertien en suggestives figures literàries. L'interès per la vida cavalleresca explica la seva obsessió i delectació amb la lectura del Quijote, que va començar a llegir amb assiduïtat des de molt nen. Ja el 1944 va aparèixer la seva primera edició del Don Quijote de la Mancha, la mítica d'Editorial Joventut, en tres volums, revisada en successives reedicions amb abundants notes que suposaven noves i suggeridores interpretacions. Per ajudar a la seva lectura, convençut que el clàssic més universal de la literatura espanyola havia d'arribar a tots els públics, va publicar Cervantes y el Quijote, el 1960 (Barcelona, Teide), obra reeditada i revisada en Aproximación al Quijote (Barcelona, Teide, 1967). Amè i alhora erudit és el petit volum amb el títol Cervantes en Barcelona (Cuadernos del Acantilado, 2005), on Riquer estableix, a través de l'anàlisi de Las dos doncellas i d'alguns capítols de la segona part del Quijote, que Cervantes va residir a Barcelona el 1610 i molt probablement a la casa que la llegenda li atribuïa.

El Quijote d’ Avellaneda havia quedat a la història literària relegat a l'oblit, fins al punt que don Diego Torres Villarroel, en el seu llibre El ermitaño y Torres, aventura curiosa en que se trata de la piedra filosofal, i també l'escriptor francès Alain René Lesage, traductor d’Avellaneda el 1704, es queixaven de l'extremat zel cervantí dels espanyols que van fer desaparèixer els exemplars d’Avellaneda. Martí de Riquer va editar aquest Quijote el 1972 a Espasa Calpe. Però molts altres autors castellans van atreure també el seu interès i ho va demostrar amb les edicions de les seves obres: Antonio de Guevara, Prosa escogida (1943); Alfonso Martínez de Toledo, Arcipreste de Talavera, Corvacho o reprovación del amor mundano (1949); Juan de Mena, La Ylíada en romance (1949), El caballero Zifar (1953); F. de Luque Faxardo, Fiel desengaño contra la ociosidad y los juegos (1955); Juan Boscán, Obras poéticas, en col·laboració amb A. Comas i J. Molas (1957) o Fernando de Rojas, “La Celestina“ y “Lazarillo”, el primero y el de J. de Luna (1959); La Celestina va ser reeditada amb posterioritat el 1974, basada en l'edició de Sevilla de 1502. Encara que des de 2006 disposem d'una edició íntegra que combina la publicació electrònica i la tradicional del Tesoro de la lengua castellana o española de Sebastián de Covarrubias Horozco, no s’ha d’oblidar que Martí de Riquer va publicar, el 1943, una excel·lent edició d'aquesta obra apareguda el 1611 que ofereix una singular perspectiva del llenguatge i la cultura del Segle d'Or.

De l'exposat fins a aquí s'intueix que Martí de Riquer unia al seu amor per l'estudi de la literatura una decidida vocació d'historiador. Aquesta vocació s'observa no solament en els seus estudis sobre literatura, plens de referències històriques, sinó molt especialment en aquelles obres que podríem qualificar pròpiament d'“històriques” o “d'interès històric”. Un llistat incomplet, sense considerar articles específics, dóna com a resultat el Vocabulaire héraldique en six langues (Paris, 1952), Els castells medievals de Catalunya, en col·laboració amb L. Monreal (Barcelona, 1955 i 1984), l'edició de Lletres de batalla, en tres volums, des de 1963 a 1968 (Barcelona, Barcino); L’arnès del cavaller: armes i armadures catalanes medievals (Barcelona, Ariel, 1968), Heràldica catalana des de l’any 1150 al 1550 (Barcelona, Quaderns Crema, 1983, en dos volums) i l'Heráldica castellana en tiempos de los Reyes Católicos (Barcelona, Quaderns Crema, 1986). Armes, escuts nobiliaris i formes de guerrejar (recordem, per exemple, la llança “so el sobaco” a l’Amadís) permetien a un estudiós com ell afermar amb major exactitud la datació dels textos. Esment singular mereix la seva obra Quinze generacions d’una família catalana (Barcelona, Planeta, 1979), en la qual, remuntant-se en el seu arbre genealògic, amb alguns membres molt notables, fa un magnífic estudi d'història cultural de la vida catalana.

La curiositat universal de Riquer, el seu domini de diferents llengües i literatures romàniques el van portar a caminar per senders comparatistes, potser sense pretendre-ho. Citem, a tall d'exemple, alguns dels seus articles concebuts sota aquest enfocament: “Alain Chartier y Ausias March” (Revista de Filología Española, 39, 1955), “La technique parodique du roman médiéval dans le Quixotte” (La littérature narrative d’imagination, Strasbourg, Faculté des Lettres, 1961) o “Les rapports entre les littératures catalane et italienne” (Proceedings of the III Congress of the Comparative Literature Association, The Hague, Mouton, 1962). Paral·lelament, en la Historia de la literatura universal, escrita en col·laboració amb José María Valverde, la primera edició de la qual remunta a 1957, tots dos autors estaven summament atents a l'estudi de la literatura dins d'un context social o, per dir-ho d'una altra manera, als aspectes interns que condicionen la vida literària: així, Riquer explicava com l'arribada del paper a França, cap a 1230, condicionava l'aparició de novel·les llargues com el Lancelot en prosa.

El reconeixement nacional i internacional a la seva labor investigadora va ser unànime: Numerari de la Real Academia Espanyola (1965), Membre de  l’Institut de France, Doctor honoris causa de La Sapienza i de la Université de Liège, Premi Internacional Menéndez y Pelayo (1990), Premi Nacional d'Assaig (1991), Creu de Sant Jordi (1992), Premi Príncep d'Astúries de Ciències Socials (1997) i Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (2000). I també va tenir el reconeixement dels seus alumnes i doctorands per la passió i l'entusiasme que transmetia per la literatura medieval. Un fi sentit de l'humor, característic del seu tarannà, ha quedat plasmat en algunes de les seves frases recordades per tots: “Estoy tan sano porque siempre he fumado y no hago deporte” o “Eso se lo dirá usted a todos”, quan algú el lloava.

Generós amb allò que considerava el bé més preuat, el temps, el posava sempre, sense límits, a la disposició dels seus alumnes i amics. També va concedir el seu temps a la Societat Espanyola de Literatura General i Comparada, i va assistir a aquells primers simposis, de caràcter gairebé familiar, que se celebraven a la Universitat Complutense o a la Fundación Juan March. Per tot això, pel seu talent acadèmic i professional alhora que pel seu tarannà humà, i amb l'agraïment pel seu magisteri personal a molts de nosaltres, el continuarem tenint sempre en el nostre record com a fidel amic i com a exemple estimulant a imitar. In memoriam.

(Publicat a 1616. Anuario de Literatura Comparada. Vol. 3, 2013)