Biografia

Són milers els nens i nenes, joves i grans
que han descobert la dansa gràcies a ell.

Infantesa

Joan Serra i Vilamitjana va néixer el 7 de març de 1947 a la vila de Rubí, al Vallès Occidental. Els seus pares, Climent Serra Requesens i Neus Vilamitjana Vilalta, treballaven el camp en una casa de pagès que es deia Cal Xatut, i regentaven un petit negoci familiar. Venien d’una posició benestant però la guerra i la postguerra els havien endurit la situació. En Climent i la Neus ja tenien tres filles quan ell va arribar: la Núria, la Montserrat i la Maria Josep, i a finals dels anys cinquanta, quan l’avi va morir, el pare va tancar la botiga i va entrar a treballar en una fàbrica. Era el moment del gran creixement industrial i de l’arribada massiva d’immigrants a Catalunya, que per Rubí va representar la construcció de barris sencers i la creació de noves indústries. La família Serra Vilamitjana (com moltes famílies del país en aquell temps) era creient i practicant, i participava de les activitats de la parròquia, que no eren només religioses, com la missa o la catequesi, sinó també culturals i d’esbarjo, com ara el teatre o l’esbart dansaire.

L’esbart

L’any 1951, en Joan va entrar a ballar a l’Esbart Infantil de l’Esbart Dansaire de Rubí (on hi ballava la seva germana petita) que assajava tres cops per setmana. Els altres dies anava al grup de mitjans acompanyant la Montserrat. Com que molt sovint hi havia ball el dissabte i el diumenge i també hi solien anar, ben mirat, tenia esbart gairebé cada dia. Per això es pot dir que en Joan va aprendre a ballar al mateix temps i amb la mateixa naturalitat amb què aprengué a caminar o a parlar. A l’Esbart, en Joan de seguida va despuntar. Ho aprenia tot amb una facilitat rotunda i era capaç de ballar qualsevol dansa i des de qualsevol paper. 

Estudis

L’any 1954 entrà al Col·legi Ribas per fer l’ensenyament primari, i el 1964 acabà el batxillerat a l’Institut Menéndez y Pelayo. Durant dos anys, dels quinze als disset, en Joan va treballar de “botones” al Banco Comercial Transatlántico on un bon amic del seu pare n’era el director. Així ajudava l’economia familiar i de passada, quan acabés el batxillerat ja hi tindria un peu a dins. Aquesta, almenys, era la il·lusió del seu pare. Però en Joan ja havia decidit estudiar magisteri, com la seva germana Maria Josep. L’any 1965 començà els estudis de magisteri a l’Escola Normal de Barcelona, al mateix temps que entrà a treballar a la Escuela Nacional Graduada Mixta de Rubí. L’any següent va marxar de casa els pares per anar a viure a Barcelona on estudiava i treballava en alguna escola per guanyar-se la vida.

Entorn artístic

Durant aquests anys, en Joan havia seguit ballant a l’Esbart de Rubí que, dirigit pel coreògraf Albert Sans, actuava amb gran èxit per tot el país. L’any 1965 va conèixer Salvador Melo, director de l’Esbart Verdaguer, que en aquell moment dirigia l’espectacle “Tossa 1914” amb el Rubí (estrenat al Teatre Romea de Barcelona l’any 1966), i des d’aleshores en Joan col·laborà assíduament també amb el Verdaguer. Així doncs, entre els esbarts i la universitat, en Joan es movia en un ambient artístic, cultural i intel·lectual que no només contrastava amb la realitat fosca i repressora imposada pel règim franquista, sinó que s’hi oposava frontalment.

Entorn polític

En Joan s’havia iniciat en l’activitat política als disset o divuit anys, participant en grups de lluita a l’Escola Normal (segurament una Comissió de Mestres) i d’allà passà a les Joventuts Comunistes Revolucionàries (JCR) que era la branca juvenil del PCR. Eren gent molt diversa, amb ganes de canviar el món, que ho donava tot, literalment, per la causa. Ell mateix, que havia anat a viure a Barcelona per estudiar magisteri i treballar a l’escola Costa i Llobera, va haver de tornar-se’n a casa els pares, entre d’altres coses, perquè bona part del sou anava al partit. L’activitat era clandestina, subversiva i perillosa. El període de militància política d’en Joan Serra es pot situar entre els anys 1967 i 1971. L’any 1969 va haver d’anar a fer el servei militar obligatori (la mili) a Saragossa, d’on va tornar al cap de ben poc amb un certificat psiquiàtric i la declaració d’inútil total.

Aquesta etapa de lluita i de compromís polític, curta però molt intensa, havia de marcar fortament la personalitat d’en Joan, que sempre va mantenir una actitud de servei i solidaritat i va defensar el caràcter obrer de la seva tasca, com a mestre, com a ballarí i com a coreògraf.

Taller d’expressió El Sac

Cap a l’any 1970, en Joan formava part d’un grup que es feien dir “Els Llorers Florits”. Una colla d’amics que reunia joves provinents de diferents branques artístiques com ara la música, la dansa, l’expressió oral i l’expressió corporal, i es dedicava a fer cursets i tallers per a mestres i monitors. Normalment es trobaven en un centre d’expressió de Barcelona i quan calia anaven allà on se’ls requeria (Mallorca, Menorca, País Basc...). Allà va començar a donar classes de dansa i d’expressió corporal juntament amb la Núria Quadrada. El nucli bàsic era format per la Núria Quadrada i en Joan Serra (expressió corporal), la Núria Sagarra (expressió oral), Jaume Arnella i Jordi Pujol (expressió musical), i feien les seves classes al sí d’una escola de teatre però, a causa d’un conflicte laboral amb el propietari, van haver de canviar de local i, a finals del 1973, varen obrir un espai propi amb el nom de Taller d’Expressió El Sac. Fins els anys vuitanta, i paral·lelament a aquesta activitat de cursets i animació, en Joan seguia donant classes a diferents escoles i centres educatius. Els més destacables (a parer meu) són l’Escola Costa i Llobera de Barcelona (1967-1970); Escola de l’Ateneu de Sant Just Desvern (1971-1974); Escola d’Estiu de Rosa Sensat (1975-1996).

Espai de Dansa

L’any 1976, juntament amb el ballarí i coreògraf Cesc Gelabert i cinc persones més creà la companyia Espai de Dansa, un taller experimental d’investigació obert a tots aquells que sentissin interès per la dansa, ja fossin ballarins, pintors, músics... Aquesta companyia va crear un únic espectacle de dansa basat en les quatre estacions que es va estrenar al Saló Diana de Barcelona el 26 de novembre del 1977, i s’inclogué dintre de la Primera Mostra de Dansa Independent, organitzada per l’Institut del Teatre. L’any següent es dissolgué. Però aquest contacte amb un llenguatge obert i més abstracte de la dansa va suposar per en Joan un veritable punt d’inflexió en el seu itinerari personal; una experiència que, com veurem més endavant, el va marcar per sempre. Aquell entorn, a més, el va dur a interessar-se pels nous corrents artístics que florien en d’altres països d’Europa, com ara Anglaterra, França o Alemanya, i així va ser com va descobrir, entre d’altres, la coreògrafa Pina Bausch, de qui fou, per sempre més, un gran admirador.

Enagus Meus!!!

L’any 1983 creà la companyia l’All, dansa-teatre amb nou actors-dansaires, sis músics i un equip tècnic format per tres persones (so, llum i vestuari) amb la qual realitzà l’espectacle de dansa “Enagos Meus!!!”, basat en la dansa catalana però plantejat en forma d’espectacle teatral. L’espai escènic, el guió i la direcció eren de Quim Lecina, els arranjaments i direcció musical de Joan Figueres i la presentació a càrrec del grup l’All, assumint Joan Serra les coreografies i la selecció de les danses. El mateix any, amb alguns dels membres de l’All i la participació de l’actor i clown Claret Papiol formà el grup d’animació per a nens i adults La Solipanta.

L’Esbart Sant Cugat

El 1988 li proposaren fer-se càrrec de l’escola de dansa de l’Esbart Sant Cugat.

El gener de 1989, se li demanà d’assumir també la direcció del cos de dansa. Així, des d’aquell mateix any i fins el 2004, l’Esbart Sant Cugat va estrenar una dotzena de coreografies signades per ell, moltes d’elles representades i premiades dins i fora del país. Amb la seva direcció l’esbart va experimentar una renovació, tant des del punt de vista tècnic com estètic i artístic.

Dansàneu

L’any 1992 rebé l’encàrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de dirigir un curs d’estiu de dansa tradicional al poble d’Esterri d’Àneu, al Pallars Sobirà. El curs prendria el nom de llibre “Dansàneu, els balls populars del Pallars” de l’antropòloga Rosa Mas, publicat el mateix any per edicions El Mèdol. Plantejat inicialment com un festival de danses tradicionals, en Joan va saber donar-li la consistència i la personalitat que durant més de vint anys van fer del Dansàneu (així es va dir) un curs de referència. En va ser director i professor fins al 2012. Més enllà de les hores de classe, sempre a càrrec dels millors especialistes i sempre amb música viva, la vida del Dansàneu omplia tota la jornada. Es ballava, es parlava, es cantava, es reia i es plorava tot el dia i tota la nit. I, a Dansàneu, partint de la dansa tradicional, en Joan va saber donar una oferta educativa absolutament diversa i totalment plural. En paraules del mateix Joan:

Aprendre i/o aprofundir danses, conèixer el context que les envolta, improvisar amb elles, amb els seus elements, treballar la seva tècnica, conèixer i practicar els procediments que fem servir per ensenyar-les i gaudir-les, amb el gest i el moviment d’avui.

La dansa és un art, és una tècnica, però sobretot és el “llenguatge” més primari de la persona. Tot moviment és un canvi i implica llenguatge.

Ballem a la panxa de la mare, als braços del pare, caminant amb un amic, a la festa del poble...... i ballant expliquem els nostres pensaments i sobretot les nostres emocions i les nostres sensacions.

Factoria Mascaró

L’any 1998 fundà la companyia de dansa Factoria Mascaró. A partir de Mascaró de proa, una coreografia estrenada el mateix any per l’Esbart Sant Cugat (amb textos de Joan Soler Amigó i música de Joan Figueres) Joan Serra va crear una companyia estable de dansa, amb ballarins del mateix esbart, dirigida conjuntament amb el coreògraf i ballarí Quim Serra. Aquesta companyia assumia diversos reptes, tant a nivell de creació com de divulgació. Ha realitzat i/o estrenat més d’una trentena d’espectacles, ha realitzat innombrables representacions per tot el país i també per l’estranger, i ha rebut diversos premis.

Universitat Autònoma de Barcelona

A partir del 1992 començà una important activitat docent a la Universitat Autònoma de Barcelona que va durar fins a la seva jubilació el 2012. Era professor associat del Departament de Didàctica de l’Expressió Musical, Plàstica i Corporal i donava classes la Facultat de Ciències de l’Educació. Des d’allà va impulsar diversos projectes relacionats amb la dansa i també fou l’ànima del Postgrau de Dansa i del Graduat en Dansa de la UAB, un títol propi totalment innovador en el panorama educatiu.

Sant Esteve de Palautordera

A finals dels anys setanta (1979) es traslladà a viure a Sant Esteve de Palautordera (Vallès Oriental). Va entrar a formar part del grup de teatre Marduix i s’hi va estar des del 1980 al 1982; va participar en els espectacles Romanços de lluna plena i Interludi per a un laberíntic amor. A Sant Esteve començà a treballar amb l’esbart dansaire local, juntament amb en Jordi Pujol –un dels fundadors de Marduix– que feia de músic. I al mateix moment va iniciar la tasca de recuperació del Ball de Gitanes. Un ball que (com queda reflectit en el text de comiat que li dedicaren quan va morir) “...vàrem començar uns pocs fent cercavila pels carrers; quatre passes i unes ballades senzilles, i mica en mica ha anat creixent fins que la plaça se’ns ha quedat petita”.

Des de llavors, en Joan va viure a Sant Esteve fins els darrers dies i sempre va estar implicat en la vida del poble. Des de l’Associació Cultural, creada arran de la recuperació del Ball de Gitanes; des de l’Esbart de Sant Esteve, assessorant i dirigint; des de l’escola, o des d’allà on fos, participava en tot el que calgués. Avui, la Plaça Major del poble porta el nom de Plaça Joan Serra.

“Difícilment deia que no!”

Va rebre encàrrecs per a la realització d’espectacles didàctics del Palau de la Música Catalana i de l’Auditori de Barcelona. Va col·laborar amb nombrosos ajuntaments en la creació de projectes pedagògics a l’entorn de la dansa, com ara l’ajuntament de Barcelona, Mataró, Sant Celoni, o Palma de Mallorca entre d’altres. Va dirigir iniciatives dels departaments d’Ensenyament i de Cultura de la Generalitat. Va realitzar projectes per a nombroses escoles, conservatoris, escoles de música, i entitats culturals. Va dirigir programes i iniciatives de caràcter nacional i internacional. Va formar part del Consell Assessor de l’Esmuc i del Consell de Cultura Popular del Departament de Cultura, i va ser distingit amb premis, com el Mèrit a la Dansa Tradicional Catalana de l’Obra del Ballet Popular. Col·laborava amb tothom, acceptava, sempre de bon grat, participar en projectes joves i era receptiu als nous llenguatges i les noves tecnologies. Va participar en programes televisius, clips de video-dansa, sessions d’improvisació en dansa i en música. La seva implicació personal i la seva exigència professional eren les mateixes, tant si es tractava d’una coreografia de nova creació amb música original i músics en directe, com si es tractava d’ensenyar a ballar El Tio Fresco en una escola d’un barri de Rubí.

Treballava sense parar. Tothom el reclamava, fos per una coreografia o per un curs, per unes classes, per un projecte pedagògic... i ell, difícilment deia que no.

Textos extrets del llibre La dansa a l’escola. El mestratge de Joan Serra, de Joan Figueres, editorial Rosa Sensat