El segle XX a Espanya comença amb una escolarització obligatòria dels sis als nou anys portada per mestres que entraven a l’Escola Normal als catorze anys amb estudis primaris. A la Normal, rebien una cultura general, de molt baix nivell, durant dos o tres anys i cursaven alguna assignatura pedagògica.
La visió crÃtica i alternativa a aquesta situació va tenir com a focus la Institución Libre de Enseñanza, a Madrid, amb personalitats de la talla de Giner de los Rios i Francisco Cossio. Poc després a Catalunya va començar un moviment de renovació pedagògica en que van participar grups de mestres i institucions públiques com l’Ajuntament de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya. Aquestes institucions, entre altres accions, van tenir el bon criteri de concedir beques per estudiar a l’estranger. Aixà va ser com els pedagogs més importants d’aquells temps (Ferrière, Claperà de, Piaget, Decroly, Maria Montessori...) varen rebre la visita de mestres catalans com Dolors Canals, Alexandre GalÃ, Eladi Homs, Artur Martorell, Pau Vila, Rosa Sensat i altres.
Un dels becaris, Eladi Homs i Oller, va estudiar a la Universitat de Chicago i allà va conèixer els cursos d’estiu que organitzava John Dewey. Havent tornat a Barcelona, va parlar de l’experiència al Consell de Pedagogia de la Mancomunitat , i, aprovada la idea, es llançà el primer programa de l’Escola d’Estiu, el 1914, dirigida pel mateix Homs.
Tanmateix, l’any 1923, amb l’adveniment del directori militar del general Primo de Rivera, és dissolta la Mancomunitat i resta arraconada la seva polÃtica cultural i educativa. L’escola d’estiu tanca les portes , fins que acabada la dictadura, les torna a obrir l’estiu de 1930.
La Segona República va creure en l’educació com a base del canvi social i va valorar els mestres; per això va voler donar-los una formació prà ctica, molt lligada a l’escola i una sòlida formació cultural i professional de nivell universitari. A Catalunya la Generalitat va tenir cura de la formació permanent dels mestres i això permeté el reconeixement de les escoles d’estiu a Catalunya, que iniciaren la seva segona època amb un aire renovat.
(Extret del llibre Dies i camins: 40 escoles d’Estiu de Rosa Sensat (2005), p.13-16)
