La ciència ha estimulat poderosament la imaginació contemporània. La percepció actual del temps i de l'espai, de la matèria i de la vida, de la Terra i de la humanitat, és deutora d'aquestes fonts imaginatives. La ciència ha eixamplat el temps fins a l'edat de l'univers i l’ha escurçat fins a la desintegració de partícules elementals extraordinàriament efímeres, ha proporcionat les bases de tecnologies que han permès saltar fronteres i comunicar gairebé instantàniament llocs allunyadíssims, ha revelat espais vertiginosos en l'univers i buits frenèticament actius en el microcosmos quàntic, ha permès arribar a la Lluna i explorar les lletres bàsiques de la matèria inanimada –els nuclis atòmics– i de la matèria viva –els gens– i les ha posades a l'abast de l'acció humana, ha allargat la durada de la vida i n'ha accelerat el ritme, ha produït noves espècies biològiques alhora que l’acció humana n’anava eliminant moltes d’altres. No és estrany, doncs, que la ciència pugui ser una font d'inspiració per a la poesia, implícitament –quan un poeta d'avui parla de la matèria, l’univers o la vida té present, encara que sigui de manera inconscient, allò que ha après a l'escola, ha llegit als diaris oha vist a la televisió sobre aquests temes– o explícitament, amb consciència plena de la novetat i la inseguretat d'allò que sap sobre aquestes qüestions. Algunes de les fonts de la poesia són la sorpresa, la celebració i l'angoixa: els descobriments científics poden sorprendre, angoixar o invitar a celebrar aspectes inèdits del món i són, doncs, fonts ben legítimes d'inspiració poètica.
Bastir ponts i fomentar complicitats entre ciència i humanisme és una de les urgències de la cultura actual, en una societat que atorga a la ciència tanta autoritat intel·lectual, però que sovint es desentén dels seus continguts profunds i només n'aprofita els resultats tecnològics o lamenta les perplexitats amb què les seves sorpreses desballesten la rutina més o menys confortable de les certeses. De fet, hi ha un vast corrent de fons envers el diàleg entre ciències i humanitats, tot i que no sempre resulta perceptible al gran públic. El paper de la poesia en aquest corrent és força migrat, però, perquè la poesia rep poca atenció, perquè pocs poetes se senten prou segurs per explorar aquesta frontera, i perquè els interessats en aquest diàleg busquen més el coneixement que l'emoció. Convé que la poesia en sigui conscient i que combini la modèstia amb l'ambició, que aspiri a ser un estímul, que ajudi a enfocar l'atenció, per un moment, en les sorpreses sobre el món que ens revela la ciència. D'altra banda, una de les funcions de la poesia és contribuir a eixamplar la sensibilitat, incrementar la lucidesa i enriquir l'expressivitat de la societat en que sorgeix; una poesia que aspiri a això ha d'incloure, en un moment o altre, la seva experiència de frontera amb la ciència, viscuda com a diàleg o com a confrontació.
Pel que fa a la profunditat del paper que la ciència juga en la poesia, podem distingir tres nivells. En uns casos, la ciència es veu com un saber que depassa àmpliament el saber especialitzat, i que té conseqüències directes sobre la visió del món i de la humanitat. Òbviament, pot ser que el poeta se senti atret per aquesta visió o, al contrari, la refusi: interessa més la intensitat de la interpel·lació que no pas el sentit de la resposta. Un segon nivell és aquel1 en què la ciència és contemplada com una manera fructífera d'observar subtileses del món que, d'altra manera, ens haurien passat desapercebudes o ens haurien semblat òbvies, o per a interpretar amb més amplitud alguns aspectes concrets de la historia tecnològica, amb profundes conseqüències socials. Com a exemple, penseu en la descripció dels colors feta per un químic, en la descripció d'un ocell o d'una planta feta per un naturalista, en la descripció dels colors del cel i de la sorra feta per un físic. Un tercer nivell és, finalment, el de veure la ciència com un llenguatge ple de ressonàncies estranyes i infreqüents, i jugar amb els mots científics per a omplir de sorpreses el poema. Tots tres nivells poden coexistir en un mateix autor i en un mateix poema, amb diverses gradacions d'intensitat i d'intenció. De totes aquestes combinacions –i, sobretot, de la personalitat irrepetible de cada autor– en resulta aquest calidoscopi. No hi ha una sola manera ideal de relacionar poesia i ciència: és una frontera, al contrari, que invita a la pluralitat, a la diversitat, a l'aventura i a l’experimentació.
David Jou i Mirabent
Catedràtic de Física de la Matèria Condensada
