“I have a dream”. Quan Martin Luther King va pronunciar aquesta famosa frase el 28 d’agost de 1963, dins el que s’ha considerat un dels millors discursos del segle XX, es referia als somnis que s’esdevenen no dins la fase REM de la son, ans als que ocorren quan estem desperts i tenim activada la consciència. El somni de Martin Luther King fou un somni edificant i constructor de futur, no el que es perd en el marasme del subconscient, sempre subjectiu, si bé, també, cal dir, del tot necessari per a l’esdevenir humà.
La Caputxinada, aquella reunió clandestina per a la constitució d’un sindicat democràtic, el SDEUB (Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona), al Convent dels Caputxins de Sarrià a Barcelona, aquell 9 de març de 1966, que va allargar-se dos dies més degut al setge i posterior assalt policial, que va aplegar estudiants, professors, intel·lectuals, artistes i que d’alguna manera, i no pas, només, si us plau per força, a la comunitat de frares franciscans, va representar també un “I have a dream”, per tot aquell conjunt de persones. Però, no només per a elles, sinó per a tot el conjunt de la societat catalana d’aquells temps, perquè tal i com deia Montserrat Roig en un article a la revista Triunfo del 20 de març de 1976: Era l’inici d’un llarg i esgotador desvetllament. Era l’inici d’un somni, d’un somni de construcció de futur com el de Martin Luther King. Després, com ella mateixa ens deia, les coses canviarien i també nosaltres, que per alguna cosa convé aprendre de la hegeliana astúcia de la història.
Sota les condicions d’una dictadura sorgida després de l’insurrecció militar, que va provocar una sagnant guerra civil, base d’operacions de totes les confrontacions internacionals, on hi sorgiren totes les afrontes de la lluita de classes, amb totes les esperances i fracassos alhora, sorgia ara, una generació nova, nascuda després de la guerra i sense una experiència adulta de la postguerra, capaç de fer un desafiament al règim establert des del 1939. Aquesta fou una de les primeres revoltes al règim per part d’una ciutadania que començava a perdre la por.
Dos són els escrits que hem triat per aquesta presentació.
Es tracta en primer lloc, de la valoració de “La Caputxinada” que va fer-ne Maria Aurèlia Capmany després de llegir el llibre de Joan Crexell, titulat La Caputxinada, on, segons les seves pròpies paraules refà amb una minuciositat rigorosa aquella aventura col·lectiva.
Sota el títol de Tres dies de vida conventual, Capmany hi recorda la seva pròpia experiència, i, hi accentua allò que sovint pot quedar a segon terme i sense subratllar : la conducta humana dels qui en foren partícips, un conjunt humà ben heterogeni, per cert . És per això que ens diu : Però durant les hores que van transcórrer allà dintre, la serenor era el resultat d’un esforç, d’una actitud clarament compromesa i, sobretot, d’una categoria humana digna de ser tinguda en compte (...) Vaig pensar que el Sindicat Democràtic que els estudiants projectaven era una esperança per al futur, però que hi havia molta, molta feina a fer en aquest futur.
El fragment final que reproduïm del llibre acabat de publicar de la jove escriptora Clara Fons, amb una visió de jovenesa, ella que no va viure directament l’experiència, ens aporta unes reflexions de present que volem subratllar per la seva oportunitat i lucidesa. De primer, referint-se a la Caputxinada, ens fa observar que: Fou aquí quan es donà el tret de sortida públic al declivi del règim. I en segon lloc, amb una comparació amb la situació actual de Catalunya : Tot plegat tenia, em sembla, molts paral·lelismes amb l’actualitat. No parlo del tipus d’intimidació per part de la policia. I tampoc de les revoltes estudiantils, que eren moltes i molt més transcendents i arriscades que les actuals. Ni molt menys dels aplaudiments als frares al metro, a la Diagonal o a la Rambla de Barcelona. Però sí que em refereixo a la utilització dels recursos de l’Estat per aniquilar els desitjos d’un poble. Parlo també de l’actitud de molts mitjans de comunicació. Al·ludeixo a la manca d’empatia i a la poca voluntat de comprensió (i compassió) de persones que ocupen llocs de poder. I parlo, sobretot de la força de les conviccions i de la solidaritat entre les persones. Que mou muntanyes. No perdem de vista La Caputxinada.
Serveixin, doncs, aquests dos textos per commemorar i fer vius alhora, els fets de la Caputxinada, perquè com bé diu Clara Fons i volem repetir amb ella, no hem de perdre de vista, per a res, La Caputxinada.
Maria Teresa Flix i Barrull
i
Josep Vicens-i-Planagumà
Tres dies de vida conventual
La majoria dels qui érem al convent, fos quina fos la nostra edat, la nostra educació i la nostra filiació política -o, si més no, ideologia política-, vam tenir durant els dies de la caputxinada una experiència comuna i del tot inesperada: la vida en comunitat en un ambient de tensió memorable.
Penso, després d’haver-me llegit el llibre que refà amb una minuciositat rigorosa aquella aventura col·lectiva, que, tanmateix, no pot reflectir l’estat d’ànim de la majoria de persones que el 1966 ens vam trobar obligats a romandre al convent aquelles hores, no tant per la força de les armes com per la força de les nostres conviccions i, sobretot, de la nostra solidaritat. Tenim, tant sovint, motius per lamentar-nos de les falles humanes, que em sembla que val la pena posar l’accent en una qüestió que podria semblar trivial quan es discuteixen qüestions tan importants com són la llibertat, la dictadura, els partits polítics, les ideologies… Vull dir, que allò que és la simple conducta humana pot quedar a segon terme i sense subratllar. Jo voldria afegir, doncs, dues o tres imatges que m’han quedat en el record per subratllar, precisament, el que va significar una decisió de solidaritat per damunt de tots els titubeigs, de totes les angúnies, de totes les indecisions. Ara, quan parlem de la caputxinada -- per força n’hem de parlar amb un estat d’esperit que no era el que es vivia en aquells instants --, n´hem de parlar sabent-ne ja el final, fins i tot amb l’alleujament que va produir el final d’una tensió molt forta, amb la rialla fàcil. Recordem ara els acudits, les incongruències, les frases agudes, les actituds, que ens poden provocar aquesta rialla que desfà la tensió, que tan bona és per a la salut de l’esperit. Però durant les hores que van transcórrer allà dintre, la serenor era el resultat d’un esforç, d’una actitud clarament compromesa i, sobretot, d’una categoria humana digna de ser tinguda en compte.
Recordaré sempre el moment en què, un cop constituït el Sindicat Democràtic, García Calvo ens va fer un discurs insinuant-nos la malfiança que havíem de tenir de cara a una permissibilitat que, segons ell, ens concedia el règim franquista. L’escepticisme de García Calvo i la seva prevenció que poguéssim ser, de fet, manipulats per una certa actitud de canvi del franquisme astut, no va tenir temps d’impressionar l’auditori, una mica sorprès amb aquella intervenció tan inesperada. En aquell mateix instant la policia va localitzar aquell grup que la ciutat li havia escamotejat i va irrompre amb mala cara al pati d’entrada del convent. La petició de la policia sembla que era ben clara: només calia que els organitzadors, en fossin dos, quatre, o una dotzena, sortissin i lliuressin el carnet d’identitat, i la resta se’n podia anar a casa tranquil·lament. Tots, absolutament tots, sabíem què significava anar a comissaria en aquelles circumstàncies, en aquell moment i amb aquella responsabilitat. L’acord va ser unànime; ningú no es va moure. És fàcil de dir; estic segura, que en aquell moment hi van haver pensaments molt diferenciats respecte l’empresa que portàvem a terme. Molts de nosaltres teníem una cita en aquell moment per a l’hora de sopar. Va ser un acte conscient, no capaç de predir el que arribaria a esdevenir, però sí de la responsabilitat que adquiria.
M’agradaria recordar també, malgrat que se n’ha parlat moltes vegades, l’esperit de solidaritat que s’establí. M’atreviré a parlar, fins i tot, de les descobertes humanes que es van produir en molts desconeixedors de la vida col·lectiva d’un convent i també en els escèptics pel que fa a l’exemplaritat dels monjos de la pobresa. Van descobrir amb la seva pròpia experiència que la vida en el convent de Caputxins no desdeia, en absolut, de l’antiga, remota i santa tradició franciscana. Els pocs privilegiats, perquè érem els grans, que vam utilitzar els llits, vam descobrir que eren realment durs. Al menjador on es menjava frugalment, car hi havia el problema de la subsistència ja plantejat, podíem descobrir, segons que ens informaven el vells frares, que el menjar frugal era qüestió diària. Però descobrírem encara una cosa més important: tots nosaltres, estudiants, professors, intel·lectuals de tota mena, havíem irromput al convent demanant hospitalitat durant unes hores i ens hi quedàvem velis nolis tres dies seguits. No cal dir que devíem fer molta nosa, tot i l’esforç de comportar-nos amb la major civilitat: ocupàvem lloc, fèiem enrenou, omplíem els passadissos i l’hort i les sales d’estar. Els frares ho van rebre no sols amb resignació cristiana sinó amb una curiositat humanística, amb un interès per allò que s’esdevenia davant dels seus ulls, amb una bonhomia plena de capacitat col·laboradora, que provocava també la nostra sorpresa i es reflectia en la nostra conducta. Penso que poques vegades deu haver existit una col·lectivitat tan heterogènia, com era la del convent de Caputxins, amb tanta atenció i amb tant d’esperit d’audaç aventura, com els que es van produir aquells dies, sota l’aixopluc del convent.
M’agradaria, però, saber reflectir l’estat d’ànim que dominava aquells dies, perquè durant hores no sabíem com acabaria. No podíem preveure de cap manera quina seria la reacció d’una autoritat que tenia totes les armes i que com a mínim, s’havia sentit burlada. He de dir que no em sorprenia massa l’actitud dels grans; ja de temps confiava en homes com el doctor Rubió o com Salvador Espriu, però sí que he de confessar que la joventut estudiant em va produir no sols un gran entusiasme, sinó una certa reconciliació amb el món universitari, que jo havia abandonat feia molts, molts anys. El sentit de responsabilitat, la capacitat d’adaptar-se a aquella circumstància, unes quantes idees molt clares sobre el futur que exigien, era realment esperançador. Fins i tot compensaven un parell d’impressions negatives que havia tingut en el moment de la creació del Sindicat Democràtic. La primera d’elles era la preponderància de la llengua castellana, el costum, ja mecànic, de l’estudiant de parlar en català amb el veí i passar al castellà així que l’estudiant en qüestió agafava el micro. Em vaig adonar que el pes del franquisme havia estat terrible. I, d’altra banda, encara un altre factor que en donava la mesura d’aquesta educació a la inversa. Entre els estudiants hi havia nois i noies. En els càrrecs importants només hi havia nois. Però el més terrible és que tan bon punt ens vam organitzar, vaig descobrir que les noies eren totes a la cuina, i els nois en assemblea decisòria sobre el futur de la comunitat. Vaig pensar que el Sindicat Democràtic que els estudiants projectaven era una esperança per al futur, però que hi havia molta, molta feina a fer en aquest futur.
[Text de Maria Aurèlia Capmany, extret del llibre de Joan Crexell, la Caputxinada. Barcelona : Edicions 62, 1987]
Fa cinquanta anys i fins avui
Fa cinquanta anys de la Caputxinada. I els que avui som joves amb prou feines n’hem sentit a parlar. Però, paradoxalment, som on som gràcies a l’espurna d’aquell 9 de març de 1966.
D’acord. Si les casualitats existissin, podríem dir que la Caputxinada és fruit d’una casualitat. Perquè inicialment s’havia de celebrar en un lloc diferent, i perquè casualment, el pare Salvador de les Borges, en aquells moments, era de visita canònica a Sarrià i duia la batuta del convent; sense ell, indubtablement, tot hagués transcorregut d’una manera molt diferent.
Fins i tot podríem dir que si no hagués estat la Caputxinada possiblement hi hauria hagut un altre desencadenant que hagués dut al mateix lloc: la Caputxinada no fou un fet aïllat, sinó que tenia molt sentit en un context que la propiciava. Per primera vegada, uns religiosos, els frares caputxins, sota la valentia de Botam (o de Salvador de les Borges, o de tots dos alhora), plantaren cara al franquisme. Fou aquí quan es donà el tret de sortida públic al declivi del règim. Ells van afavorir que Catalunya entrés de ple a la premsa internacional, ells feren explícita una tensió evident entre el règim de Franco i la lluita per la democràcia, ells permeteren, unir, tant a dins com a fora del convent, persones amb sensibilitats molt diferents. Sens dubte, la Caputxinada va anar molt més enllà de l’àmbit universitari per esdevenir una mostra clara de rebuig al règim franquista i a favor de la democràcia.
Montserrat Roig escrivia a Triunfo (març del 1976) que “Aquells tres dies de març foren una illa de felicitat, de llibertat i de democràcia. Una illa pacífica i ordenada. La nostra lluita era molt distinta [a la del moviment de revolta dels estudiants del món occidental], la nostra lluita era política. Era l’inici d’un llarg i esgotador desvetllament. La Caputxinada fou la primera manifestació ciutadana d’una societat ferida que començava a perdre la por. La majoria de nosaltres teníem vint anys i unes ganes boges de “tenir”, de tenir alguna cosa pròpia, la nostra pròpia habitació en un país que no sabíem de qui era.” De fet, molts dels estudiants que van participar en la Caputxinada han tingut després càrrecs de responsabilitat i de poder a la política en general, i a la Generalitat de Catalunya en particular.
La Caputxinada va propiciar múltipes manifestacions de solidaritat. Entre altres, la manifestació de capellans del mes de maig d’aquell mateix any. Amb la Caputxinada es consolidà i s’organitzà la unió de forces polítiques de tarannà molt divers però unides per una aspiració nacional i un desig democràtic. La Caputxinada va trencar l’statu quo entre els frares i els laics de les mateixes comunitats caputxines.
Tot plegat tenia, em sembla, molts paral·lelismes amb l’actualitat. No parlo del tipus d’intimidació per part de la policia. I tampoc de les revoltes estudiantils, que eren moltes i molt més transcendents i arriscades que les actuals. Ni molt menys dels aplaudiments als frares al metro, a la Diagonal o a la Rambla de Barcelona. Però sí que em refereixo a la utilització dels recursos de l’Estat per aniquilar els desitjos d’un poble. Parlo també de l’actitud de molts mitjans de comunicació. Al·ludeixo a la manca d’empatia i a la poca voluntat de comprensió (i compassió) de persones que ocupen llocs de poder. I parlo, sobretot de la força de les conviccions i de la solidaritat entre les persones. Que mou muntanyes.
No perdem de vista La Caputxinada.
[Fragment final del llibre : La Caputxinada : frares compromesos amb el país i la llibertat de Clara Fons i Duocastella. Barcelona : Mediterrània, 2016]
Cartell de l'exposició
Punt de llibre de l'exposició
